Aquí no celebrem l'Almudena

Un tema guardat de l'episodi anterior

Setmana sense convidat i amb tema preparat: les vacances i el calendari laboral. Va sortir com una tangent a la conversa anterior i el van apartar perquè tenia molla. La tesi que l'obre és que el concepte de les vacances s'ha revisat poc des de fa cent anys: a la pràctica totalitat de les empreses funciona com sempre —s'adhereixen a un calendari de festius i tens uns dies pagats per contracte, uns dies personals i la resta de supòsits (baixes de maternitat, defuncions)—. Hi ha, però, empreses prou especials per reinventar-ho una mica, i d'aquí arrenca tot.

Les vacances de Don Draper ja no existeixen

En Marc hi afegeix un matís: el que ha canviat de debò no és el concepte de vacances sinó què signifiquen. Abans marxaves amb tu mateix i la feina es quedava on era —com el Don Draper de Mad Men, que a la taula tenia un paper i un telèfon, no un ordinador—. Avui marxes físicament però l'oficina se'n ve amb tu: el mateix dispositiu és personal i professional, i fer un tall net s'ha tornat gairebé impossible. La broma de l'episodi és que l'Àlex no sap qui és Don Draper ni què és Mad Men —«em sona a videojoc»—. La capacitat de desconnectar ha canviat del tot, però la política vacacional segueix estàtica.

Marxar de vacances «big time» contra viatjar en família

L'Àlex es reivindica dels qui desconnecten de debò i desmenteix que un empresari treballi sempre, de nits i caps de setmana. Ho diu des del privilegi però també des de la feina feta: han muntat MarsBased perquè no els exigeixi estar-hi 24/7, i fa anys que els tres socis fan vacances alhora gràcies a una capa de management ben alineada. Treballar fora d'hores ha de ser l'excepció; quan es torna la regla, alguna cosa es podria fer millor. Marxa tan «big time» que ni Foc a Terra es grava quan és fora. En Marc ho matisa: ara, en família, vol estar present, i endur-se el micro implica fixar reunió, bon wifi i acústica decent —viatjant sol n'hi ha prou amb el mòbil per a la seva feina comercial—.

L'agost com a pacte social (i Barcelona buida)

En Marc recorda que, quan treballava per compte d'altri i no tenia família, feia les vacances al maig o al setembre: fora de temporada, més barat i sense gent. Des que té empresa li toca l'agost encara que no li agradi, perquè quan ets el teu propi cap les fas quan convé a l'empresa. El corol·lari: fer vacances a l'agost està sobrevalorat, però ho fem per un pacte no escrit on tothom fa les paus laborals alhora, sovint organitzats pel calendari escolar. Aquí un dels dos trenca una llança a favor de l'agost a Barcelona —la ciutat més buida que mai, aparcament gratis i restaurants sense cua—, fins al punt de quedar-s'hi i fer vacances dues vegades. L'excepció, entre bromes: el Gòtic i la Barceloneta, zones a evitar i on «s'hi entrarà amb passaport del Regne Unit».

Ironhack i el malson dels festius locals internacionals

El punt històric el posa en Marc: va començar a pensar en com es reparteixen les vacances en empreses remotes cap al 2015, escalant Ironhack a altres països. Mentre només era a Espanya vivia tranquil·la dels festius espanyols, amb algun conflicte puntual per Sant Esteve (festiu només català) o per saber quan cau l'Almudena, la Mercè o la Diada. El problema va arribar en obrir campus a França, Alemanya i Portugal: sumant els festius locals de cada país hi havia fins a vuitanta dies de festa escampats per l'any. Mentre les operacions eren locals tant era, però quan es va muntar el headquarter transversal (màrqueting, operacions, finances, producte), que sí que s'havia de coordinar, va esclatar.

El paquet únic de dies i el cas de RSS.com

La solució d'Ironhack: o alinear tothom a un sol calendari —el cas espanyol, que obligava els altres a fer festa quan no els tocava—, o sumar tots els festius locals, nacionals i les vacances en un paquet que cadascú es prengués quan volgués. En Marc hi planteja el dubte de fons: pot una empresa fer treballar un empleat un festiu local, obligant-lo a gastar un dia personal? Depèn d'on estigui ubicada la societat: una espanyola té obligacions laborals i no pot donar quaranta-tants dies pretenent que es treballi Nadal. El seu cas, en canvi, és poc il·lustratiu: a RSS.com «ningú no empla, ningú; és una societat de Delaware americana on som autònoms». Sense vinculació a cap regulació regional hi ha molta llibertat, i com que són pocs es posen d'acord de pressa.

