No ens escriviu per Telegram

Una revisió perquè l'episodi anterior no va treure nota

Setmana sense convidat i, abans de res, un mea culpa: després de tornar a escoltar l'episodi de Telegram de la setmana passada, un dels dos va sortir amb la sensació que havien explicat una història però no havien rascat on era el suc, així que va estirar el fil i en va treure prou per dedicar-hi una segona part. La premissa que ho engega tot: Telegram té 900 milions d'usuaris actius, una barbaritat per a una aplicació aparentment senzilla. Com ha pogut escalar tant?

Per què no encriptar et deixa escalar fins a 900 milions

La resposta connecta producte i mercat: Telegram va poder escalar precisament perquè no està encriptat d'extrem a extrem, i la conversa explica per què els xats encriptats no escalen bé en grups grans. A iMessage, un grup de sis persones són en realitat sis converses individuals que la interfície disfressa de conversa grupal, mitjançant una tècnica anomenada double ratchet; per això els grups d'Apple es queden en una trentena de participants. WhatsApp fa servir un esquema una mica menys segur —una clau de grup compartida per missatge—, motiu pel qual qui entra nou no pot llegir l'historial anterior. La conclusió: el xifratge real té un cost d'escalabilitat que Telegram, en no encriptar, no va pagar. I si molts càrrecs francesos el feien servir per a converses personals, qualsevol treballador de la plataforma hi pot accedir en clar.

SISAM: la bomba nuclear dels arguments

El nus que admeten haver passat per alt és per què exactament se l'acusa, i es redueix a dues coses. La primera és no escanejar material d'abús sexual infantil (CSAM, que a l'episodi anomenen «SISAM»): hi ha l'expectativa que, si tècnicament pots escanejar-ho, ho has de fer. Un dels dos explica, fascinat, com funciona de debò —una entitat no governamental manté els hashes de totes les imatges conegudes i ofereix una API contra la qual comproves si una imatge hi coincideix. Facebook i la resta de Meta ho escanegen tot al servidor (excepte WhatsApp, encriptat); Telegram no. Aquest argument, diuen, és «la bomba nuclear»: ho posa tot en blanc i negre, perquè ningú no defensarà que no s'ha d'escanejar per això.

Si pots escanejar per SISAM, pots escanejar per tot

I aquí ve el gris que els interessa de debò: si acceptes que s'escanegi per CSAM, tècnicament no hi ha cap diferència en escanejar-ho absolutament tot, des d'un «bon dia» en amunt. El paral·lelisme analògic: als anys 70 Telefónica no era culpable que un criminal fes servir el telèfon per encarregar un assassinat, però és que tampoc podia escoltar totes les trucades; avui escanejar-ho tot sí que és possible. Tothom és molt pro llibertat d'expressió mentre ningú té la capacitat de llegir-ho tot; el dia que pots, obres la capsa de Pandora o no? Plana l'ombra de Minority Report: previndríem crims, però també sabríem si ets infidel. No en surt cap resposta tancada, i és reconegut obertament.

Cooperar amb la justícia: San Bernardino i el Kremlin

La segona acusació és no cooperar amb ordres judicials. Aquí recuperen el tiroteig de San Bernardino: que Apple no obrís una porta del darrere a l'iPhone es veu legítim, perquè un backdoor és una caixa que un cop oberta no es tanca; però una empresa amb dades personals que rep una ordre judicial sí que hi ha de cooperar, i Apple ho fa. Telegram s'escuda que les dades estan replicades pertot i que caldria una ordre de cada jurisdicció. La part més greu, sortida d'un article de Wired, és que això no és del tot cert: Telegram sí que ha cooperat de vegades —a Alemanya, a l'Índia—, i el cas que glaça la sang és el d'una opositora a Putin, detinguda mentre li repetien les mateixes frases que havia escrit per un xat que creia encriptadíssim. La doble moral —no cooperar contra pedòfils o traficants però sí quan ho demana el Kremlin— és el més preocupant de tot.

Brasil, la cooperació amb color polític i la clau mestra

Apareix una tercera porta: i si la cooperació no respon a un crim flagrant sinó a un interès polític? El cas de Brasil, on un jutge va bloquejar comptes per opinions, n'és l'exemple. La digressió conspiranoica: hi ha qui sosté que els governs colen una clau addicional a cada grup —un participant invisible que ho llegeix tot—, però no hi ha res provat i Signal es pot compilar obertament sense que ningú hi hagi trobat mai aquesta porta. I la censura sempre va per darrere de la innovació: si l'entitat dels hashes té catalogades les imatges conegudes, qui es dedica a aquest submón ja deu transmetre-les trossejades o modificades per esquivar uns filtres que només atrapen els criminals poc sofisticats.

