Homo bro

L'epidèmia que no és la verola del mico: l'homo bro

Tornen de vacances i, en lloc de l'última pandèmia que anunciava l'OMS, un dels dos planteja que la veritable epidèmia de l'estiu és la dels «brots»: ja no només a l'espai digital, sinó pel carrer, a l'avió i al súper. Si fa uns anys el bro era el del gimnàs, el gym bro, ara n'hi ha una categoria nova: la carn de secta dels influencers de la masculinitat tipus Andrew Tate, que també donen consells sobre cripto i emprenedoria i que, al final, funcionen com una secta. L'altre amfitrió, que ha passat els darrers dies en una mena de claustre rural a Astúries, admet que no n'ha vist gaires, però apunta que potser el que es veu pel carrer ja no és el bro original sinó el seu producte: els alumnes graduats convertits ells mateixos en coaches.

L'esquema de secta: aïllar-te, prometre't autosuperació i buidar-te la cartera

Les grans publicacions del país ja dediquen articles a com tot això fa tuf de secta. El patró és sempre el mateix: tots s'acaben assemblant físicament, parlen igual i busquen les teves debilitats per alienar-te de l'entorn familiar —«la gent no t'entén, jo sí, jo era com tu»—. T'expliquen històries d'autosuperació i et passen per un embut de conversió molt agressiu. Com que ja fa temps que dura, surten els primers ressentits que han deixat moltíssima pasta en cursos que no valien la pena. És una race to the bottom: com més gent es converteix, més es dilueix el valor del contingut. El model, conclouen, és literalment una piràmide, un esquema de Ponzi: pagues pel curs i et donen una comissió per cada persona que portis —fent-los així la feina de màrqueting—, però mai compensarà les hores invertides i a sobre et canibalitzaran els teus propis clients.

Dues converses captades a l'aeroport sobre ETFs, NFTs i cripto

L'amfitrió que torna de vacances relata dues escenes reals. La primera, dos bros parlant d'estabilitat financera: un li recomanava cripto a l'altre i li deia que li passaria les eines «perquè així tinc un referral fee», que no fes servir Revolut «perquè és de primos». Després de fotre-li una xapa de quaranta minuts sobre ETFs, NFTs, teoria de portafolis i distribucions gaussianes, resulta que feia tot just un mes i mig que hi era: s'havia empapat de tot però encara no havia aplicat res. La segona, més inquietant, dos bros amb el mateix pentinat —rapat pel costat i tofa al cap— i un amb tatuatge de bitcoin: un explicava que cada tres mesos feia un mes de «purificació» sense parlar amb dones. El rerefons era una misogínia cada cop menys encoberta: les dones presentades alhora com a controladores que et poden destrossar la vida i com a simples objectes que conquereixes amb la postura adequada, com si ensinistressis una mascota.

Woke contra anti-woke: el desencís amb la nova masculinitat

L'altre amfitrió matisa que el bro no és un tipus de persona nou: ja existia, però no tenia nom ni forma, i ara s'ha materialitzat com una classe social, una tribu. Cada cop és més fàcil ser-ho perquè n'hi ha prou amb adoptar la indumentària —les marques, els batuts proteics, la cera de cabell— i ja estàs empaquetat. El que ha canviat és que hi ha un desencís amb la masculinitat més moderna, la que normalitza la vulnerabilitat, la salut mental i la diversitat sexual. Ells volen ser David —pels motius bons: musculat, ideal de força i d'honor— i creuen que l'home ha perdut tot això per culpa de la ideologia woke i del moviment LGBTQ. És una narrativa falsa, adverteixen, però perillosa: el temor és que aquests exèrcits de bros acabin fent retrocedir el progrés social i els drets de col·lectius minoritzats només perquè ells han perdut una mica de privilegi.

De la impremta de Gutenberg a vendre estil de vida

Aquí entra l'angle tecnològic. De la mateixa manera que els moviments religiosos es van estendre gràcies a la impremta de Gutenberg —un procés lent—, aquest fenomen ha trobat el seu canal perfecte a les xarxes socials, les que viuen del desig i de la guerra d'estatus; la diferència és la velocitat, perquè això «explota a les mans». I no és només la difusió: té molts elements en comú amb les campanyes de tabac del segle passat o les de cotxes de gamma alta, on els anuncis d'Audi van evolucionar d'ensenyar dones com a ornament a vendre directament un estil de vida. Recuperen una idea ja comentada sobre les etapes d'una campanya de màrqueting: als nivells baixos et venen un producte i, al capdamunt, un estil de vida, que ja es ven sol. Per això triomfen.

