Llibrets de ploms

Un episodi de llibres pensat per a la piscina

Setmana sense convidat i toca la secció de recomanacions, després d'un primer bloc on han divagat de valent. La intenció és fer un episodi més breu i estiuenc, per degustar a la piscina amb la pinya colada. Un porta dues recomanacions i un «meló» a obrir; l'altre, dos llibres. El to el marca la provocació: prou de llibres obligatoris.

El meló: els llibres de negoci són tots el mateix refregit

El «meló» és una queixa contra els llibres que «s'han de llegir sí o sí»: el de branding és aquest, el d'escalabilitat aquell, el de management de persones l'altre. El cervell ja no n'accepta cap més. Si tothom llegeix el mateix, ningú llegeix res de debò, perquè tots sabem exactament les mateixes coses; i els llibres de negoci acaben sent un mix and match d'altres llibres. Del Thinking, Fast and Slow de Daniel Kahneman, per exemple, n'han sortit gairebé setanta-tres spin-offs, perquè tothom el cita. Com que el de Kahneman és dur —no és una novel·la, no és com llegir Fundació— ha nascut tota una subindústria dedicada a posar aquell contingut en un format digerible per a una societat amb un attention span de tres segons, colant-ne frases dins d'històries entretingudes. La conclusió, mig de broma: la societat ens ha fet tan «tontos» que ja no llegim coses difícils, i per això qui publica alguna cosa interessant i difícil acaba generant tot un negoci d'adaptacions.

Ja t'has llegit tots els llibres de negoci sense saber-ho

La tesi central de l'episodi: si fa anys que ets al sector, no cal que llegeixis pràcticament cap llibre de negoci, perquè ja l'has consumit de manera indirecta. Cap dels dos havia llegit The Lean Startup d'Eric Ries —per mandra—, però a còpia d'articles, conferències i podcasts ja en coneixien totes les idees; i havien escoltat molt Steve Blank, que va ser professor de Ries i que sosté, en un pic amistós, que el concepte original era seu. Blank passa cada any per Startup Grind, així que llegint ara el llibre no hi trobarien res de nou: com a molt, un parell de conceptes. La dificultat real és trobar aquelles joies que sí que aporten.

Els llibres dels quals no has subratllat absolutament res

L'epifania ve d'un llibre recomanat per algú de confiança que no acabava d'encaixar: The Sovereign Individual, força antic, que defensa transcendir el model de país perquè paguem massa impostos i els governs posen pals a les rodes als emprenedors —lluny de la manera de pensar de qui el llegia. La prova del cotó és el Kindle: hi ha llibres on s'arriben a deixar deu o dotze notes, i d'altres, com aquest, on no s'ha subratllat ni una sola línia. Com a contrast positiu se citen Zero to One i, sobretot, Never Split the Difference de negociació, valuós precisament perquè ve de fora del sector.

Recomanar un llibre és parlar de la teva intel·ligència

Aquí arriba la frase improvisada de l'episodi, dita per Marc i celebrada en directe: quan recomanes alguna cosa, indirectament fas una menció a la teva pròpia intel·ligència. Per això queda més bé recomanar un llibre que et fa semblar llest que no un que et fa semblar que has perdut el temps —i d'aquí que la gent reciti sempre els mateixos títols. La broma recurrent és que potser la frase ja la va dir Dickens; Àlex amenaça de tuitar-la a veure quin engagement fa. De passada, recorden el Roger Casals i la seva observació que als Estats Units tothom té la seva pròpia teoria amb nom propi.

Som humans i fal·libles: el llibre no és el problema

L'altra pota és contra els llibres d'autoajuda «que només ajuden el seu autor» i que haurien d'estar prohibits: n'has llegit un, els has llegit tots, perquè giren sobre la mateixa idea. Si la resposta fos més informació, tots seríem milionaris amb un sixpack. El problema és que som humans i no fem el que diu el llibre: ja saps que has de matinar, fer ioga, dejuni intermitent i anar al gimnàs, però no ho fas. No et falta un llibre per saber-ho; et falta fer-ho.

