Si no funciona, no ho toquis

L'episodi que volia anar d'una altra cosa

Setmana sense convidat. Marc avisa que l'episodi havia d'anar de dos temes —que el podcast ha aparegut a la secció Featured d'Apple Podcasts i que els han escrit oients de fora de Catalunya per confirmar que era aquest, i que tenia previst comentar el que va presentar Google— però la conversa s'enfila per una tangent que se'ls menja l'episodi sencer: l'elogi de no fer res. Fidels a aquella espontaneïtat «d'impreparat» que reivindiquen com a marca de la casa, deixen els plans per al pròxim episodi i tiren pel dret.

Fer una mica menys del que toca i viure'n més tranquil

Àlex obre amb una confessió que admet que el deixa com a persona poc desitjable laboralment: està bé fent una mica menys del que podria, i viu feliç així. Es recolza en un consell que li va donar una persona molt sàvia —qui fa tot el que pot no està obligat a res més— i convida l'audiència a provar de fer una mica menys a veure què passa, perquè sovint no passa res i fins i tot millores. La idea polèmica que en deriva és que no fer res és, en si mateix, una manera de tirar endavant: moltes vegades, si a un tema no li dones acció ni seguiment, es resol sol; l'acció que hi aboques és la que genera el problema que abans no tenies.

La metodologia del telèfon fix contra el setge de quinze canals

Àlex enllaça amb un fil que diu haver penjat a Twitter sobre el mateix: troba perjudicial per a la salut mental donar per fet que, quan envies un missatge a algú, aquesta persona està obligada a respondre't. Com a persona, un no escala: cada dia rep quinze o vint peticions de connexió a LinkedIn, més correus i missatges per WhatsApp i altres xarxes, tots esperant resposta, amb l'aplicació recordant-t'ho amb la rodoneta vermella. La seva sortida és el que anomena la metodologia del telèfon fix: abans, si trucaven i no t'hi trobaven, ja tornarien a trucar; si no era important, potser no ho feien, i si era urgent, insistien fins que despenjaves. Aplicant això als canals digitals ha descobert que, en moltes peticions, si no fas res no passa absolutament res.

Slack com una pestanya i el punt negre per bandera

Marc respon que el seu compte de Twitter fa anys que està tancat —aquell sí que té inacció— perquè un dia va decidir que era un canal menys. Per ell, el màxim exponent d'aquesta filosofia és el seu ordinador: no hi té ni una sola aplicació de missatgeria. Slack és una pestanya del navegador que obre quan ha de dir alguna cosa i tanca quan ha acabat, i hi llueix el punt negre de no disponible. Confessa que flipa amb la gent —i en coneix molta, que podria llistar sense vergonya— a qui escrius i en menys de tres segons ja tens en línia, perquè duen el mòbil a prop amb les notificacions enceses o, pitjor encara, perquè els ha arribat l'avís al rellotge, un tema que li sembla criminal. Els ho diu a la cara: això no és sa, t'estàs modelant el cervell perquè qualsevol pugui capitalitzar la teva atenció faci el que faci.

Vint-i-dues persones resolent un fil de Slack sense tu

Marc il·lustra el seu pa de cada dia amb una escena reconeixible: el petit foc d'un fil de Slack absolutament irrellevant, del qual ningú no es recordarà en l'arc de la humanitat, però que en un moment de pressió fa que vint-i-dues persones escriguin alhora en una conversa impossible de seguir. Si li hagués saltat la notificació, s'hi hauria passat mitja hora enganxat; en canvi, com que hi entra més tard, descobreix que era del tot innecessari, que han arribat sols a una conclusió i que la conversa ja s'ha tancat. Lluny de frustrar-lo, ho celebra: ho han resolt sense mi, és fantàstic. La seva manera de treballar és apuntar-se cada dia tres cosetes rellevants i no deixar que res el distregui d'allò, perquè la mala planificació dels altres no s'ha de convertir en les teves urgències.

