Episodi 83
Tancat per vacances
· 00h 36min
Ens agradi o no, el fet de dur un mòbil a tot arreu fa que la feina ens persegueixi allà on anem. Internet i l'economia de la informació ens ha regalat jornades laborals que mai s'acaben.
Avui, un promotor del descans que literalment s'oblida de la contrasenya de l'ordinador en tornar de vacances i un addicte a la feina que no pot tolerar una sola setmana sense veure un correu, ens intentem posar d'acord per veure si aconseguim trobar la fórmula màgica de la desconnexió.
Una estrella misteriosa al review d'Apple Podcasts
El pròleg arrenca amb una crida mig en broma mig sentida: el podcast acumula disset reviews a Apple Podcasts i, gràcies a una col·laboració amb la gent d'Apple, segueix a primera plana de l'aplicació —a tot Espanya, malgrat que el programa és només en català—, fet que els ha doblat les visites, els seguidors i les escoltes. La taca: algú els ha clavat una sola estrella, sense explicar per què. Especulen si ha estat un error de dits o un desgraciat, i conclouen que una crítica, perquè serveixi, necessita una raó i una proposta de millora. Demanen a aquesta persona que els escrigui a hola@focaterra.cat i els digui què cal corregir, ni que sigui que diuen massa paraulotes i que potser els ha castigat el mateix Pompeu Fabra.
Tots els dolents venen per l'Àlex
Entre rialles, intenten endevinar de quina empresa deu ser el ressentit autor de l'estrella. Surt la idea que deu ser treballador d'alguna companyia de l'IBEX —«per culpa teva»—, de Glovo o de Deloitte, i l'Àlex acaba admetent que «tots els dolents venen per ell». Ho enllaça amb una anècdota dels inicis de Startup Grind Barcelona, que va engegar el 2014: el segon esdeveniment va ser francament pèssim —birres calentes, mala entrevista, convidat fluix—, i una persona del públic va escriure directament al CEO global per dir-li que allò era una basura. En comptes d'amagar-se en l'anonimat, va donar raons concretes; l'Àlex hi va quedar, s'hi va fer amic, i amb els anys aquell crític els ha contractat projectes i fins i tot els ha esponsoritzat. Moraleja: la crítica dolenta però constructiva accelera la millora.
Vacances binàries, el concepte que dona títol a l'episodi
El tema de la setmana el porta l'Àlex sota un nom que al Marc li agrada però no recorda, les «vacances binàries». La tesi de partida la defensa el Marc: el concepte clàssic de vacances —els vint-i-un dies, o vint-i-quatre, que toquin— és anacrònic en l'economia de la informació. Abans, en un món rural, la jornada la limitava el sol: tornaves de llaurar i a casa no hi havia res més a fer perquè «el blat no et perseguia». Ara la feina és «com un fill tonto» que t'acompanya sempre dins del mòbil, i si no ets una mena de monjo budista que no rep notificacions, mai acabes de desconnectar. La seva conclusió personal: ell ja està cada dia de vacances, fa una mica del que vol i quan es cansa fa el que ha de fer —de fet grava el podcast un divendres al matí, feina que, lamenta, dona uns 57 cèntims al mes i no paga cap sou.
El Marc no desconnecta i li sembla bé
El Marc desenvolupa per què el calendari rígid no li funciona: la seva vida personal i la feina van molt lligades, no hi ha una frontera clara entre quan descansa i quan treballa, i una setmana sencera de vacances se li fa una putada perquè s'avorreix. No és que tingui una vida pobra fora de la feina —matisa—, sinó que estar uns dies desconnectat del projecte, que al capdavall és la seva vida, el molesta. Si se'n va a la muntanya potser fa una excursió al matí, però a la tarda li ve de gust obrir l'ordinador. Es pregunta, doncs, si l'economia actual no demana una manera nova d'entendre el descans, i li gira la pregunta a l'Àlex: «Tu desconnectes, eh, matxo?».
L'Àlex sí que desconnecta, i fort
La resposta de l'Àlex és taxativa: ell desconnecta molt i sempre ho ha fet. Quan plega a les sis de la tarda, plega fins l'endemà; amb els socis i els fills tenen claríssim que les hores de descans són sagrades i que no hi ha mai una urgència que no pugui esperar —«o està cremant l'oficina, o res». Ho ha patit en feines anteriors on et trucaven fora d'hores o et feien fer guàrdies, i per això ara hi posa límits durs. Quan fa vacances, les fa de debò: és de la mena de persona que torna havent oblidat la contrasenya de l'ordinador, i explica que en tornar d'un mes a Califòrnia havia oblidat fins i tot el codi del portal de casa i el va haver de demanar a la seva parella.
