Episodi 122
Paga, o d'acord
· 00h 49min
Des de no fa gaire, si vols llegir el Sport, Xataka, o altres passatemps digitals atrapats en models de negoci deficitaris, hauràs de triar entre trencar la guardiola, vendre les teves dades a pes, o tancar la pestanya.
- "Pay or okay", a banda de ser la traducció literal que ens ha servit de títol per l'episodi, és el terme que ha popularitzat la nova legislació europea on s’obliga a les plataformes digitals a oferir una alternativa que respecti la privacitat dels usuaris.
- Aquest tema no és nou a Foc a Terra, ja en parlàvem fa quasi dos anys a Galetes de tercers, on exploràvem les conseqüències del nou marc normatiu europeu en matèria de protecció de dades.
- Apple ha convertit, des de fa temps, la privacitat en una de les seves principals propostes de valor. A Safareig, vam dedicar un episodi a l'App Tracking Transparency (ATT) — on es va retornar a l'usuari part del poder a l'hora de decidir quina informació es comparteix amb tercers dins del dispositiu.
L'emergència de la regulació «Pay or OK»
Àlex explica com molts dels principals mitjans de comunicació en línia europeus, incloent diaris com Sport, Marca, Xataka, i altres publicacions, han implementat una pràctica que anomena «caïnista»: forçar els usuaris a escollir entre dues opcions: o bé pagar una subscripció per accedir al contingut sense rastreig, o bé acceptar absolutament totes les cookies i el rastreig corporatiu. Marc, al seu costat, ho ha observat menys de prop ja que visita poques pàgines de contingut informatiu. La veritat és que aquesta pràctica es deriva de la regulació GDPR europea i de diverses interpretacions judicials que han estat avalades en países com Espanya i França. Àlex fa una autocorrecció important al principi de l'episodi: havia dit anteriorment que aquesta pràctica era il·legal, però en realitat ha estat ratificada com legal pels jutges de diversos país europeus.
Problemes de base de la normativa
Àlex destaca que, malgrat que la regulació és tècnicament legal, presenta una sèrie de problemes de base que troben profundament problemàtics. Un dels primers problemes que menciona és que, fins ara, havia utilitzat la pàgina de sports per fer una prova simple de si la seva connexió a internet funcionava bé. Simplement navegant a Marca, veia si les notícies es carregaven correctament i si s'actualitzaven. Ara que hi ha la barrera de paywall o cookies, no pot fer aquesta prova ràpida sense enfrontar-se a la barrera de consentiment. En lloc d'això, ha hagut de canviar a altres pàgines que se'n actualitzen menys sovint, com Reddit, però fins i tot allà se li demana que baixi l'app oficial o que accepti les notificacions insistents. Es tracta de frictions menors però consistents que devaluen l'experiència de l'usuari.
El problema del preu i la sostenibilitat
El problema econòmic central és que no és sostenible que un usuari pagui 10 euros mensuals per cada publicació que visita. Internet va triomfar precisament perquè el contingut era gratuït; la informació era accessible a tothom sense barreres econòmiques. Àlex argumenta que si els mitjans es proposen implementar un model de suscripció, estarien cometent un suïcidi empresarial. Els usuaris ja sofreixen de «fatiga de SaaS»: paguen Netflix, HBO, Disney, i infinitat d'altres serveis. Afegir-hi 10 euros més per Sport, 10 més per Marca, 10 més per l'Espanyol, 10 més per Xataka, i potser altre 50 publicacions més que visita ocasionalment, resultaria en despeses insostenibles. Això no és una estimació teòrica; és la realitat econòmica que enfronten milions d'usuaris europeus cada dia.
L'impacte social: la privacitat com a luxe
Un dels arguments més forts que presenta Àlex és que aquest model torna la privacitat en un joc de rics. Si la privacitat és una característica que només poden permetre-si les persones que porten diners, mentre que les classes baixes es veuen forçades a acceptar el rastreig complet simplement per accedir a informació bàsica, hem creat un sistema desigual on els drets digitals depenen del poder adquisitiu. Això contradiu la idea utòpica amb la qual va sorgir internet: un lloc on la informació era compartida de forma lliure i igualitaria.
El col·lapse dels models de negoci tradicionals
Àlex fa una anàlisi més profunda sobre com els mitjans de comunicació tradicionals van arribar a aquesta situació. Els diaris dels anys 90 tenien un model de negoci que funcionava: pagaves un euro per comprar el diari al quiosc, els llegies, i els mitjans s'enriquien amb les publicitats dels clasificads i de les grans marques a la portada. Tenien un monopoli geogràfic: a Barcelona tenies l'Avui i el Periódico, però no tenies el New York Times competint per la mateixa audiència. Amb l'arribada d'internet, aquest monopoli es va col·lapsar. La impressió ja no té valor perquè és gratis, i la limitació geogràfica es va eliminar completament. De sobte, el blog d'Àlex competeix directament amb el New York Times pels mateixos lectors.
Alternatives dels models de contingut especialitzat
A pesar dels problemes, Àlex nota que existeixen excepcions viables: els continguts molt especialitzats, com les newsletters de Ben Thompson sobre tecnologia, pot cobrar 9,99 dòlars al mes perquè serveix una audiència molt específica que realment valora la profunditat de la seva anàlisi. Per als mitjans generalistes tradicionals, però, aquest model no és aplicable perquè competen amb milers d'altres fonts d'informació.