Més ianqui que el pal de la bandera, amb Roger Casals

Paraules que només existeixen en anglès

L'episodi arrenca amb la dèria habitual pels barbarismes i deriva de seguida cap a una conversa lingüística amb el convidat: hi ha conceptes que només tenen nom en anglès. Roger Casals, que ha viscut catorze anys als Estats Units i té les filles criades bàsicament en anglès, explica que elles salten al català o al castellà a una paraula anglesa quan volen afinar el concepte, i que en la part tècnica passa igual (performance, throughput). La seva tesi és que l'anglès té una paraula concreta per a cada cosa, com va comprovar al Home Depot demanant cargols i sentint-se estúpid perquè cada peça té un nom precís. Des de taula es replica que potser nosaltres també les teníem però no les fem servir, amb l'amenaça latent del mite dels esquimals i les seves desenes de paraules per a la neu.

Qui és Roger Casals, emprenedor de raça

La presentació situa el personatge: en tecnologia des del 1994, va fundar Moebius Consulting (venuda a Dominion) i el 2007 PasswordBank, que va vendre el 2013 a Symantec. Des d'aleshores ha estat fundador, inversor, mentor i conseller en moltes empreses, i avui és CEO de Wattium, l'home que ha declarat la guerra a les apagades. Ja era oient del programa abans de venir-hi.

Roger recorda que aleshores no es parlava de startups ni d'emprenedors: muntaven empreses i eren empresaris. I, a diferència del que se sol pensar, no va anar als EUA perquè li compressin l'empresa, sinó que la va muntar per anar-hi: "soc més ianqui que el pal de la bandera", diu, amb l'obsessió de Silicon Valley. Quan va fundar PasswordBank i els socis no el van voler acompanyar, va marxar igualment amb els primers diners que va aixecar —ell el 2008, la família el 2009 i la venda a Symantec el 2013.

Política americana, de la fascinació a la por

Roger confessa una llarga fascinació per la política dels EUA —ha vist The West Wing sencera tres vegades— i recorda que, durant el primer mandat de Trump, el primer que feia en llevar-se era mirar quina barbaritat havia dit, com una caricatura inofensiva. Aquest segon cop, en canvi, el veu perillós: la cancel·lació de presentadors com Jimmy Kimmel o Stephen Colbert li sembla greu i li han passat les ganes d'anar-hi. Ho rebla amb una trucada amb un excompany de Symantec que li va etzibar una apologia entusiasta de Trump perquè ara, deia, "som un país respectat".

La lectura compartida és que els nord-americans viuen en una bombolla autoproclamada —land of the free, home of the brave, campions del món d'esports que només juguen ells— i parlen amb una certa condescendència infantil. Tot i això, Roger reconeix que en molts aspectes els EUA són realment el millor país: llibertat, una economia potentíssima, tecnologia capdavantera i una natura breathtaking.

El terra europeu contra el sostre americà

De la bombolla en surt una distinció que vertebra mig episodi: els europeus es preocupen que el terra estigui prou amunt perquè ningú caigui gaire avall; els americans, que el sostre sigui el més alt possible. Es nota fins i tot a l'escola, on Roger compara el "cafè per a tothom" d'aquí —tots iguals, el que destaca ha de baixar el nivell— amb els tres nivells americans (regular, honors i Advanced Placement), perquè el qui val no es malmeti pel camí. Aquesta mentalitat meritocràtica, sosté, comença a l'aula i després es nota a l'empresa, i avisa del perill de creure que el benestar es mereix sense treballar-lo: invoca el clàssic "no preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país" i lamenta que ara tota responsabilitat es delegui a l'Estat.

Pensaments superposats i la nosa dels partits

Des de taula es matisa que el problema són els discursos absolutistes: en política sembla obligatori comprar el paquet sencer. Un dels amfitrions confessa que va demanar a ChatGPT un test per saber si era de dretes o d'esquerres, perquè en economia se sent més de centredreta i en temes socials, més d'esquerra. Roger, que té passaport americà i va votar demòcrata tot i tapar-se el nas per certes barbaritats en temes de gènere, hi connecta la seva crítica al sistema de partits: té començat un llibre, Si jo fos president, on una de les primeres mesures és canviar la llei de partits, que considera "màquines de corrupció" —primer intel·lectual, després moral i finalment econòmica— que t'obliguen a casar-te amb tot l'ideari encara que en discrepis.

