Tribuneros de les startups

Una setmana sense convidat i el Barça com a xarxa de seguretat

L'episodi arrenca amb la broma fundacional del programa: quan no hi ha tema, sempre es pot tirar del Barça, que aquell dimarts havia jugat Champions i a sobre hi havia eleccions a l'horitzó. La promesa de no parlar mai de futbol, política ni religió dura ben poc. En Marc es declara «tribunero del Barça» —només el mira quan les coses van molt bé— i admet que fa massa temps que van malament i s'hi ha cansat: el club ja no és al top 5 de les seves prioritats. La conversa deriva cap a la paraula «semidistret», la manera com es veuen els partits avui (al sofà amb l'ordinador, el futbol de fons com un salvapantalles) i les feines que es fan amb mitja atenció.

El culer que viatjava i el que el corregeix des de la barra

En Marc reivindica un passat de culer de debò: va viatjar a Stamford Bridge i a San Siro per veure el Barça quan era jovenet. L'Àlex, en canvi, confessa que ell com a molt ha viatjat «al bar de la Cantorada»: li fa mandra l'estadi, hi ha massa gent, el menjar és horrible, no s'hi ven cervesa amb alcohol i pateix d'una bufeta diminuta que el fa anar al lavabo just al minut 40. La gràcia arriba quan en Marc descriu l'era en què va començar a seguir l'equip —Robson, Van Gaal, Serra Ferrer, Kodro, Bogarde— com «un Barça de merda» sense títols, fins que va arribar Rijkaard. L'Àlex li gira la truita: «ja que tu em corregeixes quan foto patinades d'Apple, jo et corregiré amb patinades del Barça». I repassa de memòria que amb Robson es va guanyar la Copa del Rei (la del gol de Figo i el de Pizzi al darrer minut) i que amb Van Gaal van caure Lliga, Supercopa i Recopa. Tots dos comparteixen la metàfora de fons: ser del Barça quan guanyava Guardiola és com comprar accions d'Apple el 2013; el mèrit de debò és haver-hi cregut quan tothom les daria per mortes.

El monòleg èpic dels deu anys de MarsBased i Startup Grind

El pretext de l'episodi és l'acte del desè aniversari de MarsBased i Startup Grind, celebrat al Valkyria Space Hub, on en Marc es va deixar veure i el públic el va reconèixer per la veu —«ets el de Foc a Terra»—. L'Àlex hi va clavar un monòleg d'una hora llarga sense atragantar-se, i explica el seu mètode: si prepara massa una xerrada s'hi posa nerviós i la fa pitjor, així que improvisa a partir d'un compendi d'aprenentatges que ha anat «regurgitant» durant anys. Tenia preparada una presentació de mitja hora amb deu lliçons, però el cap de setmana abans la va reformular en clau de viatge històric perquè els consells inicials li van semblar massa tòpics. Davant d'un públic divers (família, treballadors, exclients, ponents, periodistes), va haver de calibrar el to per ser prou freak sense caure en l'argot. La slide que més recorda: el «cementiri de startups», la vintena d'empreses que ha entrevistat en deu anys i que ja no existeixen, davant d'«una puta agència avorrida» que continua dempeus.

Per què la premsa només parla de qui aixeca capital

D'aquí surt el tema gros de l'episodi: per què es dona molta més atenció a una empresa que aixeca quatre milions que a una que en factura quatre. L'Àlex hi veu diversos angles. Primer, la moda: quan les rondes d'inversió entren al zeitgeist, publicar-ne genera públic i és «un peix que es mossega la cua»; una notícia d'una ronda el 1992 hauria passat desapercebuda perquè ningú sabia què era. Segon, els interessos: darrere dels diaris hi ha bancs (Banc Sabadell, Caixa Capital Risc) amb potes d'inversió en startups. I tercer, el valor informatiu real: tenia sentit explicar Typeform o Cabify (la primera còpia d'Uber a Espanya) quan eren trencadores, però l'agència de desenvolupament número 50.000 no és notícia. El cas extrem que ha vist: un article sobre una startup aixecant 80.000 euros de friends, family and fools.

El drama com a motor: el cas Uber i Superpumped

Un dels dos planteja l'angle que els faltava: a la gent li flipa el drama, el «teatrillo». MarsBased no donaria per a una sèrie de Netflix, però Uber sí. L'Àlex recomana amb entusiasme la sèrie Superpumped, tot i advertir que és tan insider —tant detall de Venture Capital i de com funciona una startup— que algú de fora se'n perdria el 80%. La part que el va fascinar: hi surt la Susan Fowler, la noia que va destapar la cultura tòxica d'Uber amb el seu post viral. Resulta que l'Àlex ja la coneixia per una via inesperada: buscant com fer un «bootcamp de física» va topar amb unes guies seves d'autodidacta (física, matemàtiques, filosofia), s'hi va escriure i van intercanviar correus, i només després va lligar que era ella. La conclusió compartida: quan injectes un milió de dòlars a una empresa que ahir no era ningú i contractes 500 enginyers de cop, ja no és creixement lineal, és una bomba de rellotgeria —i d'allà en surt drama.

