La Mariola ens dóna el manual de la bona comunicació

L'episodi 200 amb l'antimanual de les bones pràctiques

Foc a Terra arriba a l'episodi 200 —gairebé quatre anys de podcast— i ho celebra amb una convidada de luxe: la Mariola Dinarès, periodista digital, anys a Catalunya Ràdio i autora del llibre Felicitat Digital. La conversa arrenca abans i tot de la presentació, amb un dels amfitrions advertint-la que ells són «l'antimanual de les bones pràctiques»: no tenen Instagram ni fan trànsit cap a YouTube, i fan tot el que un manual de comunicació consideraria un error.

El número rodó dona peu a una confessió de la convidada: ella mai compta els episodis i mai ha celebrat ni els 500 ni els 1.000, perquè comptar-los li sembla una penitència. Els amfitrions hi veuen l'altra cara: les xifres rodones donen excusa per fer un episodi en vídeo —com al 150— o, com a Startup Grind, per portar un convidat especial.

Com una convidada ens va trobar corrent en una cinta

La Mariola explica com els va descobrir: en un repte d'exercici diari a la cinta de casa —en va aguantar 49 dels 100 que volia— cada dia recomanava un podcast en català. Pel camí va aprendre que, si consumeixes contingut en català a la xarxa, els algoritmes de seguida te'n porten més, i així hi va topar.

Del repte en surt el seu primer cavall de batalla: la qualitat de l'àudio. Confessa que deixa d'escoltar podcasts amb mal so, i lamenta que la majoria de podcasts en català tenen un àudio pèssim, gravats «des de l'armari de casa». Un dels amfitrions hi posa un matís —alguns ho fan expressament, per postureig, perquè com més perfeccionista és tot a les xarxes, més institucional sembla—, però coincideixen que avui, amb un bon micròfon barat i una IA que normalitza el so, ja no hi ha excusa.

La presentació satírica i el «prou a l'intrusisme»

Arriba la presentació, en clau d'humor: després de gairebé quatre anys i només quatre convidats, reben la primera periodista, la primera persona que de debò sap de comunicació. Els amfitrions —tots dos enginyers informàtics— proclamen «prou a l'intrusisme laboral» que ha portat gent com ells a colar-se al món de la comunicació, amb el símil que qui juga al Football Manager no pot ser entrenador de primera divisió. El currículum de la Mariola desfila entre bromes: llicenciada per la UAB, explicant tecnologia des del 2003, amb el seu pop-up a Catalunya Ràdio des del 2016, autora de Felicitat Digital i cofundadora del primer portal de cites en català, quedemonline.cat.

El periodisme com a etiqueta i la selva dels perfils

El primer debat de fons és l'intrusisme. La Mariola no el viu com una amenaça: parla d'una «selva amb espècies molt diferents» i apunta que potser caldrien etiquetes —llicenciat, creador, especialista—. Per a ella, que algú comparteixi el seu coneixement no és intrusisme; prefereix això a un periodisme mal fet o a una fake news. Àlex ho enllaça amb la informàtica, on tenir el títol no el fa millor programador i on, a la seva empresa, fitxen més gent de formació professional que de carrera.

La Mariola hi afegeix la seva trajectòria: la carrera de periodisme a l'Autònoma «no tenia gens de dificultat», i ella ja feia butlletins de matinada a Flash FM i passava per Matadepera Ràdio i la televisió de Terrassa mentre estudiava, convençuda que sense pràctica no s'arriba enlloc. Ho remata amb una idea molt contemporània: ser periodista sense especialitzar-te no té sentit, perquè un titular ja te'l fa la IA.

Emissores locals, distribució i sobrecreació

La pregunta de si val més ser cap de ratolí o cua de lleó porta la Mariola a reivindicar les emissores locals com a «escola de ràdio total», on tot eren amics i ningú cobrava. Marc bromeja que així ella construeix l'argumentari perquè ells pleguin l'endemà, i un dels dos formula la idea de fons: el coll d'ampolla s'ha mogut de la creació a la distribució, i ara el difícil ja no és crear sinó que et descobreixin enmig de la sobrecreació. La Mariola ho confirma amb una paradoxa: cada cop ve menys gent a sortir en directe i més que només vol gravar un podcast a l'estudi, com si descobrissin la ràdio en directe a través del podcast.