Quan entres en una sala i han de tornar a començar la reunió

Marc admet que pot sonar extremadament prepotent, però sosté que si tots ho féssim una mica millor estaríem més tranquils i menys estressats. El paral·lelisme que el va portar fins aquí l'havia viscut abans en offline, a les oficines de les seves empreses anteriors: entres en una sala on s'estava debatent una cosa i, perquè t'hi posis al dia, els altres han de recapitular, tornar enrere i de vegades fins i tot reobrir punts que ja havien tancat. La mateixa fricció que ara veu als xats síncrons. I aquest, diuen, és un dels grans arguments a favor del treball asíncron.

La doctrina del treball asíncron: filtrar tres vegades abans de molestar

La conversa connecta amb una metodologia que, expliquen, han adoptat a l'empresa fa cosa d'un any: per defecte, prioritzar els canals de comunicació escrits i asíncrons per damunt de la videoconferència, la reunió o el xat. L'avantatge és una cadena de filtres. El primer salta quan et planteges si val la pena escriure el missatge o era només una collonada de passadís. El segon, quan l'escrius: tries millor les paraules, hi poses els emojis per rebaixar el to —que la comunicació escrita pot sortir molt passiu-agressiva—, tens en compte altres punts de vista i ho rellegeixes dos o tres cops. El tercer el fa qui rep, que pot llegir-ho i no contestar a l'instant, sinó digerir-ho i respondre demà. El resultat: menys interrupcions, menys malentesos, un discurs més endreçat i, sobretot, constància escrita del que s'ha dit. L'eina de l'equip ha estat Basecamp, tot i que ara migren cap a Linear.

Notificacions a zero i el rellotge només per a l'hora i l'esport

Marc reforça la idea des de la seva pràctica personal: ja venia de no tenir notificacions enlloc —ni al mòbil ni, definitivament, al rellotge, que només fa servir per mirar l'hora i per fer esport— i diu haver guanyat molt en qualitat de vida. Recupera la idea dels «tokens d'atenció» que van tractar a l'episodi sobre The Subtle Art of Not Giving a F\ck*: si has de respondre tothom i dedicar una mica a cadascú, no et queda prou per a la gent que de debò t'importa. I rebla que el que sona arrogant només ho és per a qui no et coneix o no té res millor a fer; qui treballa de veritat ho entén.

Síndrome de Diògenes de les tasques i un completista irredempt

Àlex porta la inacció al terreny de les tasques: arrossega backlogs de fa anys i, com va fer amb una gran neteja durant la pandèmia, ha començat a esborrar de la llista feines que han perdut sentit i que només acumulava per una mena de subtil síndrome de Diògenes. Ho viu com una lluita íntima perquè és un completista: les tasques se li presenten com missions de videojoc que no pot deixar sense fer. Però admet que algunes tenen un cost d'oportunitat i generen angoixa per anar-les arrossegant, i que sovint, si les deixes estar, la inacció fa que desapareguin soles i no passa res. «Inacció» és justament la paraula que buscava, i Marc l'hi agraeix.

El Lindy effect i la pregunta de divendres a la tarda

El tancament gira al voltant del Lindy effect, que Marc reconeix haver citat trenta mil vegades: mires enrere i el noranta per cent del que vas fer no tenia cap rellevància real; el que de debò va ser valuós es redueix a tres o quatre coses. D'aquí la pregunta incòmoda: si el divendres a la tarda mires la setmana enrere i la teva resposta és «he contestat molts correus» o «he fet moltes reunions», alguna cosa falla. Reunir-se per acordar i tirar projectes endavant està bé, però hauria de ser complementari a allò que aportes de debò: crear alguna cosa tangible i deixar-la al món una mica millor. El segon punt és gairebé un manifest —que només poguessis mirar el correu o l'eina de comunicació quan hi vas a escriure alguna cosa, mai per pur acte reflex—, una crítica frontal al dump scrolling de mirar la pantalla de cinc polzades a veure si hi ha res de valor quan el món, mirant amunt, és meravellós.