Paga, o d'acord

El "Pay or OK" arriba a tots els diaris online

Setmana sense convidat i l'Àlex arriba amb el tema preparat: la pràctica que ell qualifica de "caïnista" amb què cada cop més publicacions —Sport, Marca, Xataka i la majoria de diaris i revistes digitals— substitueixen la vella barra de cookies per un mur on o acceptes que et rastregin del tot o pagues per entrar. S'ha acabat aquell gest automàtic de prémer "acceptar tot" per treure's la molèstia de sobre; ara la disjuntiva és binària. Marc admet que ell no s'hi ha trobat enlloc, perquè la seva dieta informativa és fer scroll a Techmeme i a Hacker News.

Fe d'errates, i el jutge confirma que era legal

L'Àlex obre amb una rectificació. Feia uns episodis havia dit que el model era il·legal i incomplia el GDPR, i anava ben equivocat: jutges de diversos països de la UE, Espanya i França inclosos, l'han ratificat com a plenament conforme; no calia oferir cap alternativa gratuïta. El gir és contraintuïtiu: forçant l'usuari a decidir, el fas informar-se més, perquè trenca el vell paradigma en què tothom acceptava totes les galetes sense llegir res per la comoditat d'entrar. És, diu, una manera molt retorçada de fer complir el GDPR; i tot i ser legal i la millor de les solucions dolentes, manté que arrossega problemes de fons.

La privacitat convertida en un joc de rics

El nus del problema és de sostenibilitat: no és viable pagar deu euros al mes per cada pàgina que visites. Amb la fatiga de subscripcions ja instal·lada —Netflix, HBO, Disney—, ningú no afegirà una quota per cada diari que fulleja: ni El País, ni La Vanguardia, ni L'Esport. La derivada és social: qui no es pot permetre pagar acabarà acceptant el rastreig per força, de manera que les classes baixes "venen" la privacitat i aquesta es converteix en un luxe de rics. Internet havia de ser l'espai utòpic del coneixement obert i ha acabat sent una trampa freemium; aquests mitjans s'estan dinamitant a si mateixos com l'orquestra del Titanic que toca mentre el vaixell s'enfonsa: "estem contemplant l'extinció dels dinosaures davant nostre".

El "messy middle", ni xixa ni llimonada

Marc reconstrueix com s'hi ha arribat: als anys noranta els diaris —l'Avui, El Periódico— tenien un monopoli geogràfic perquè calia una impremta, però amb internet un blog de l'Àlex arriba igual que el New York Times. A sobre, ara corren a monetitzar el consumidor final (B2C), el camí més difícil, quan a internet la festa sempre l'acaba pagant el B2B. La seva tesi: el problema viu al mig. Als extrems s'hi sobreviu —d'una banda, els costos baixíssims d'una newsletter d'autor a l'estil Ben Thompson, amb els mil veritables fans que paguen 9,99 al mes per una passió vertical com una de ganivets; de l'altra, els pocs gegants que han tancat el cercle amb subscripció, i Marc només n'identifica un de clar, el New York Times ("l'Avui no és el New York Times, i El Nacional, definitivament, tampoc")—. Al mig queden els mitjans amb els costos de la vella guàrdia però sense el model que els sostingui. L'Àlex coneix el sector de prop perquè MarsBased hi té un client, dels pocs rendibles justament perquè no ha posat aquesta pràctica: la majoria viu de donacions, de subvencions a les llengües minoritàries i dels lligams dels grups Prisa o Godó amb bancs i grans anunciants —d'on ve la "netejada de botes" a la banca, Mercadona o Zara—. Anticipa una gran consolidació, amb tancaments, acomiadaments massius i fusions.

El Louvre gratis, els mitjans locals i la màgia del farcell

En passar a l'online es competeix de manera global: quan tot és gratuït i obert, la gent va sempre al número u —si poguéssim teletransportar-nos gratis al Louvre, ningú no aniria al museu de pescadors de l'Escala—. Amb els diaris passa igual, perquè el contingut global és idèntic a tot arreu: només sobreviuen els hiperregionalistes, el noticiari de Tortosa que explica que s'ha trencat la teulada del fuster perquè el veí s'hi veu reflectit. Per als mitjans del mig, Marc proposa el bundle —que l'Àlex bateja com "el farcell"—: tan inexplicable com tirar Mentos dins la Coca-Cola, però si a cadascú li agrada una cosa diferent, un paquet conjunt a set euros sembla una ganga. És el que va salvar els canals de televisió moribunds als Estats Units amb el cable; la versió catalana seria ajuntar L'Esport, El Marca i El Nacional. Marc ho lliga amb el negoci que ell i l'Àlex sempre volen muntar i mai munten: un podcast network en català que agregui prou xous —teatre, visites culturals, la història de Guifré el Pelós— per col·locar-hi cunyes publicitàries amb volum.

