𝕏 favor, Elon...

Un episodi sense convidat amb tres notetes a la llibreta

Setmana sense convidat, així que arrenquen jugant amb la paraula «impreparat»: Marc defensa que el català hauria d'omplir buits amb neologismes propis en comptes d'arrossegar la pàtina de castellà («los algos», «los buenos», «desde luego»), i reivindica que «impreparat» és més precís que haver de dir «avui no estic preparat». Àlex remata que ja tenen 85 maneres d'explicar la impreparació —una per episodi gravat fins ara.

Marc obre amb un ritual que bateja com el «cleanup» de l'advocada: abans d'entrar en matèria, buida tres notetes que s'ha apuntat durant la setmana, perquè la seva vida és deliberadament avorrida i quan li passa alguna cosa rellevant la guarda per comentar-la al podcast.

El metaús de l'episodi 51 contra les notes de veu de WhatsApp

La primera noteta recupera l'episodi 51, el de «pixar fora de test» dedicat a les notes de veu. Marc hi ha trobat un metaús brillant: quan algú li envia una nota de veu, ell respon enviant directament el link d'aquell episodi —és a dir, contesta amb un podcast sencer per explicar que no escoltarà la nota de veu—. De passada, fa servir el truc com a growth hack, perquè cada enviament compta com una descàrrega més.

Fa public shaming de dos casos antagònics. El Jordi (aclareix que no és en Jordi Priu, que no n'envia i a qui agraeix les bosses de cafè de Tanzània) rep una nota de veu infernal d'un minut i quatre segons per coordinar una quedada; el Jordi se l'escolta sencera, li fa gràcia el «modo abuelo crispat», descobreix que el podcast és seu i acaba enganxat. En Pablo, en canvi, contraataca enviant-li un podcast de cinc minuts de nota de veu i exigint-li que comenti el seu àudio, en un escalat absurd de «one for one».

Un growth hack electoral que xoca amb el Codi Penal

La segona noteta és el growth hack que se li va acudir després de votar. Marc, que defensa que votar hauria de ser una obligació i no un dret —i confessa que segons li convingui vota en blanc o nul, fins i tot amb una làmina fina de xoriço a la papereta perquè regalimi oli—, ha llegit la llei electoral buscant-hi escletxes.

La idea: si falten el president de la mesa i el seu suplent, la llei mana que presideixi el primer de la cua. Un partit podria localitzar qui ha estat designat al seu districte, subornar-lo perquè no es presenti i plantar-hi el seu candidat a les sis del matí, que rebria un per un els veïns mentre voten. El pla s'enfonsa de seguida: no presentar-se a la mesa no comporta multa econòmica sinó de tres mesos a un any de presó, així que abandonen el growth hack abans de trepitjar la il·legalitat.

On és el vicepresident de Sentit Comú de Twitter?

La tercera noteta és la grossa, i Marc demana a Àlex que l'hi expliqui de cap a peus: el rebranding de Twitter a X. Repassen la cronologia —el dilluns va desaparèixer l'ocellet del timeline i va sortir la X, al mateix lloc on mesos enrere Musk hi havia posat el gos Doge—, i el detall que els crida l'atenció és el favicon: la icona de la pestanya i del marcador del navegador havia passat a la X, però aquell mateix dia havia tornat a aparèixer la de Twitter, senyal que alguna cosa havia fallat pel camí.

El desconcert de fons és de marca: com es pot carregar així una de les marques més valuoses del món, una que fins i tot havia generat un verb («tuitejar») i un substantiu («un tuit»).

Coneixement intern: la gent passa d'Elon

Des del seu contacte amb algunes de les empreses on Musk està involucrat, Àlex aporta un matís fent una mica de safareig sense revelar fonts: de portes endins, la gent passa d'ell i no el tenen com a referent. Això xoca amb la imatge pública del micromànager que vol firmar tots els contractes i entrevistar tots els candidats treballant 200 hores la setmana.