L'algoritme de la indignació i el funnel de conversió

La dissecció del funnel de conversió: arribes a Instagram per un post que et provoca una reacció visceral —a favor o en contra, gairebé ràbia—. L'algoritme t'ho serveix expressament perquè és contingut optimitzat per generar indignació, que és el que fa que la gent comenti i alimenti el sistema. Un dels dos es queixa que el seu «recommended for you» hauria de ser de gats i Pokémon, però cada cop li surt més merda de bros. N'esmenta dos casos denunciables: un home a Andorra que es posava al cotxe marques comptant quants ciclistes havia atropellat, i un altre amb tuits inspiradors buits que, quan entraves al timeline, al quart o cinquè ja eren directament trànsfobs i homòfobs. El contingut neutre a internet no triomfa; triomfa el que polaritza, cosa que —diuen— ja s'hauria de saber des que va sortir 4chan.

Casanoves, dandis i l'home blanc com a «generació de cristall»

La lectura de fons és que la societat està prou desesperada com per agafar-se a aquests personatges com a un clau roent, igual que en altres èpoques de gran depressió o postguerra la gent es va abraçar a moviments sociopolítics per pura desesperació. Tan han perdut els homes —segons la teoria pendular de recuperar el terreny suposadament cedit al món woke— que es llancen als braços d'estafadors i líders de sectes que els prometen convertir-los en autèntics casanoves, dandis o Don Joans: conquistes, dones, fama, diners i sort al joc. La ironia que més els xoca: l'home blanc heterosexual, que ha perdut una mica de privilegi, s'ha convertit en l'autèntica generació de cristall. L'exemple és la cerimònia olímpica amb cossos no normatius que alguns van llegir com una paròdia de l'Últim Sopar: els qui van posar el crit al cel pel suposat atac al cristianisme van demostrar qui es posa realment les mans al cap a la mínima que s'empodera una minoria.

Quinze anys d'Instagram, biaix del supervivent i l'escala social trencada

Dues coses costen d'entendre. La primera: portem més de quinze anys amb Instagram com a cultura de l'aparença i del cartró pedra —la foto de Santorini que en realitat ha estat tres hores de cua entre turistes—, postejant només el bo i generant frustració en qui fa doom scrolling; i, tot i així, seguim fent-ho. La segona: el que a ells els sembla evidentíssim —preguntar-se sempre «com fots calés?» davant de qualsevol cosa a internet— és perquè s'hi dediquen, però d'aquí que un Joan Pérez qualsevol faci aquest raonament hi ha dècades. Quan fots la targeta per pagar 1.500 euros per un curs hi tens esperança, i hi pesen dos mecanismes: el biaix del supervivent —de l'únic que va sortir-ne bé en sents parlar, no dels cinquanta mil que han perdut la pasta— i el factor temps, perquè com l'alcohol davant de l'heroïna els efectes es veuen a llarg termini, sense càstig immediat que et faci corregir. Al fons hi ha una idea sobre la felicitat: és direccional, depèn de cap on et mous. Però som la primera societat extremadament connectada, i això trenca l'escala social: estàs exposat a realitats tan fora del teu abast que creus que mai hi arribaràs. No pot ser que nens del barri de Gràcia es pensin que el new normal és tenir un jet privat. Aquesta exposició és, potser, el que genera el moviment criptobro, que capitalitza la idea que tu sol no hi arribaràs però que algú t'ho explicarà.

Cap on anirà el pèndol: l'influencer del numeret

Tanquen sense haver-ho preparat —era un episodi improvisat sobre les estafes piramidals dels criptobros— i dubten de si val la pena fer-ne un de preparat, perquè ja hi ha força contingut de mitjans i de YouTubers que comencen a desmuntar aquesta gent. L'esperança és que no els quedi gaire temps, perquè el sector ja es veu molt poblat d'anuncis. El que sí que veuen créixer molt és l'influencer del numeret: el que arriba a un restaurant amb un minion amb una reflex, demana setanta-tres plats, en tasta una mica de cadascun i marxa. La pregunta final que els intriga: on arribarà el límit de saturació? El proper fenomen serà una evolució d'aquesta batalla per l'atenció, o tot el contrari —l'anonimat complet, la batalla per la privacitat—? Si és la segona, esperen que arribi ja.