Del pèndol de la qualitat a les bombolles que ens segmenten

Apareix la teoria pendular, omnipresent al programa: vam passar a una època en què l'única manera de diferenciar-se era apujar la producció fins que tot quedava massa editat, i ara la gent torna a valorar els «ems», els «ums» i els silencis incòmodes. La Mariola hi suma la seva lectura: ja no és l'era TikTok del tot ràpid, perquè hi ha públic que escolta tres hores de contingut especialitzat. Ella aposta per la credibilitat a llarg termini i no per la viralitat, negant-se a titular en negatiu la tecnologia com fan els editors per caçar el clic.

De les conseqüències de segon ordre en parla Marc a partir de Gamestry, una companyia que Àlex coneix bé: cap al 2018-2019, donant diners a creadors de contingut de videojocs, va veure que estaven més per la pasta que per l'impacte sobre la seva audiència. D'aquí salten als podcasts de tres hores —Jordi Wild com a «Joe Rogan català»— i a com aquests creadors es fiquen al llit amb sectors que no els toquen, com Rogan fent campanya per Trump. El que més preocupa la Mariola és qui ho consumeix sense criteri: internet, que havia de ser global, ha acabat segmentat, amb algoritmes que polaritzen, cadascú tancat a la seva bombolla i una esquerra que imita les maneres «barrueres» de la ultradreta.

La cosa deriva cap a l'educació dels fills. Marc, que recorda que ell no és pare però Àlex sí, deixa anar un acudit sobre «no tenir cavalls en aquesta cursa» que de seguida corregeixen. Un dels amfitrions confessa la seva addicció als videojocs de petit —fins a fondre l'endoll de la tele de tantes hores de Megadrive— i per això té clar com gestionar-ho amb un fill: dosificar amb mètode, no prohibir. La Mariola, que sí que té un fill, defensa els videojocs perquè als nanos els han ensenyat idiomes, i reivindica no generalitzar per edats: boomer o millennial, diu, són el nou horòscop.

El manual de la bona comunicació, de la teca a la maruja tecnològica

A la seva secció, Marc planteja el dilema de qui vol fer les coses orgàniques però veu que, quan prova un truc per a l'algoritme, funciona. La Mariola respon amb la seva brúixola: vol credibilitat a llarg termini, no ser viral, i el que sí que ha après de TikTok és que cada segon ha de tenir valor —treure la palla, anar a la teca des del començament— i que els mitjans convencionals haurien d'adoptar les tècniques dels creadors. Rebat l'entrevista que va fer a Justo Molinero —que deia que no podia vendre «merdes de TikTok» a un públic de senyores grans— recordant que avui les àvies tenen WhatsApp i grups com «Iaia's Caminadores»: el que canvia no és l'edat sinó l'hàbit de consum de tota la societat. La seva clau, diu, és venir de les humanitats i fer les preguntes d'una persona del carrer: «si jo ho entenc, tu ho entendràs».

Quan els amfitrions es defineixen com a «tecnoescèptics» que primer proven les coses i, si funcionen, en fan amics —«els amics proven coses»—, la Mariola es declara optimista tot i reconèixer els riscos: igual que les xarxes socials van acabar fent les grans tecnològiques propietàries del món, amb la IA pot passar el mateix. Sobre l'honestedat al micròfon, defensa que no pots abocar les teves misèries si acompanyes molta gent que ho passa malament, i ho il·lustra amb una anècdota brutal: el dia que va xocar contra el cotxe del seu pare i, mitja hora després, va fer el butlletí de les set del matí a Flash FM amb tota la normalitat, abans de trucar-lo per dir-li que li havia esclafat el cotxe.

La pregunta del Roger, les oposicions i l'ADN freelance

Com és costum, el convidat anterior —el Roger Casals— deixa una pregunta gravada: en un país on l'aspiració sovint és ser funcionari, com es desperta en el jovent el desig d'emprendre. La Mariola, que va renunciar a entrar en plantilla de Catalunya Ràdio per ser autònoma, diu tenir «ADN freelance» i que la voluntat de tanta gent jove d'opositar li esclata el cap, tot i reconèixer que la burocràcia ho posa difícil. Ho enllaça amb la contraposició que el Roger ja havia plantejat: als Estats Units els recursos serveixen per aixecar el sostre, i aquí per evitar que caigui el terra.

Al tancament, els amfitrions la reivindiquen com la convidada que millor ha parlat. La seva independència, deixa clar, no ve de cap censura, sinó de voler defensar els continguts i, sobretot, la llengua. I tanca amb la frustració de fons: si hi ha una cosa més mal retribuïda que ser periodista, i que porta més maldecaps, és fer-ho en català.