No és M&A, és M&M: et Mengen i Marxen

La relació impossible amb els aniversaris

Primer episodi de l'any, sense convidat, i arrenca amb una digressió sobre la incomoditat dels aniversaris. Un dels dos és de l'1 de gener i confessa que no suporta que el felicitin borratxos a mitjanit: prefereix les trucades del dia 1, ja descansat i sense raïms a la boca. L'altre admet que ja no recorda dates, perquè ja no entra a Facebook.

D'aquí surt una mini-tesi sobre el declivi de Facebook com a mètrica personal: hi va haver una època en què 400 persones et felicitaven i ara en són trenta i baixant. La lectura és pendular —hem passat de la hiperconnectivitat, quan una foto del gosset nou collia 4.000 likes, a tornar cap a la gent que realment ens interessa, amb els aniversaris apuntats al Google Calendar.

El regal d'Àlex, Harvest a mans de Bending Spoons

Abans d'entrar en matèria, Àlex porta un regal temàtic: una adquisició que se'ls va escapar de les prediccions. Aquell divendres, imputant les hores com cada setmana, es va trobar un avís dins de Harvest —el time tracker i facturador per a petites empreses i autònoms, de la mateixa casa que Forecast— anunciant que s'integraven a l'empresa matriu: Bending Spoons, que «està a tot arreu».

El que el sorprèn és el perfil de la presa. Bending Spoons solia comprar velles glòries molt apalancades de deute o de capital, que ja no podrien repagar la valoració de l'última ronda. Harvest, en canvi, era una empresa bootstrap de 40 treballadors, sense problemes de cap table i rendible des de feia un parell d'anys. Àlex els coneixia d'un retreat a Barcelona i sabia que MarsBased era dels seus clients més grans, dins de l'1 % superior, malgrat que el seu fort eren els milers d'empreses petites.

Comprar sense comprar per esquivar el regulador

El tema gros de l'episodi són les adquisicions encobertes que les grans tecnològiques fan per evitar la regulació. La conversa repassa les operacions sonades dels últims mesos: Windsurf per Google, Scale AI, Runway per Adobe i, la que ho va fer saltar tot pels aires, Groq —el xip, amb Q, no la IA d'Elon Musk— absorbit «entre cometes» per NVIDIA.

El contrast de partida són les compres tradicionals atrapades en la regulació. El cas paradigmàtic és Figma i Adobe: un fundador que ven per uns vint bilions, se'n va a celebrar-ho amb l'equip i de cop es troba un any i pico de procés regulatori sense saber si l'ha venut o no, fins que li diuen que la compra no tira endavant. O iRobot, la de la Roomba, que va quedar tocada per un problema amb la Unió Europea quan Amazon la va voler comprar en mal moment.

Les adquisicions com a «seguretat social» de l'emprenedor

Marc planteja l'analogia central de la conversa, des de l'angle de fundador: les adquisicions petites funcionen com una mena de seguretat social per a qui emprèn. El contracte social del mercat diu que, si has juntat un bon equip i fas bona tecnologia, sempre tindràs un Google o un Apple que et compri l'empresa i s'emporti el talent. Aquesta xarxa de seguretat és el que dona ànim per arriscar-se; si li talles les ales amb massa regulació, mates l'incentiu de començar, com qui als Estats Units deixa la feina i perd l'assegurança mèdica per muntar una empresa.

Àlex hi respon que aquests micro-deals «de founders i prou» seguiran existint igualment, perquè volen tan baix que no els detecta el radar de l'antitrust. Ho il·lustra amb una anècdota pròpia: en una reunió a Google li van dir «ens interesseu molt els founders, quant voleu per l'empresa», explicant que en compraven una cada setmana. Per a un gegant així, és gairebé una partida de recursos humans.

El truc del senyuelo, lideratge a dins i carcassa a fora

La mecànica queda ben desgranada. La gran tecnològica no compra: signa una llicència —exclusiva, semiexclusiva o «pseudoexclusiva»— sobre el producte i absorbeix els fundadors i la gent rellevant de la startup. La resta queda operant de manera aparentment independent, com una carcassa, un senyuelo (decoy) per despistar el regulador i poder dir que no hi ha hagut compra. Apareix Scale AI, on la no-exclusivitat era de paper: els altres clients van marxar igualment perquè no tenia sentit deixar que t'etiquetés els models qui ja t'havia comprat el rival.

La cara fosca és l'equity. En alguns deals només han cobrat els fundadors i els early employees s'han quedat sense veure un duro de les accions, cosa que va fer saltar les alarmes a Silicon Valley: si no es paga qui té accions, es trenca un pilar del sistema, la promesa de fer-te ric per ser dels primers vint empleats. Sembla que en operacions més recents ja s'ha corregit.