Milanuncios, Schibsted i per què els diaris no innoven

L'altra meitat de l'argument és la innovació, i l'exemple és Milanuncios i el seu fundador, David González Castro, una de les primeres persones a Espanya amb un Mac i a trepitjar la Macworld. Cap a l'any 2000 va fer un moviment arriscadíssim: tancar la impremta de tota la vida i apostar-ho tot a internet abans que ningú li veiés les orelles al llop. La jugada va salvar l'empresa i li va permetre vendre-la a Schibsted, el gegant noruec propietari també d'InfoJobs; l'Àlex el va entrevistar a Startup Grind el 2015 i ja ho explicava. La pregunta incòmoda: si ell ho va poder fer fa vint anys, per què els diaris no han vist venir la defallida des de tan lluny? La resposta de tots dos: no tenen component tecnològic —ni CTO ni direcció d'innovació o de producte—; si hi ha algú al càrrec, és el més sènior, el que porta trenta anys al diari i per antiguitat ha acabat "manejant millor el Word". Han traslladat el diari de paper a una pantalla sense repensar-lo, i viuen de subvencions que perpetuen el problema.

Micropagaments i l'1x1 del partit del Barça

Tots dos defensen els micropagaments com una via desaprofitada. A l'Àlex li fa mandra pagar per coses que no fa servir, però voldria poder pagar de manera testimonial per allò concret que sí vol, i ho il·lustra: de tot L'Esport ell només llegia l'1x1 del partit del Barça, i pagaria de gust cinquanta cèntims per aquell article cada quinze dies, fotent-se la resta de "foc creuat i populisme". Saben que algun mitjà ho assaja —els seus clients del País Basc donen uns crèdits d'articles gratuïts i després en pots comprar més—, però no s'ha generalitzat i no saben per què. El límit, conclou Marc, és el producte: la informació d'actualitat —l'alineació del Barça— és un commodity que, si no el publiques tu, el publica un altre gratis, i no pots competir en immediatesa amb Twitter; el micropagament només té sentit per al contingut d'autor. "No m'imagino l'Àlex pagant 25 cèntims per saber l'alineació del Barça."

L'App Tracking Transparency i la privacitat que va beneficiar els grans

La conversa recula a finals del 2020, quan iOS 14.5 va introduir l'App Tracking Transparency i va trencar la manera com es compartien les dades entre apps; Facebook va respondre amb el pop-up que demanava "ajuda per mantenir un producte gratuït". Va fer molt mal, però la paradoxa és que els grans en van sortir reforçats: van passar a mètodes de rastreig molt més probabilístics i van poder seguir operant, mentre la mesura colpejava els petits. Marc creu que cada cop som més conscients de la privacitat i que l'argument del "qui no fa res no té res a amagar" està caducat; l'Àlex —que va dedicar un dels seus dos treballs de final de carrera a teoritzar que hauríem de poder cobrar per les nostres dades— ho veu com una batalla perduda: la gent es queixa, però acaba acceptant-ho tot perquè quasi ningú no pot pagar la versió premium de cada servei (ningú dels seus cercles paga per YouTube sense anuncis). Quan ho fan els cinquanta players alhora, el model ja està trencat.

Bloquejar els bots, un tret al peu amb totes les de la llei

Enllaçant amb l'episodi anterior sobre el navegador Arc, tots dos avisen que el món de les visites s'acaba: ChatGPT i els nous navegadors ja entren a les webs per tu. Per això consideren una equivocació monumental que tants mitjans bloquegin els bots via robots.txt —"el teu negoci no és que estigui desapareixent, ja ha desaparegut, però tu encara no ho saps"—. El cercle viciós és que l'usuari, o bé veu el mur de cookies i marxa als dos segons, o bé l'accepta, comprova que el contingut continua sent dolent i decideix que la seva privacitat val més que això. La sortida que esbossa l'Àlex: en comptes de forçar el pagament, buscar qui vol pagar perquè creu en el projecte —mecenatge— i oferir-li avantatges que no siguin el commodity informatiu (interacció amb periodistes i celebritats, streamings privats). Detecta gestos tímids —El Marca té un streaming, L'Esport ha llançat un podcast—, però tardíssim i malament. Tanca amb l'Àlex preguntant què hauria de fer L'Esport i Marc deixant anar la sortida absurda: "esmorzar de forquilla".