Els "cheerleaders" de la gent que fa coses

Chema Alonso, el hacker del gorret que Telefónica va acabar cessant

Setmana sense convidat, i el tema arrenca amb la notícia que Telefónica havia cessat Chema Alonso, el directiu del gorret de llana i les samarretes de Barri Sèsam que l'operadora va fitxar com a hacker estrella per posar-lo a la cúpula. El reportatge no el deixa ben parat: es va fer molt amic de César Alierta i cada Mobile havia de presentar un projecte nou (com l'Aura), però cap no va anar enlloc, i en cessar l'expresident van concloure que el departament era hiperdeficitari. El que més rabia fa de l'article són els egos: algú que feia el numeret fins que aconseguia el que volia. Tots dos admeten que no el coneixen i que tot és especulació.

Som els cheerleaders de la gent que fa coses?

Un dels dos planteja una idea que li agrada: que la majoria som «decorats» irrellevants i que només quatre o cinc —els Newton, Einstein o Gandhi de la vida— mouen el món; la resta seríem els cheerleaders de la gent que fa coses. La gent extraordinària, diu, queda fora de la mitjana: veus Einstein i o és un homeless o és un geni. Esperava que Chema Alonso caminés per aquesta línia, i resulta que «simplement eren els gorros». L'altre li capgira el concepte: els cheerleaders són justament la gent que no aporta res a les grans estructures. Tots dos, sostè, ja han generat un benefici net per a la societat —han creat empreses, han invertit—; els que no aporten res són «els Peters», en referència a l'episodi sobre el principi de Peter. I amb aquest preàmbul enllaça amb el DOGE.

Què és el DOGE i per què «bones idees, males formes»

El DOGE és el Department of Government Efficiency que ha creat Elon Musk als Estats Units amb la premissa que el govern és ineficient, que hi ha massa deute i que cal reinvertir millor els impostos; el nom ve del meme de la Dogecoin. Tècnicament el lidera Musk —encara que en realitat no—, cosa que li permet robar-li el xou a Trump, mentre un grup de joves tècnicament brillants desmantella el sistema públic tancant ajudes i cancel·lant projectes amb efectes a llarg termini. El titular compartit és «bones idees, males formes»: a nivell ideològic un d'ells s'hi sent alineat —reduir la mida de l'Estat, menys intervenció, més llibertats—, però el problema són les formes, perquè ho fa una agència externa quasi consultiva liderada per algú que ningú ha votat, i no cal riure's per Twitter de la gent que fan fora, perquè «50.000 tios» són 50.000 famílies. Sobre Musk, la postura és deliberadament neutra perquè és «tan bo com dolent».

Per què les grans organitzacions necessiten una dosi d'ineficiència

Qui ha treballat en grans corporacions hi aporta una observació de primera mà: hi ha una derivada del principi de Peter segons la qual les grans organitzacions necessiten inherentment un cert grau d'ineficiència. Es té gent que ara no serveix per res «per si de cas» —algú amb una certificació de Microsoft que et permet guanyar concursos públics, o múscul per escalar: una empresa de 10.000 persones no pot anar fent fora tothom per inútil si vol arribar a 20.000. Aplicat a un govern passa el mateix amb el funcionariat —hi ha funcionaris excel·lents i gent de fora que no serviria ni de funcionari— i amb la mentalitat del «com que a mi no m'afecta, ho tallo». Per què pagar la prevenció de l'Ebola a l'Àfrica? Per tractats internacionals, per reduir el risc que la malaltia arribi, per solidaritat i per lideratge. El mateix amb el «cine espanyol és una merda»: el cinema crea negoci, formació i aspiració. Des de dalt és fàcil agafar la narrativa de «deficitari, cancel·lem-ho».

Iron Mountain i el coll d'ampolla dins d'una mina

L'exemple més caricaturesc de la ineficiència és Iron Mountain. La companyia va néixer el 1936 quan Herman Knaust va comprar una mina d'or buida per cultivar-hi bolets; durant la Guerra Freda va veure que aquelles muntanyes eren la caixa forta més impenetrable de la història —resistents a la radiació i a les bombes, amb una humitat òptima per conservar documents— i les va convertir en un Dropbox físic gegant venent la política de la por. Avui val uns 25.000 milions de dòlars. La connexió amb el DOGE: un dels seus clients és el govern dels Estats Units, amb la documentació de tots els treballadors públics desada allà. Acomiadar un funcionari pot trigar fins a trenta dies perquè cada cas és una equació complexa —viu a Ohio però va néixer a Florida, casat amb una veterana de guerra amb discapacitat— i algú ha d'anar manualment a rebuscar els papers dins la mina, que no pot gestionar més de 10.000 sol·licituds al mes. El coll d'ampolla que frena el DOGE són documents que pugen amb una cistella per un sistema de politges dins d'uns pous que semblen del Senyor dels Anells. L'administració Obama va gastar milers de milions intentant digitalitzar-ho i va fallar: on és la ineficiència, a la part pública o en una defensibilitat privada feta de lock-in?

