La resistència als broligarques tecnofeudalistes

Setmana sense convidat, amb la presa de possessió de Trump de fons

Episodi sense convidat que arrenca amb la neteja digital de rigor: agraïment al Noel, el primer mecenes del Patreon que tot just havien estrenat, i una broma sobre seguir parlant bé dels patrocinadors fins i tot quan ja no els paguen. El fil conductor de la setmana és la política, perquè està a totes les portades: el que ha passat als Estats Units amb la investidura de Donald Trump, que tots dos coincideixen a qualificar de shit show.

Estats Units, autoproclamats líders del món lliure

Un dels dos desgrana la dissonància nord-americana: un país que es presenta com els self-acclaimed leaders of the free world i que dona lliçons morals a tothom mentre, en moltíssimes coses quotidianes —contenidors de brossa, transport públic, alta velocitat o reg de gota a gota—, va a l'edat de pedra respecte d'Europa. Sobre aquesta crítica plana la idea que als EUA no hi ha dretes i esquerres sinó «gradients de dretes»: que algú com Bernie Sanders, vist allà com un radical, aquí amb prou feines seria del PSOE.

Els perdons presidencials i el paral·lel amb els indults

El primer escàndol que comenten és el dels perdons. Trump pot indultar qualsevol implicat durant el seu mandat amb un perdó incondicional i, segons que apunten, irrevocable; però l'altra cara és Biden signant prop de 4.000 perdons —família inclosa— trenta minuts abans del traspàs de poders, just ell que havia repetit que ningú està per sobre de la llei. Marc insisteix, dirigint-se a l'Àlex, que a Espanya existeix una figura semblant, els indults; la conclusió mig en broma és que aquí l'únic perdó realment blindat el té la monarquia.

Tecnofeudalisme en estat pur: els bròligarques a primera fila

El gir que més els xoca és la caiguda de mascaretes de les Big Tech, que tècnicament sempre votaven demòcrata i ara fan les donacions de campanya més grans de la història —Apple inclosa, amb un Tim Cook amb cara d'estar al funeral dels seus pares—. Veient la cerimònia, un d'ells confessa que va pensar que allò era feudalisme en estat pur: la culminació del tecnofeudalisme que descriu Yanis Varoufakis. A primera fila no hi havia els càrrecs electes, sinó els bilionaris —Jeff Bezos, Mark Zuckerberg, el de Google—, com serfs col·locats davant de tot perquè quedés clar qui mana. L'anàlisi compartida és que aquest alineament l'ha facilitat una administració demòcrata que va comprar el discurs populista contra les tecnològiques i les criptos, però sense actuar gairebé gens.

El ball del veto a TikTok

Com a exemple de promesa buida i de gir de narrativa repassen el cas de TikTok. La campanya per prohibir-lo la va començar el mateix Trump el 2020, sota l'argument que la Xina és l'enemic del món lliure i ens roba les dades; els demòcrates, espantats, van acabar comprant aquell discurs. El veto no s'arriba a aplicar i, enmig del caos, l'app mostra un missatge que agraeix els esforços del «president Trump» —quan encara no havia jurat el càrrec— per restablir el servei, un moviment de màrqueting que tots dos troben tèrbol i estrambòtic.

Les meme coins de Trump i Melania, l'estafa més gran de la història

L'episodi dedica una bona estona a les criptomonedes de Trump i Melania. Per a un dels dos, és probablement l'estafa més gran de la història perpetrada per un candidat a president: llançar una moneda inflada al màxim, segurament ja comprada per gent del seu entorn, sabent que governaria i que havia atiat les flames del cripto i la desregulació. Una persona famosa per portar molts negocis a la bancarrota es neteja la imatge fent diners en temps rècord, mentre s'enriqueix molt poca gent i en defrauda moltíssima. Lamenten que això arribi justament quan el sector cripto començava a treure's de sobre la pàtina d'estafa piramidal del 2017-18 i a demostrar utilitat real, com les stablecoins. La cirereta és una anècdota: algú havia muntat amb una Raspberry Pi un sistema connectat al teleprònter que llançava una moneda nova per cada frase del discurs de Trump.

La política del meme: de Roosevelt a Pedro Sánchez

La conversa s'eleva a una tesi sobre el poder i els mitjans: governa qui millor abraça la tecnologia del seu temps. Roosevelt va capitalitzar la ràdio; després, amb la televisió, deixa de guanyar cap president lleig —Nixon, que hauria estat magnífic a l'era radiofònica, suava i perdia els debats contra un Kennedy fotogènic (citen la pel·lícula Frost/Nixon)—. Ara toca la política del meme, l'era de Twitter i TikTok, i Trump és qui millor juga aquest joc, amb el propietari de la principal xarxa social a la butxaca. El paral·lel domèstic és Pedro Sánchez: un dels dos el considera d'una intel·ligència acollonant i un president-actor que destil·la energia de mascle alfa i domina la batalla de les xarxes, tot i discrepar de fons de coses com el seu pla d'IA en espanyol.