Llibertat d'expressió total, criptomonedes i el vot crypto

La conversa es torna més punyent al voltant de qui reclama llibertat d'expressió absoluta a internet. S'hi assenyala el solapament gairebé total entre aquest col·lectiu i la gent que compra i ven criptomonedes: una visió turboliberal del «si m'interessa a mi, endavant», on l'únic que es vol amagar són els coins i els NFTs, però que obre la porta a coses molt més fraudulentes. Es treu la campanya «crypto vota» dels Estats Units —donar el vot al candidat més procripto— com a exemple de com uns pocs, per fer trading tranquils, poden acabar afavorint un dictador. I el contrapunt sobre la por a ser detingut: si tens una feina normal i cap rellevància pública, no et vindrà a buscar la policia; van a buscar periodistes, dissidents i opositors —un Puigdemont, un Edward Snowden, un Julian Assange—, no el veí del barri que diu que el govern és dolent.

Bluesky, Threads, Mastodon: l'estrella que ja ha mort

Gir de tema cap a les alternatives a Twitter: dos milions de persones s'han apuntat a Bluesky, però es manté la tesi que el 2024 la gent no vol una xarxa social nova, sinó un canvi de paradigma. Threads, Mastodon i Bluesky són pitjors perquè intenten replicar una aplicació amb anys de track record i massa social. La metàfora: una xarxa amb usuaris però sense altes noves és com una estrella que ja ha mort però encara ens arriba la seva llum. Les migracions per escàndols puntuals no duren: la gent entra, veu que no hi ha ningú i torna on té la família.

El declivi mesurat de Twitter: l'experiment de Twitter Blue

Des de l'experiència pròpia, es comparteix una anàlisi del propi compte. Fa un any, l'empresa —tres socis— va pagar Twitter Blue per guanyar visibilitat i autoritat; sis mesos després, ni més seguidors ni més interaccions: un fracàs absolut, sense passar la barrera dels 6.000 seguidors malgrat fer contingut de més valor que mai. Des de l'arribada d'Elon Musk les interaccions diàries han caigut a una fracció. L'usuari mitjà desapareix; només creixen els quatre que la peten amb virals (el podcast de Lex Fridman, un Javi López amb vídeos d'IA). S'hi sumen els exercicis desesperats de la plataforma per retenir anunciants que marxen —després que la cara pública els insulti a l'estil del «follin» a Disney— i una allau d'anuncis de dropshipping i fraus cripto. Es recorda la marxa de figures com Dustin Moskovitz, cofundador de Facebook, fart de la megalomania de Musk.

Xarxes verticals, Strava i el problema analògic portat al digital

La reflexió de fons: tenir més contactes no aporta més valor a la vida. El boom de Facebook va servir un temps per retrobar gent del col·le o de l'Erasmus, però passat el primer any amb la majoria no es va intercanviar ni un missatge. El paral·lelisme és el de trobar algú pel carrer després de cinc anys i que et proposi sopar: si no heu sopat en cinc anys, és que no heu de sopar. Davant d'aquest replegament triomfen les plataformes verticals com a refugi: gent alineada per temàtica que parla del que li interessa sense pressió i a escala humana (un grup de WhatsApp de més de sis o set persones ja fa posar els pèls de punta). Sorprèn que fins i tot Strava hagi activat un xat i funcioni: una tribu unida per l'esport, com la comunitat cripto ho està pel seu interès comú. S'hi recorda, com a model a imitar, una funció antiga de BlaBlaCar: marcar abans del viatge si volies parlar gens, una mica o tota l'estona. I el pinacle confés de les xarxes verticals: una app d'esmorzars per provar.

Parlem, l'esmorzar de forquilla i el missatge final

Tancament amb autocrítica cap a l'espònsor: Parlem havia de passar-los informació sobre els seus plans de fibra i no els ha arribat res, així que es declaren alhora els pitjors i els millors espònsors —sempre perseguint el patrocinador perquè els doni material, com els advocats que patrocinaven Startup Grind sense demanar res. La crida operativa: l'esmorzar de forquilla es mou al dijous 19 (no el 12, per ser setmana curta amb festa pel mig). Qui s'hi vulgui apuntar, que enviï un email. Això sí: no per Telegram.