Cultura tòxica o condició per guanyar una guerra

La conversa entra en terreny incòmode. Cap dels dos defensa el que va passar a Uber, però es plantegen el contrafactual: hauria estat possible tombar la màfia del taxi —un sector podrit i enquistat— sense una colla de «capullos» disposats a barallar-s'hi? La tesi que es ventila és que «ningú s'ha imposat fent el bé d'una manera superaltruista»; per desbancar uns mafiosos potser n'has de ser de més. El tio pirat magnetitza altres tios pirats, i la barreja és un còctel explosiu que escala malament i acaba generant drama. Es lliga amb el desfile d'empresàrios reconvertits en escàndols —Glovo, marques de cosmètica amb cultures de secta— i amb el paral·lelisme amb les grans consultores: quina diferència hi ha entre aquell culte a la marca i el que l'Àlex va viure a Deloitte. La Paula Solanes, autora del Club de los Unicornios, els serveix per matisar el paper de la premsa: catalitzadora —que no «activadora», puntualitza l'Àlex— del hype, amb llums (va fer percolar el coneixement sobre startups) i ombres (va glorificar les rondes fins a l'absurd).

Boeing, McDonnell Douglas i el 737 que es va torçar com una olivera

Quan en Marc deixa anar que el sector que encara espera el seu Uber és el dels avions, l'episodi canvia de marxa: l'aviació és el seu segon tema favorit després dels cotxes i hi podria estar tres dies. Diagnostica Boeing com un fabricant «extremadament podrit» des que, als anys 80, va absorbir McDonnell Douglas i en va heretar la cúpula i una cultura que prioritzava beneficis i resultats fiscals per sobre de tot. D'aquí l'escàndol del 737, un avió dissenyat als anys 60 i gran moneymaker que han estirat fins a l'extrem: per no rehomologar l'aparell ni reentrenar els pilots van prendre dreceres amb l'autoregulador de pitch que van acabar provocant els accidents d'Ethiopian Airlines i del sud-est asiàtic, dels pitjors de l'aviació moderna. Com a europeus, diu, tenim la sort de l'A320neo, el competidor pel qual ara hi ha cua. Funciona la lògica del «nobody got fired for buying IBM» portada a l'extrem: cap responsable vol ser qui aposta pel fabricant nou.

Hi ha disruptors als avions: Boom Supersonic i el factor timing

Contra la idea que res no es mou en un sector hiperregulat, en Marc treu Boom Supersonic, una companyia que vol fer vols intercontinentals a velocitats per sobre de Mach 2 i que ja tindria contractes amb American Airlines i aerolínies japoneses —res a veure amb el Concorde—. Si SpaceX ha pogut entrar a l'aeroespacial, que també és duríssim de regular, l'aviació hauria de tenir el seu equivalent. I això connecta amb una idea que tots dos comparteixen: el principal factor d'èxit d'una startup no és l'equip, ni la idea, ni l'execució, sinó el timing —haver nascut en el moment just, no sis anys massa aviat respecte de la regulació—. El cas de SpaceX i Tesla ho il·lustra: el paper de la premsa i sobretot dels fans (les empreses d'Elon Musk com a fàbriques de fans) va donar visibilitat a un sector que abans no interessava ningú, en una dinàmica d'ou i gallina.

Comunitat, els 1.000 true fans i el calendari de propers episodis

En Marc retreu a l'Àlex que en el monòleg va fer «cuina publicitària» per la comunitat —era l'aprenentatge número 7 o 8—. L'Àlex aprofita per corregir-se ell mateix una atribució: la idea dels mil (o deu mil) seguidors que t'ho compren tot, et retuitegen i fan boca-orella no era de Seth Godin sinó de Kevin Kelly; arribar a aquest nucli és una mena de product-market fit que dona l'estabilitat sobre la qual fonamentar l'expansió. Tanquen organitzant l'agenda: a petició del Noel —«l'únic oient que tenim a les xarxes»— faran un episodi monogràfic d'avions, on l'Àlex descansarà, i un altre especial de networking (caldrà buscar títol nou, perquè «Brutworking» ja l'han gastat).