Broligarques

Un kit d'emergència i un micròfon sobre el llit

Episodi d'estiu i sense convidat, gravat en condicions precàries: un dels amfitrions s'ha muntat un equip improvisat —el micròfon fent equilibris sobre el portàtil— després de fugir d'una cafeteria d'hotel buida però amb un eco impossible. La broma recurrent del compromís: per dolent que sigui un podcast, la constància acaba sent un exercici de retorn compost. Avui toca actualitat, i el tema és la detenció de Pavel Durov.

Per què detenen el fundador de Telegram

La notícia de la setmana: Pavel Durov, fundador de Telegram, aterra en avió privat en un aeroport secundari prop de París i el detenen tan bon punt posa peu a França. La conversa arrenca amb la ironia que Europa s'està fent un nom no pas creant tecnologia, sinó regulant-la i detenint-ne els fundadors. El nus de l'acusació no és que Durov sigui còmplice dels crims que circulen per la plataforma, sinó que no ha cooperat amb la justícia: a diferència d'una xarxa veritablement xifrada d'extrem a extrem, ell sí que hi tindria accés tècnic.

El frau del «xifrat d'extrem a extrem» que no ho és

Marc desmunta el malentès central, deixant clar que no és enginyer informàtic i convidant qui vulgui a corregir-lo. Molta gent creia que Telegram estava xifrat d'extrem a extrem i que ningú no podia llegir-ne els missatges; no és ben bé així. El xifratge d'extrem a extrem de debò —el d'iMessage o el dels grups de WhatsApp— funciona com una conversa individual replicada amb cadascun dels participants, amb la interfície fent veure que és un grup; per això aquests grups topen amb límits de participants, perquè xifrar cada xat un per un dispara el cost de computació. Telegram, en canvi, xifra sobretot el trajecte cap al servidor (com una web amb HTTPS), però la informació hi és visible. L'opció de xifratge d'extrem a extrem existeix, però amagada i desactivada per defecte: la gent ho dona per fet, i no ho està.

El precedent de San Bernardino i l'analogia de l'autopista

Per fixar la frontera legal, Marc recupera el cas de San Bernardino del 2016, quan la policia nord-americana va demanar a Apple que desxifrés el mòbil d'un tirador i Apple s'hi va negar al·legant que no hi havia cap manera humana de fer-ho. Quan tècnicament no pots veure els missatges, no estàs obligat a cooperar. El dubte interessant és l'altre: fins a quin punt una plataforma que no està xifrada està obligada a mirar dins els missatges. La comparació que es fa servir: tenir una autopista per on passen cotxes no t'obliga a parar-los un per un per comprovar si algun porta droga al maleter. La conclusió sarcàstica: si vols fer alguna cosa il·legal, compra't un iPhone i fes servir Messages.

La radiografia de Durov, de VK als quatre passaports

Àlex aporta la part biogràfica i política, recomanant dues lectures: un reportatge de Wired i la columna de Josep Maria Ganyet, que sosté que l'afer de Telegram és «una qüestió de fe». Durov, sovint anomenat el Zuckerberg rus i nascut el 1984, té quatre ciutadanies —Rússia, Emirats Àrabs Units, Saint Kitts i Nevis i França—, i s'aturava a París perquè n'és ciutadà. El seu primer gran èxit va ser VK, el Facebook rus, que ja va tenir problemes per no cooperar amb el Kremlin. Va construir-se una imatge de rebel libertari, molt celebrada pel circuit ultraliberal. Telegram va néixer el 2014 com a protocol de missatgeria ultraxifrada, però amb els anys ha mutat fins a ser pràcticament una xarxa social a l'estil de Twitter, amb canals públics i comunitats massives.

Marketing enganyós, contingut il·legal i la bancada del #FreeDurov

Es perfilen els dos grans problemes. El primer, el marketing enganyós sobre la privadesa, que generava migracions massives cap a Telegram cada cop que una altra xarxa patia una filtració. El segon, el contingut que s'hi ha generat: criptoestafes, bots d'enginyeria social i canals dedicats a coses directament il·legals, fins a la pederàstia —que, com el tràfic d'armes o de persones, no és llibertat d'expressió. Davant d'això, la bancada cripto i turbocapitalista va omplir Twitter de #FreeDurov sobre dues mentides: que la detenció la fa la Unió Europea (és el sistema judicial francès) i que prohibir Telegram pel seu contingut seria com prohibir el correu perquè s'hi fan estafes. La diferència és que totes les plataformes tenen obligacions de moderació i cooperació; Telegram, en canvi, hauria cooperat zero vegades. Just durant la gravació els arriba un tuit de Kim Dotcom, el creador de Megaupload, que defensa Durov però presumeix d'haver cooperat 1.706 vegades i retirat el 99,9% dels arxius reclamats: cooperar és una tria.