Espanya als BRICS i el cosí guai del món

Una de les escenes que més els fa riure és la de Trump signant ordres executives i, preguntat per Espanya, deixant anar que li posaria aranzels del 100% «perquè és dels BRICS», amb l'assessor de torn sense atrevir-se a corregir-lo. Per a un d'ells, aquest silenci és el retrat d'una estructura feudal: ningú qüestiona el poder en públic per por que el senyor —aquí, un post a Truth Social en majúscules— et talli el cap. De passada reivindiquen Espanya com el «cosí guai» del món, el país de la platja i el sol que cau bé a tothom i que de cop apareix col·locat al nivell de Rússia i la Xina.

Musk, la salutació polèmica i la droga del poder

Del discurs d'Elon Musk surt un debat de fons. Marc admet, adreçant-se a l'Àlex, que vol donar-li el benefici del dubte sobre la salutació, però l'Àlex és contundent: conscient o no, és un fet reprovable que no tindrà cap conseqüència, perquè qui no té sostre de riquesa tampoc no té sostre de responsabilitats. Sobre la psicologia del personatge teoritzen que, superats tots els reptes —cotxe elèctric, exploració espacial, bateries, conducció autònoma—, a aquests nivells de fortuna ja no satisfan els diners sinó el poder, i cada xute n'exigeix un de més gros. La compra de Twitter, conclouen, ha estat l'operació més barata de la història: amb ella ha ajudat a guanyar unes eleccions i s'ha situat com l'home més ric del planeta.

JD Vance, el feixisme com la granota i el rinoceront negre

L'Àlex desgrana el que el preocupa de debò. L'extrema dreta ha rebut el missatge com una invitació: JD Vance, els discursos vora els Proud Boys, el perdó als assaltants del Capitoli —el xaman que en sortir de la presó anuncia que es comprarà armes—. Avisa que el feixisme és «la granota» de la política: fa poc soroll, no molesta, fins que un dia el tens al Parlament i el que acaba a la garjola ets tu. Recuperant un episodi anterior, el qualifica de rinoceront negre: l'amenaça que veus venir de cara, saps que et fotrà la cornada i no fas res per apartar-te. El tercer angle que l'indigna és la gent que defensa Musk a internet com un geni incomprès: una contradicció flagrant amb la idea que sigui alhora la persona més brillant del planeta i algú incapaç de controlar-se en públic.

Europa contra Estats Units: l'Euro Stoxx 50 i l'S&P 500

A l'hora de valorar si Europa s'ha quedat enrere, Marc separa els plans. En termes purament de prosperitat econòmica creu que sí, i ho il·lustra amb una gràfica: posats l'un al costat de l'altre, des de l'any 2000 l'Euro Stoxx 50 amb prou feines ha tornat al seu màxim mentre l'S&P 500 s'ha multiplicat per set. Hi veu la prova que el creixement va de la mà de la desregulació i la llibertat econòmica, tot i admetre que ningú compta els cadàvers que aquest model deixa pel camí. El discurs europeu actual, observen, és exactament l'oposat al nord-americà.

El moviment de resistència: de Reset.Tech al pessimisme del lliure albir

El tancament dona títol a l'episodi. L'Àlex explica que el dia abans havia postejat, ben pensat i no com a shitposting, una pregunta: si hi hagués un moviment tipus Occupy Wall Street contra el domini de les grans tecnològiques i la manipulació dels bròligarques, quin nom hauria de tenir? La resposta el va sorprendre —fins i tot missatges privats de gent volent-hi participar— i un dels noms proposats, Reset.Tech («reiniciem la tecnologia»), ja existia com a entitat des del 2019. L'altre amfitrió hi contraposa un pessimisme de fons: avui Facebook desapareixeria si demà tothom deixés d'usar-lo, perquè sense visites no hi ha anunciants ni diners; el problema és que hi estem enganxats com a una droga. A diferència del serf feudal, que si deixava de pagar els tributs rebia represàlies, aquí ningú no t'ho impedeix —és pura voluntat col·lectiva, dificilíssima de coordinar pels efectes de xarxa—. Tot plegat queda com una crida activa, mig de debò, a la resistència contra els oligarques tecnofeudalistes.