Hot takes sobre els Estats Units

Un dels amfitrions desplega la seva secció de "hot takes" per contrastar tòpics amb algú que hi ha viscut catorze anys. Allà la gent treballa de 9 a 9? Fals: el corporate America fa de 9 a 5 perquè sopen a dos quarts de set. Sobre les vacances, Roger explica els contractes at will —ell en tenia un sense vacances pactades amb el cap, sense finiquito ni concepte de "pont"— i que un acomiadament és tan brusc com a les pel·lícules: la targeta deixa de funcionar.

Més tòpics: tothom té temps per a un cafè, sí, però són invitacions de set minuts al calendari; la vestimenta no senyala res i tens cinc minuts per convèncer qualsevol, lligat a la cultura del pay it forward; i es fan milionaris cada minut, però concentrat en uns pols molt concrets enfront dels flyover states. Aquí surt el llibre The Millionaire Next Door: el milionari americà típic és el carnisser auster que ha posat els estalvis en un fons indexat —d'un milió, no multimilionari—, mentre que la cultura catòlica veu els diners com a pecat i la protestant com a mèrit. I sobre el tòpic que fallar no estigmatitza, matisa que és cert si fracasses com a emprenedor, però caure en drogues o alcohol es perdona molt menys que aquí.

Els Estats Units d'Europa

Roger reclama que Europa existeixi "d'una puta vegada" i es converteixi en els Estats Units d'Europa, tal com defensa l'informe Draghi: un mercat comú de debò, una legislació més homogènia i, sobretot, harmonització fiscal, fins i tot amb una llengua franca compartida. Als EUA pots tenir una empresa enorme sense sortir del país; aquí, en sortir d'un poble petit ja s'acaba el mercat. Des de taula es comparteix el somni però se'n recorda la complexitat: una persona de Montana s'assembla més a una de Nevada que un català a un finlandès, i Europa arrossega segles d'egos i guerres.

La pregunta del convidat anterior: com fer empreses grans a Catalunya

A partir d'una videopregunta de Xavi de Parlem, Roger detalla què faria falta perquè Catalunya construís empreses grans que no acabessin venudes a fons estrangers: finançament (més bancari que emprenedor), menys aversió al risc, més referents que inverteixin en risc en comptes de comprar pisos, més tecnologia i, sobretot, transferència tecnològica. Tenim investigadors boníssims i molta inversió en recerca, però els professors viuen en el món de la ciència pura i les empreses no compren ciència aplicada: aquest gap d'aplicabilitat és el nus a resoldre.

Roger hi afegeix que confonem l'èxit professional amb el personal quan són coses independents: recupera el concepte d'Intellectual Yet Idiot que atribueix a Nassim Taleb —pots tenir un doctorat i ser un cretí, o molts diners i ser-ho igualment.

Energia: la profecia de l'apagada

La secció d'energia de Marc serveix de pretext perquè Roger reculli una anècdota: a mitjan març, en una xerrada a Mondragón, va pronosticar una gran apagada per a aquell any i el públic va riure; setmanes després, l'abril, va arribar el tall real. El diagnòstic és que Europa té l'energia mal muntada: ens hem abocat a les renovables perquè cal créixer molt i les nuclears són cares i lentes, però l'eòlica i la solar són distribuïdes i intermitents, els cicles combinats contaminen, i nou de cada deu projectes s'aturen per manca d'energia. La sortida, citant Elon Musk, passa per la importància que tindran les bateries els pròxims trenta anys per aprofitar l'energia del "reactor de fusió" que tenim a vuit minuts llum.

Què fa Wattium

Wattium ha desenvolupat una bateria que no es basa en el liti. Roger recorda que totes les cel·les dels nostres dispositius es fabriquen a la Xina (BYD, CATL) i que la seva no vol substituir el liti sinó complementar-lo: una bateria superràpida i d'alta potència, feta amb nanotubs de carboni i ions de sodi, per arreglar els problemes de la xarxa elèctrica. És un mercat Blue Ocean, perquè l'electrònica d'alta potència no és ideal per al liti.

La idea és col·locar-les al costat de la generació per donar inèrcia virtual a la xarxa: a benzineres, parcs solars i eòlics, o sota terra a Barcelona per compensar puntes, com quan s'encenen els focus del Camp del Barça. Hi ha vuit anys de feina al darrere; Roger hi va entrar primer com a inversor i ara com a CEO. El talent, insisteix, no és el problema, sinó de nou el gap d'aplicabilitat: ells fabriquen la química i busquen socis que els facin els convertidors.