Superilles desertes

Unes eleccions on no hi havia res a guanyar, només a perdre

L'episodi arrenca en calent, pocs dies després de les municipals de Barcelona del maig del 2023, amb el recompte encara obert. Marc obre demanant a Àlex qui ha guanyat i la resposta és que no ho sap ningú, «ni ells»: Trias va ser el més votat, però els pactes són un merder i Barcelona en Comú encara pot esgarrapar-li un escó al PSC. Tots dos coincideixen que era una cita «extremadament lamentable», amb candidats molt reciclats i de marca desgastada o alternatives inviables, i programes fluixos i allunyats de la realitat: no hi havia res a guanyar, només molt a perdre.

Un dels dos confessa que vota nul —no en blanc— i que els seus amics amb cotxe estan enfadats amb Colau, tot i que a ell les superilles li agraden. Però abans de caure en la tertúlia política «que ja fan millor als bars, perquè hi ha cervesa», deixen clar que el tema d'avui no és Colau: és el mecanisme mateix amb què votem.

El tema real: per què seguim votant amb un paper dins d'una urna

Marc avisa que ve «molt preparat» i proposa separar dues coses. Una és la dels incentius de la política —que un polític, més enllà del discurs del benestar comú, té com a incentiu real sobreviure i sortir reelegit cada quatre anys—, un tema que aparquen per a un altre episodi. L'altra, la d'avui, és el mecanisme pel qual els ciutadans validen aquesta supervivència: anar a votar. La pregunta que vertebra tot l'episodi: com pot ser que pensem a enviar gent a Mart i alhora seguim ficant un paper dins d'una capsa de metacrilat cada quatre anys?

ChatGPT com a generador d'arguments contra els propis biaixos

Abans d'entrar en matèria, Marc explica un ús que li dona últimament a ChatGPT: demanar-li arguments en contra de les seves pròpies opinions fortes. Posa exemples —per què ser generalista pot ser mala idea avui, per què potser no començaries a estudiar programació ara, o per què no muntaries un pòdcast en una plataforma de hosting com RSS.com, la seva pròpia plataforma—. L'exercici, diu, ajuda a entendre per què un usuari podria no voler el teu producte, perquè quan tens un martell tot et sembla un clau. La broma de l'Àlex: «espero que no li hagis preguntat a qui havies de votar».

Dos motius vàlids per votar en paper: anonimat i confiança

Marc desgrana els dos principis que un vot no pot trencar mai: ha de ser anònim i ha de ser segur, en el sentit que transmeti confiança que acabarà comptat allà on toca. El moment que hi poses una capa de software, hi afegeixes una pila d'interrogants: confies en la màquina, en el software, en l'enviament de dades, en el servidor central. I corrompre coses físiques sol ser molt més costós que atacar un software, que potser pots vulnerar «en dues tardes».

L'altre amfitrió, però, no compra del tot l'argument: confia més en un bon software electoral que en el sistema rudimentari actual, on Correus perd vots a cada elecció i als Estats Units s'han passat mesos recomptant. Veu molts més punts de fallida offline —cada col·legi, cada baula de la cadena, sobres trampejats a residències, interventors que amaguen paperetes—, encara que un frau a gran escala requereix més coordinació. Acaben d'acord en una idea: offline hi ha molts punts de fallida però difícils d'orquestrar alhora; amb software, un sol punt de fallida però amb una superfície d'atac molt més gran. «Avui no hi ha polèmica.»

e-voting contra i-voting: aprendre dels extrems

Marc introdueix una distinció que desconeixia i que troba fascinant: no és el mateix l'e-voting (vot electrònic, en una màquina) que l'i-voting (vot per internet). I per entendre-ho aplica un principi de disseny de producte que defensa: les coses interessants passen als extrems, i si dissenyes per als extrems el mig queda cobert. Cita el cas d'estudi mític d'IDEO d'unes alicates pensades per a gent amb artrosi que acaben sent millors per a tothom —«i és a YouTube, gratis, no cal pagar un MBA».

L'extrem gegant: la Índia, 900 milions de votants i dibuixos a la papereta

L'extrem més gran no és la Xina (allà no hi ha eleccions així) sinó la Índia: unes eleccions que mobilitzen 900 milions de persones i desplacen 2,3 milions de màquines de vot electrònic per tot el país, també pel món rural «on només hi ha cabres i pedres». És e-voting pur. I com que hi ha molta població analfabeta, els partits es representen amb dibuixos en lloc de lletres —cosa que dona peu a la broma de com dibuixarien Colau: amb una superilla o un cotxe prohibit.