El seu management, bromegen, és un «management by tweeting around» —una variant del clàssic «management by wandering around»—: acomiadar gent, comprar i vendre accions i donar ordres, tot a cop de tuit. Surt la xifra: Musk té uns 150 milions de seguidors sobre els prop de 300 milions d'usuaris de Twitter; ha entès millor que ningú, gairebé al nivell de Trump, com moure les palanques de l'engagement encara que els seus tuits siguin repel·lents.

Hardware contra software: on Musk no té qui li digui que no

L'argument central de l'anàlisi: cadascú ha d'exposar-se allà on llueixen les seves fortaleses. Es reconeix a Musk una capacitat brutal d'envisionar i empènyer el món endavant —internet al casquet polar, el cotxe elèctric, la carrera espacial, Mart—, però es planteja que funciona molt millor en projectes de hardware. El motiu, amb broma inclosa: en hardware el seu «vicepresident del sentit comú» es diu Llei de la Física, que el frena quan diu una barbaritat.

En canvi, en software ningú li diu que no, perquè amb software es pot fer tot: si decideix que demà hi haurà una X, hi haurà una X. Vaticinen que algun dia farà un «Replace All» de «twitter.com» per «x.com» sense provar-ho prou, ho enviarà a producció i la xarxa caurà uns dies —i el favicon revertit suggereix que ja ho han intentat.

La teoria del holding paraigües i el llibre Barbarians at the Gate

Una altra peça que grinyola és el sentit financer del canvi de nom. Citen la teoria de Ramiro Sánchez Crespo, expert en banca i fintech: l'únic sentit del rebranding seria que Musk agrupés els seus negocis no cotitzats —SpaceX, The Boring Company— sota un holding i una marca paraigües de cara a una futura sortida a borsa, diluint així la desfeta financera de Twitter dins d'una empresa més gran de serveis complementaris.

A Àlex tot plegat li recorda Barbarians at the Gate, el llibre sobre RJR Nabisco que ja havia recomanat en l'episodi de llibres i podcasts: fusions, sortides i retirades de borsa, privatitzacions i jugades brutes d'última hora. Si la cosa s'allarga anys, avisa, podríem estar veient un «Barbarians at the Gate 2.0».

El cas Revue: comprar, oblidar i refer-ho des de zero

L'exemple més esperpèntic és Revue, l'eina de newsletters que Twitter va comprar (cap al 2020-21) en una jugada que valoren com a encertada per fer-li la competència a Substack. Repassen el cas del seu fundador holandès —Martijn de Kuijper, que el transcript transcriu com «Martin»—, que durant mesos va seguir cobrant de Twitter sense feina i tuitejava amb sorna preguntant si encara formava part de l'empresa, amb una bio del tipus «most likely not product at X».

El rebló: fa poc Musk va anunciar que la plataforma deixaria que els creadors s'enduguessin els correus dels seus subscriptors, i el fundador de Revue va respondre que li sonava que ja existia un servei per fer exactament això —precisament el que Twitter havia comprat, tancat i ara tornava a desenvolupar des de zero en menys de sis mesos.

La frase lapidària: a Twitter no li diré X

Tanquen amb temes que queden per a un altre episodi (els medicaments i el negoci de Mark Cuban) i amb la frase lapidària: igual que a Google ningú li diu Alphabet ni a Facebook li diu Meta, a Twitter no li dirà X. El logotip nou, a més, sembla una tipografia rara del Word antic —d'aquelles de símbols que no agafaves mai— i s'assembla a mil marques, com les bambes Munich.

La conclusió: l'única manera que la gent deixi de dir-li Twitter seria que en desaparegués qualsevol vestigi amb els anys, però llavors es perdria l'essència de la marca. I el tancament, amb vocatiu a Marc, ho rebla amb una analogia generacional: «som gent gran dins del cos d'una persona jove», com l'avi que fins que va morir mai va dir al carrer el seu nom nou i va seguir dient «Continente» al supermercat de tota la vida.