Quan comprar no té sentit i llogar sí

L'altre host hi posa el contrapunt: comprar no sempre és la millor opció. Si vols velocitat, una adquisició completa és «una merda» que t'immobilitza amb due diligence i auditories durant mesos. Si vols un catàleg sencer —l'exemple d'un Netflix que volgués el back catalogue de Warner Bros—, no cal comprar l'empresa, només els actius. I si el que vols és talent o know-how, té tot el sentit fer-ho via llicència.

Hi suma el concepte d'opcionalitat: davant d'una decisió irreversible i amb informació asimètrica, de vegades convé llogar abans de comprar, com qui viu primer de lloguer en un barri per saber si els veïns són un capullo. Una llicència, quan s'acaba, es para; una compra no la pots desfer en dos dies.

Groq i NVIDIA, quan el deal sí que té sentit tècnic

El cas de Groq serveix per explicar quan la complementarietat justifica l'operació. El seu fundador és l'enginyer que dins de Google va inventar les TPU, xips especialitzats —a diferència de les GPU, multiús per a videojocs, mineria o inferència. La conversa entra en el detall tècnic: en una petició hi ha dues fases, el prefill (tots els tokens entren de cop al transformer) i el decode (surten d'un en un mirant tot el context), amb necessitats de memòria molt diferents.

L'angle de negoci és que NVIDIA és molt bona en una fase i fluixa en l'altra, i Groq just al revés: són empreses megacomplementàries, de manera que el deal té lògica industrial més enllà d'esquivar el regulador. El problema és el de sempre: en ajuntar els dos jugadors dominants del tokenatge, es tanca la porta perquè ningú més pugui entrar.

El precedent dels SPAC i les derivades de segon grau

Per dimensionar la novetat, recuperen els SPAC: una moda fugaç abans de quedar residual. La diferència és que els SPAC tenien alternatives, mentre que aquí sembla l'única via ràpida per a les grans, i per això evita el regulador de manera tan flagrant que «li queden dos telediaris» abans de ser fiscalitzat. El regulador, com al Tour de França amb el dòping, sempre va un pas per darrere.

Les conseqüències de segon grau són àmplies: startups que optimitzaran per ser absorbides per un grapat d'empreses, canviant-ne roadmap i fundraising; més volatilitat de talent, amb gent que saltarà a la següent si en un any i mig no l'han comprat; i un ecosistema d'M&A on banquers i auditors perden la seva part del pastís, perquè ja no cal finançar res, només contractar advocats.

El Venture Capital i la mort accelerada de la competència

La derivada que més preocupa Àlex és que s'ha trobat la manera de matar la competència més ràpid i barat que mai: desactivar rivals a un nivell baix, sense regulació ni judicis, reforçant el «moat» de les grans. El model del Venture Capital, que vivia d'encertar l'1 o el 2 d'una distribució gaussiana de deu players, es trenca quan en cada sector només n'hi ha un de comprable i se'l mata abans d'hora: els retorns es comprimeixen i els fons hauran d'anar més cap a l'early stage.

Tots dos adverteixen contra la narrativa fàcil del «la regulació mata la innovació»: alguna excepció no hauria de justificar abaixar les barreres i acabar alimentant els grans mentre es mata les ganes d'emprendre. I, malgrat la temptació de pensar que això és cosa dels Estats Units, recorden que som «un reflex tardà» —quan l'aristocràcia agafa un constipat, la resta es mor de pneumònia.

El take contra-corrent, i si Apple guanya per no haver jugat?

Un d'ells planteja el debat de la concentració. L'argument antiregulador diu que l'S&P 500 dels anys 50 no s'assembla gens a l'actual, prova que el sistema s'autorecicla; el contrapunt és que abans l'índex era gairebé equiponderat i ara unes cinquanta empreses acumulen el gruix de la valoració. És difícil veure les «set magnífiques» fora del club d'aquí a vint anys: l'única que hi ha entrat de nou és NVIDIA, per la carambola que els seus xips servien per al que vindria després.

El take contra-corrent és el plat fort del tancament. En la cursa armamentística de la IA, cap CEO volia ser el ruc que no invertís en CAPEX i datacenters mentre Microsoft, Google i Amazon es posaven a la cua de comprar NVIDIA. Només una no hi va entrar: Apple, criticada per «estar dormint». Però si aquest any es veuen rendibilitats decebedores i s'acaba pronunciant la paraula prohibida —bombolla—, Apple seria l'única amb la caixa intacta mentre la resta queda en un mercat destrossat: d'heroi a villà en un tres i no res. Admeten que és més probable que Apple acabi comprant alguna IA de segon ordre que s'estigui ofegant, un Mistral o similar. I la pregunta de qui guanyaria amb l'apocalipsi tanca l'episodi amb la broma recurrent: Bending Spoons.