La regla de la tercera setmana i el clic mental
L'Àlex sosté que la sensació de no necessitar vacances és més impressió que realitat, i que té molt a veure amb el tipus de feina. Apunta que el Marc, com que ha canviat de feina sovint —va sortir d'Ironhack— i viu les fases inicials, plenes de motivació i creixement, encara no s'ha cremat prou per reclamar tres setmanes seguides. Ell, en canvi, porta nou anys amb MarsBased: no s'hi crema, però sí que s'hi carrega per estrès i presa de decisions. La seva mètrica és concreta: les dues primeres setmanes encara té la feina al «top of the mind», i no és fins a la tercera que el cervell desconnecta del tot i oblida què fa; a la quarta li torna la motivació i les ganes de tornar. Si no t'arribes a avorrir de les vacances, argumenta, dubta molt que hagis recarregat bateries de debò.
Formentera, l'avorriment i el bitllet de Ryanair
Del debat teòric salta una confessió molt concreta del Marc. Citant una màxima de Jason Fried, cofundador de Basecamp —la mandra d'un pla és proporcional al temps que fa que el vas acceptar—, explica que havia dit que sí mesos enrere a una setmana a Formentera amb els amics de l'escola, amb qui ja comparteix poca cosa. Allà s'ha avorrit «com un cabró» perquè no podia treballar ni fer els seus hobbies, i s'hi ha sentit tan atrapat que va entrar a Ryanair, va comprar un bitllet i va tornar abans d'hora. La digressió s'allarga en una crítica afectuosa a l'illa: tres quilòmetres quadrats plens d'italians on no hi ha res a fer, sense internet bo, l'única virtut de la qual és que en tornar et fa semblar Barcelona barata. Entre bromes sobre el mercat de segona mà de sargantanes, conclouen que una illa que només consumeix necessita un input de diners de fora —el turisme, o «fer l'agost».
Work-life balance del dia a dia contra vacances de debò
L'Àlex defensa que es barregen dos conceptes diferents. El primer és el work-life balance del dia a dia, que cadascú s'organitza com vol: rebutja la narrativa que tothom ha de separar feina i vida d'una manera concreta, perquè és «bullshit». Ell mateix ha viscut les dues maneres —de solter, horaris fluids i inspiració nocturna fins la matinada; ara, una rutina endreçada de vuit a sis amb pausa per al gimnàs— i totes dues són sostenibles si hi tens disciplina. El Marc s'hi reconeix: no es considera hiperproductiu, però sempre està allà dins d'unes hores, mentre li respectin que de deu a sis el nen dorm i que un correu d'estrès al matí es veurà l'endemà, perquè el seu mòbil «dorm a distància prudencial».
Per què les vacances de debò sí que importen
L'altra cara, insisteix l'Àlex, són les vacances pures i dures, i recorre a una analogia esportiva pensant en el Marc, que surt a córrer: entrenar cada dia desgasta els genolls i no millora les marques tant com córrer tres cops per setmana amb descans entremig; el cos rendeix més després de reposar. La funció de les vacances és relaxar-se, abaixar l'estrès i activar altres zones del cervell, perquè les seves millors idees i estratègies li han vingut fora de la roda de hàmster de la rutina —com el bug que se't resol mentre dorms. El Marc replica, no del tot convençut, que a ell les idees no li venen mai a la dutxa, que troba sobrevalorada; concedeix, això sí, que potser li falten unes vacances.
La guerra dels autorespondedors i el WhatsApp passiu-agressiu
El tram final el dedica a l'etiqueta digital. L'Àlex no entén que algú no posi mai un autorespondedor: ell activa el mode vacances de Gmail —aquest any, del 28-29 de juny fins al 14 de juliol— per gestionar expectatives i redirigir cap a un company, perquè treballa amb gent insistent que t'intenta contactar «per terra, mar i aire». El Marc confessa que ell no n'ha posat mai cap, que li fan mandra i els veu correus innecessaris, un carbon footprint que no cal abocar al món; per a ell qui contesta un correu en un minut té dos problemes —no tenia res més important a fer i no ha pensat la resposta—, una falta de respecte a qui s'ha currat el missatge. Tots dos s'acarnissen amb el gènere passiu-agressiu del WhatsApp: el qui després de tres hores et posa un interrogant, un punt o un «pin», gent que «Darwin hauria de tancar en un quarto». Tanquen sense cap conclusió —«absolutament cap, com sempre»— i amb el Marc admetent que, si fa vacances aquest any, seran d'aquestes binàries.