La paradoxa dels polítics que tothom odia però mana

Un dels amfitrions recorda que en un dels primers episodis va dir que no parla de política, futbol ni dones perquè comparteixen el mateix substrat: un discurs de punts que es degrada de seguida. Però hi veu una gran paradoxa: tothom coincideix que els polítics són uns lladres i uns ineptes, i tot i així són els que deixem gestionar les pensions, la salut i l'educació. La conversa deriva cap al vot: la frustració que el 2025 encara s'hagi d'anar a votar en persona quan pots presentar la declaració de renda online, mentre el vot es manté «sagrat a la urna». S'esmenta el Decidim, la plataforma de participació ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona en el desenvolupament de la qual van participar. Però simplificar la complexitat és perillós: la declaració de renda té milers de caselles que depenen de desenes de variables, multiplicat per 47 milions de persones.

Un escuradents a favor del DOGE i el problema dels incentius

Tot i les crítiques, un d'ells trenca un escuradents a favor del DOGE: l'única cosa que han fet bé és posar el discurs sobre la taula, perquè no té sentit que el 2025 hi hagi tràmits que s'han de fer en persona —el 2010, a Alemanya, calia enviar una carta signada per correu postal per cancel·lar un contracte telefònic. Es reconeix, a contracor, que Espanya està força bé d'infraestructures comparada amb les carreteres dels Estats Units. Però el nus és d'incentius: cap polític muntarà mai un DOGE en la seva legislatura perquè seria un tret al peu —cremaria el seu terreny electoral, i la seva clientela són els votants. Ningú nega una evidència de la qual depèn la seva nòmina, com l'informàtic de la petita pime que mai pujarà els correus al núvol perquè es quedaria sense feina. Per això la idea seria interessant si no fos consultiva sinó un pacte transversal de país —«el 2G espanyol»— amb objectius mesurables a deu o vint anys, perquè ha de sortir de fora d'un sistema polític que no atrau la gent intel·ligent. També es matisa que ni a l'empresa privada funcionen les coses «a la start-up»: a Twitter se li han anat els anunciants i les vendes de Tesla estan a mínims històrics. I que la corrupció no es crea ni desapareix, només es transforma: els que volen acabar-hi —amb un tuit de la Casa Blanca fent un anunci encobert de Tesla— la passen d'un estat proteccionista a una corrupció ultraliberal, «per a los míos».

Qui seria l'Elon Musk català i el red flag del DOGE espanyol

De broma, qui podria liderar un DOGE a Catalunya, que no es podria dir DOGE i hauria d'evitar posar-hi «un complet capullo»? Un té preparada una llista d'homòlegs catalans de Joe Rogan, Mr. Beast, Oprah o Paris Hilton, però pel DOGE no ho té gens clar: ha de ser un personatge polèmic i alhora molt exitós empresarialment. Es recorda que un dels dos sempre havia dit que Jordi Priu és «l'Elon Musk català», cosa de la qual ara es desdiu. A Espanya ja hi ha Martín Varsavsky volent capitanejar el «DOGE espanyol», cosa que els fa pudor de socarrim: posar aquesta persona al càrrec de qualsevol cosa és un red flag.

Crides finals, vídeo oficial i Cal Boter

Tanquen amb diverses crides. Jordi Priu, que expliqui què està fent i, si vol muntar això, que en parlin abans no ho munti algú pitjor. Anuncien oficialment que comencen a fer els programes en vídeo —ja tenen dates, que faran arribar primer als Patreons—, agraeixen el suport de l'agència Parlem Tech i animen a enviar preguntes per als episodis en persona, on tenen dues consultes amb molta molla. Salutació especial a Lluís Inglés per mencionar la trobada de CTOs de Foc a Terra, i acomiadament amb l'equip de MarsBased de visita, que avui sopa a Cal Boter.