L'extrem petit i avançat: Estònia, vot per internet des del 2005

A l'altre extrem, el país digital i avançat de debò no són els Estats Units sinó Estònia, l'únic país del món amb i-voting —vot per internet— a les eleccions generals. I no és nou: el fan des del 2005, quan només va votar així el 3 % de la població, un arrencada lenta comparable als inicis de l'e-commerce. A les eleccions del 2019 ja hi votava per internet un 44 %, una xifra que sorprèn els dos. Entre bromes sobre l'edat del país i el seu nivell de bàsquet, Marc tanca aquí la seva recerca, que reconeix «extensa però limitada»: no sap de cap altre país amb vot general per internet. L'Àlex hi afegeix que Suïssa fa servir consultes telemàtiques, però aclareixen que això són referèndums freqüents, no eleccions generals.

Scytl: l'spin-off de la UAB que va fer «blockchain abans del blockchain»

La conversa aterra a Barcelona amb el cas d'Scytl, l'empresa puntera en democràcia electrònica nascuda com a spin-off de la UAB. Es descriu la seva trajectòria: un projecte de recerca el fundador del qual va morir, que es va professionalitzar amb el CEO Pere Vallès, vingut d'empreses del Nasdaq. Feien software electoral end-to-end —validació d'identitat, traçabilitat, immutabilitat, control de presencialitat als col·legis—, una mena de «blockchain abans del blockchain». Van portar eleccions a països com Kenya o Colòmbia i diversos països llatinoamericans, i fins i tot van arribar a gestionar unes eleccions espanyoles, trencant el monopoli històric d'Indra.

El problema, s'apunta, és que el negoci no s'aguanta: una elecció es licita per un preu tancat, però si s'ha de repetir —com va passar amb les espanyoles del 2015— el cost es dobla i només en cobres una, una sangria de diners. A sobre, els terminis exprés ho compliquen tot: Pedro Sánchez acabava d'anunciar generals per al 23 de juliol amb tot just un mes de marge, impossible de licitar amb un concurs públic normal. Scytl va acabar en concurs de creditors i ha desaparegut, o sobreviu de manera residual, i Indra ha recuperat el monopoli.

El monopoli d'Indra, tan fràgil com un sol software

Marc lliga el cas amb l'argument inicial: tenir les eleccions d'un país en mans d'un sol proveïdor monopolístic és tan o més fràgil i perillós que dependre d'un sol software. Surt el «drama d'Indra» —el ball de cadires de més de mig any al consell d'administració, amb el govern intervenint— com a possible episodi futur i material per a una sèrie de Netflix: el dia que algú remeni sota les catifes, diuen parafrasejant el «el dia que jo parli, cau la monarquia» atribuït a Pujol, poden caure moltes institucions i explicar-se moltes coses de les eleccions passades.

Participació, vot de càstig i el drama de qui il·lusiona

Preguntat per què el vot electrònic no triomfa, Àlex desvia cap al que de debò li fa pena: la participació. La política hauria de viure de la il·lusió però viu de la frustració, i per això la gent fa més vot de càstig que vot d'il·lusió. En aquestes municipals, sosté, el càstig ha estat l'independentisme quedant-se a casa, cosa que ha fet pujar PP, Vox i PSC. ¿A qui il·lusiona votar algú com Ernest Maragall? Admet que ell mateix no sabria a qui posar avui a Catalunya que generés il·lusió real.

Influencers, poder contra diners i els obrers que voten a la dreta

Àlex tanca amb una reflexió nascuda de la seva experiència tractant amb influencers: aquesta gent s'obsessiona amb la part monetària però no és conscient del poder que tindrien si quatre d'ells muntessin un partit o orientessin un vot —podrien esbiaixar absolutament unes eleccions—. Distingeix poder i riquesa, que no haurien d'anar de la mà. El seu model de ric inofensiu és Dan Bilzerian, que només fa el préssec a Instagram; el que el molesta és el ric que es fica en política perquè es pensa que en sap, com Elon Musk, o pitjor, el que es creu ric i de classe mitjana i parla de política tot el dia sense saber en quina societat viu. D'aquí, diu, surten els obrers que voten a la dreta o la gent que es creu classe mitjana —«el meu animal mitològic preferit»— convençuda que ha de votar Convergència o el PP per pagar menys impostos.