Per què mentir sobre la privadesa i exposar-se igualment

A Àlex la història no li acaba de quadrar. Si vols rentar-te'n les mans, muntes una arquitectura que et faci tècnicament incapaç de llegir res —com Signal, WhatsApp o Apple Messages— i t'oblides del problema. Això et lliga de mans a nivell de producte i t'impedeix oferir comunitats massives, és cert. Però el que no s'entén és mentir sobre les pròpies bondats de privadesa i, alhora, exposar-se a ser corresponsable del que passa dins la xarxa. Si vols anar de privat, Signal és el bon exemple: honora la privadesa, però no surt mai dels seus límits tècnics.

Telegram és una empresa, i els diners no són gratis

La peça que ho explica tot, per a Àlex, és que Telegram és una empresa amb mil milions d'usuaris —tres vegades més que Twitter— i necessita ser rendible. Amb un equip que ronda les trenta persones però uns costos d'infraestructura i legals enormes, la pregunta és qui paga. Aquí rescata un episodi oblidat: cap al 2017-2018 Telegram va fer una ICO, una oferta inicial de criptomonedes, que va acabar com gairebé totes —qualificada d'estafa, amb el projecte abandonat i els diners tornats. Estava prohibit a Rússia i era difícil de finançar des de fora; el Venture Capital fuig del contingut sense moderar i de les ICO. Llavors, el 2020, Putin n'aixeca misteriosament la prohibició, i la columna de Ganyet apunta que un banc rus amb vincles estrets amb el Kremlin, el VTB, hauria vehiculat el finançament. És la transició del rebel ultrallibertari a algú amb lligams opacs amb el Kremlin: els diners entren amb concessions. La moral d'Àlex és més àmplia: cal acabar amb el mite que les tecnològiques venen a alliberar-nos. Són tan dolentes com els governs dels quals deien protegir-nos, i amb cada pífia —els WeWork de torn, ara Telegram— erosionen la fe en la innovació. L'esment de les ICO, de pas, ressuscita els NFT i empreses com OpenSea o Sorare —la de Gerard Piqué—, i les Donald Trump Cards anunciades el dia abans: cartes col·leccionables que enlloc no diuen «NFT» però que ho són, la prova de l'ànec.

L'evidència de l'engany i el misteri de l'Elies Campo

De la columna de Ganyet en surt l'apartat de l'evidència de l'engany: no es pot creure res del que Telegram afirma. En una investigació de Wired, l'empresa va negar que un enginyer que hi havia treballat cinc anys hi hagués estat mai, i la revista va poder verificar correus de 2016 a 2021 i documents signats pel mateix Durov amb executius d'Apple, Stripe i Spotify. Es recorda el cas d'un català que va passar per Telegram i en va sortir sense soroll: l'Elies Campo, dels primers empleats de WhatsApp, que ara és a Citizen Lab desmuntant el mite del xifratge de Telegram. Potser per allà hi ha fil per estirar.

Broligarques, l'Homo brò i Elon Musk a la defensa

El títol de l'episodi surt de la columna: la paraula «broligarques» tecnològics, que tots dos haurien volgut haver inventat. Connecta amb el concepte d'«Homo brò» d'un episodi anterior: és exactament aquesta casta la que s'ha abraonat a defensar Durov, amb Elon Musk al capdavant publicant una exageració sobre algú detingut per la «policia del futur» només per piular.

La Unió Europea, l'iPhone i un tancament molt fosc

Sobre la mala premsa de la UE com a enemiga de la innovació, Àlex confessa sentiments creuats: per la seva orientació política troba que sovint legisla bé en favor dels drets fonamentals, però els reguladors estan lluny de la realitat i de tant en tant la cleixen de valent —el banner de les cookies, inútil. N'hi ha prou amb una errada estrepitosa perquè tot el sector se'ls hi tiri a sobre, mentre els encerts (monopolis, tractament de dades, l'esperit del GDPR) no tenen ressò. I cal separar la culpa: els responsables que Europa no tingui Apple Intelligence no són els mateixos que detenen Durov. Àlex enllaça amb la regulació de l'iPhone —que donaria per tres episodis—: als EUA tens funcions vetades a Europa com Apple Intelligence, però a Europa pots fer servir botigues d'apps alternatives i sideloading, un retorn de l'esperit de Cydia i el jailbreak. I Marc tanca, en clau negríssima: prefereix tenir menys funcions a l'iPhone i no tenir la «funcionalitat» que sí que tenen els Estats Units —que els disparin els fills a l'escola.