Les memòries d'Adrian Newey i el pròleg fantasma d'Alonso

La primera recomanació de Marc és confessadament un cant de sirena per trobar algú a l'audiència a qui també agradi la Fórmula 1, esport minoritari a Catalunya que no segueix cap dels seus amics: les memòries d'Adrian Newey, l'enginyer que ha fet que la categoria sigui avorrida perquè sempre guanya el mateix, però que precisament per la seva fita té coses fascinants a explicar. Un regal de Sant Jordi devorat com un nen. El detall sucós: l'edició catalana porta un pròleg de Fernando Alonso —inexistent a l'original— que es despatxa en dues línies, dels pitjors que s'han vist mai. De fil, una digressió sobre les opinions polítiques d'Alonso i la idea que tothom té un «cantó quillo»: el de Marc és la Fórmula 1.

Dani Sánchez Crespo i el compendi honest de creativitat

Àlex obre les seves recomanacions amb una excepció a la regla que acaba de defensar: Pensar mejor, de Dani Sánchez Crespo, antic professor seu i un dels pocs que recorda de la universitat per intens i bon transmissor. És un compendi de tècniques de creativitat —innovació de producte, lean startup, teoria dels colors, associació d'idees— amb la virtut que l'autor admet d'entrada que les idees no són seves, sinó que les resumeix en llenguatge planer per a qui no és del sector. No s'hi aprèn gaire de nou, però es llegeix gairebé d'una tirada: una lectura d'estiu fàcil per posar-se al dia.

Tim Urban, el 18% abandonat i la segona oportunitat

La segona recomanació és més densa i política: un llibre de Tim Urban, l'autor del blog Wait But Why, que ha modelat el cap d'un dels dos des del 2014. Comprat de cop esperant filosofia de vida, va agafar una deriva política molt americana i va quedar abandonat al 18% —un percentatge que, en un llibre tan llarg, ja és arribar lluny. La idea que el justifica: a vegades un llibre no t'entra en el moment vital en què estàs, i val la pena donar-li un any. En reprendre'l ha passat volant del 18 al 47% i ara el troba molt més interessant; calcula tenir-lo enllestit abans del juliol, llegint-lo en paral·lel amb un altre, com té per costum.

Del percentatge del Kindle a les manies de producte

La conversa deriva cap a una digressió de producte. El percentatge de lectura del Kindle és com la finestra de «copiant arxius» de Windows: aquella barra que en dos minuts deia «sis dies», baixava i tornava a pujar sense solta —sota només hi havia un temporitzador aleatori i un callback que la disparava al 100% quan la tasca acabava de debò. I als e-books mal indexats passes del 60% a l'última pàgina de cop perquè hi compta annexos, glossari i notes. Tot enllaça amb un principi de disseny d'interfícies del projecte final de carrera: davant d'un procés, cal donar feedback a l'usuari perquè s'amoïni menys, com l'indicador de pis de l'ascensor o les persones que tens al davant en una cua. La mateixa neura porta una altra anècdota: descobrir que a Spotify les llistes esborrades segueixen apareixent eternament al compte com a «llistes eliminades» va ser motiu de marxar a Apple Music i de mantenir una carpeta de «llistes que es reutilitzaran en un futur», buides, que es reciclen en comptes d'esborrar-se.

CTO Toolbox: l'altra excepció, densa i benèfica

La darrera recomanació, també una excepció, és CTO Toolbox de Sergio Gago: un compendi de tot el que necessites per ser CTO o per gestionar millor si ja ho ets. Innovació, escalabilitat, seguretat, adopció de tecnologies, mentoria, el pla de carrera del desenvolupador fins a arquitecte, VP d'enginyeria o director tècnic. És dens i tècnic, però tan ben pintat que fan venir ganes de canviar de carrera i posar-s'hi. Té capítols escrits per altra gent, que aporten perspectives diferents, es recomana com a lectura gairebé obligatòria per a perfils tècnics sèniors, i tots els beneficis van a fundacions benèfiques: no és un llibre for profit.

Tancament: tuits disfressats de llibre, Parlem i un esmorzar que encara no ha passat

El rebuig final és contra els llibres «coneguts» que reciten els influencers en aquells fils de «llibres que m'he de llegir aquest any» —Zero to One, el de branding, el de per què s'enganxen les coses (Made to Stick)— i que podrien ser perfectament un tuit o un blog. Hi cap una broma sobre recomanar canals de TikTok l'estiu vinent i un agraïment a la «gent» (plural generós) que s'ha postulat per fitxar a MarsBased. La falca de Parlem porta la notícia del Xavi, que passa de director general a conseller delegat (CEO), amb el fundador Ernest Pérez Mas reposicionat com a president no executiu. I un embolic temporal final amb l'esmorzar de forquilla d'un fals directe, parlant en present d'una experiència que encara no ha passat.