Vacances il·limitades: la idea que no fa servir ningú

L'Àlex desgrana com ho van fer a MarsBased. Van arrencar amb vacances il·limitades —pots demanar els dies que vulguis si el projecte ho permet— per atraure talent quan eren desconeguts i sense pressupost per competir amb sous. El primer any la gestoria els va avisar que ni socis ni empleats havien fet el mínim legal de vacances, i van haver de forçar la gent a agafar-ne. La lliçó, pel mateix camí que els commits del dissabte a la matinada, va ser que la gent no en feia perquè «vosaltres no en feu»: el lideratge marca el to, i si els caps no desconnecten, ningú gosa fer-ho. Al final van treure el concepte de l'oferta perquè no el feia servir ningú: ara hi ha un mínim obligatori, cap màxim i van cas per cas. Esmenten el model de Basecamp, que als cinc anys regala quinze dies pagats i al desè un mes —i ja tenen gent a punt dels deu—.

El calendari local com a benefici d'empresa

La segona troballa de l'Àlex: el calendari local com a avantatge per a l'empleat. MarsBased opera amb el calendari oficial de Barcelona, però com que la gent està deslocalitzada, cadascú pot fer servir el seu —i gairebé tothom ho fa—. L'empresa l'incorpora manualment per a vint-i-escaig persones (qui treballa des de Sevilla, Santander o Molins de Rei té els seus dies). És un mal de cap, però la Heli, la seva persona de People Operations, els va fer veure que això hauria de ser Employer Branding: cap empresa regala els festius locals per defecte. De cara al client també suma —un empleat fora de Barcelona pot atendre el dia de la Mercè, i se li compensa quan no treballi el de l'Almudena a Madrid o el del Rocío a Sevilla—. Poden fer-ho perquè són petits: una empresa gran estandarditza i la gent s'hi sent un número.

Factorial, fitxar i una regulació desfasada

En Marc pregunta com computen les hores —si cal fitxar, si es treballa de nou a cinc— i recorden que abans ho feien amb Factorial. L'Àlex explica que la llei obliga a registrar la jornada: els empleats signen un document amb el seu horari, una regulació que assumeix una oficina amb portes, torns i targetes que ells no tenen —el seu «fitxar» és entrar a Slack i dir bon dia—. Ho il·lustra amb les formacions de riscos laborals del coworking dels primers anys, plenes d'extintors i angles de pantalla que no apliquen a qui treballa des de casa. El control real el deixen a llibertat del treballador: la meitat fa servir el time tracking de Harvest —l'eina dels projectes i factures— i n'hi ha que fan servir Toggl, però eviten el monitoratge de pantalla, que troben tòxic. Un matís: la gent sense rutina rendeix pitjor, així que demanen un horari fix (publicat a Slack) complert el 80-90% dels dies. La flexibilitat ha de ser l'excepció.

Digressions: el bystander effect i el llistó d'Ironhack

Davant del fet que en una empresa petita ningú no acaba agafant les vacances il·limitades, surt una metàfora: el bystander effect, l'experiment social del crim a Queens dels anys seixanta on trenta-vuit persones l'haurien presenciat sense actuar —cas que admeten molt exagerat—; com més gent mira, menys probable és que algú actuï, i per això calen polítiques que forcin les vacances. I en Marc tanca amb l'anècdota d'Ironhack: volia una standing desk sense pressupost, així que es va clavar un llistó de fusta al costat de la finestra i l'extintor; quan la inspectora de riscos li va demanar la cadira i li va dir que treballava dret en aquell llistó, va «cortocircuitar» i ho va suspendre tot. L'Àlex el punxa dient que es feia el guai a l'estil Amazon i la seva austeritat de taules fetes amb portes.

Pla per a les vacances: l'episodi de regals

Tancament operatiu: gravar per avançat o quadrar calendaris. En Marc proposa recuperar el mític episodi de recomanació de regals, però avisen que l'han de fer ja perquè la gent va tard amb les compres de Nadal. En Marc deixa clar que no vol participar en cap amic invisible —la qualitat dels seus Nadals és inversament proporcional al nombre de sopars i dinars—, però sí que li agrada donar idees perquè els altres encertin. Queda fixat: la setmana següent, episodi de regals.