Màster en "notworking"

Un episodi doble gravat entre vaques, mosques i garrapates

Dos episodis seguits i cap falca publicitària, perquè els dobles sempre se'ls fan costa amunt. La gràcia és el plató improvisat: l'Àlex grava al mig de la muntanya, després d'haver sortit a córrer entre vaques i d'haver-se hagut de treure unes quantes garrapates de les cames amb unes pinces. L'avís ve amb anècdota: un dels seus socis, el Xavi, en va agafar una i va passar setmanes regular, perquè algunes garrapates porten una febre seriosa —si t'apareix d'aquí a un parell de dies, ja saps què és. Tot l'episodi va dedicat al Noel, autor de la pregunta de la setmana.

Felicitacions a Parlem i el somni de l'Amazon català

Abans d'entrar en matèria, una felicitació pública a la gent de Parlem: com que és una empresa pública, publiquen resultats periòdicament, i el creixement que estan tenint és notori. D'aquí surt una declaració d'intencions a mig camí entre la broma i el desig sincer —que Parlem acabi convertint-se en "l'Amazon català"—, amb tot el suport del podcast per ajudar-los a arribar-hi.

Quan dius una bestiesa i t'escolten milers de persones

Una reflexió que ja feia temps que volia sortir: cada cop més oients escriuen amb continguts, estafes que han rebut (com el Nico, un italià de Barcelona que va passar les seves després de l'episodi sobre estafes de WhatsApp i Instagram) i fins i tot casos de gent que ha signat contractes amb clients només perquè es va mencionar la seva empresa al programa. La cara b: amb milers d'oients, dir una bestiesa té impacte real. "Jo dic moltes bestieses, Àlex", admet en Marc; l'Àlex el tranquil·litza recordant-li que les més heavies les va deixar anar als primers episodis i que amb el temps s'ha anat calmant. De moment, cap demanda judicial —però tot arribarà.

La pregunta del Noel: el networking que ningú t'ha ensenyat a fer

La pregunta neix als deu anys de MarsBased: el Noel va veure gent fent això que en català internacional se'n diu networking i va admetre que no se li dona gens bé —no sap trencar el gel, ni què dir, ni si l'objectiu és treure'n profit o simplement passar-ho bé. La primera resposta és gairebé un truc: potser és una pregunta que no necessita resposta. Igual que a la uni un descobreix que es pot beure de dia i estar fresc l'endemà, amb els esdeveniments un acaba adonant-se que no cal anar-hi a tots —i "a tots" pot voler dir gairebé a cap. No anant-hi, Noel ja ha contestat sol: no passa absolutament res, la vida segueix.

Una taxonomia d'esdeveniments segons la mida

Abans de donar tàctiques, una classificació útil. Els esdeveniments petits i molt específics (12 o 25 persones) poden ser els millors, perquè la qualitat de l'individu prima per sobre del volum: un sopar mensual fix de gent amb projectes bootstrap o open source que facturen més de 100.000 euros l'any té un valor incalculable perquè tots s'ajuden entre etapes diferents. Els mitjans (unes 150 persones, una hora de networking) serveixen per conèixer gent nova de cop —parles amb 20 o 30 persones tres minuts cadascuna— i són bons per començar quan vas perdut. I després hi ha les conferències de més de 500 on ets un número més, vas a escoltar i potser no parles amb ningú.

"Soc introvertit i asocial": el networking com a habilitat apresa

L'Àlex desmunta la seva pròpia imatge: a les festes pot semblar còmode, però és una falsa impressió. Es defineix introvertit i bastant asocial, algú que ho ha hagut d'aprendre a la força. Abans de l'Erasmus es perdia pel carrer i, en comptes de preguntar com s'arribava al carrer Escudellers, tornava a casa a mirar-se el plànol de Barcelona i s'ho dibuixava en un post-it. Cap als 16-18 anys va decidir que "així no vas bé pel món" i va començar a treballar-s'ho: marxar a estudiar idiomes a l'estranger per forçar-se a socialitzar amb 30 desconeguts, l'Erasmus, parlar en públic. Recorda que amb el seu grup de música pujava a l'escenari i de quatre notes només en clavava una de la tremolor; avui pot parlar davant de milers de persones. Tot, insisteix, és qüestió de personalitat treballada.

L'esdeveniment de MarsBased: jugar a casa amb 150 convidats

Per què tothom el va veure tan a gust als deu anys de MarsBased, "com l'home de l'anunci de Ferrero Rocher"? Perquè coneixia absolutament tothom: havia convidat personalment cadascuna de les 150 persones —exempleats, clients, gent de Startup Grind, amics de l'empresa, amics personals. Estava entre amics. La seva estratègia de fons per combatre la por a socialitzar és justament aquesta: fer-se amic de la gent amb qui sap que coincidirà sovint. La cara dura arriba al setembre, quan haurà d'anar a una conferència de Shopify (són partners) on no coneixerà ningú —i ja avança que ho passarà malament, perquè no és capaç d'obrir una conversa amb un grup tancat.

Trencar un grup és nivell superheroi

Tots dos coincideixen que entrar en un grup desconegut i convertir-te en el protagonista sense fer el ridícul és una habilitat de nivell superheroi: qui la té "no necessita aprendre a programar", ja té el 80% fet. És un art subtil, com les bromes dels andalusos —si les fa una altra persona no funcionen igual (apareix el Joaquín com a exemple). En Marc matisa el seu cas: no es considera tímid (si li parlen, pot estar mitja hora xerrant del que sigui, segur que troben en comú que l'altre és "ultrafan de porcs refrigerats per aire"), però té molta sensibilitat al ridícul i a la por al rebuig. Més "miedo escénico" que timidesa. L'Àlex, per contra, es reconeix una persona ambivalent social: un Startup Grind o un sopar amb antics companys l'omplen d'energia, mentre que les situacions incòmodes el drenen —no és la mida del grup, és el tipus de gent que hi ha.

Cinc estratègies amb nom propi (i una sisena)

Del que semblava que seria una patata d'episodi en surt un catàleg de tàctiques que en Marc va batejant una a una mentre l'Àlex les enumera. La de la garrapata: enganxar-te a algú conegut i no soltar-lo mai. La del wingman o copilot: no anar mai "a pit descobert", sempre arrossegar algú de casa i lligar-lo curt. La de l'oca: deixar que et vagin presentant i saltar de grupet en grupet. La de la taverna ("taverna de mou"): emborratxar-te per baixar la barrera —trist però real, perquè a vegades l'alternativa és marxar a casa sense parlar amb ningú. I el llanero solitari: arribar, no dir res i marxar. La sisena, la que en Marc es deixa: ser ponent.

Ser ponent: que vinguin ells a parlar amb tu

La millor tàctica per a perfils introvertits és eliminar de l'equació l'obligació d'obrir conversa: proposa't per donar una xerrada. Si has estat el ponent, la gent ve a tu —preguntes que no van fer al torn obert, o que se'ls van acudir després. I s'hi suma un efecte de naturalesa humana: si veuen molta gent al voltant d'algú, encara n'hi va més, així que un ponent acaba acumulant converses. La via d'entrada per a qui va molt perdut: comença petit, com fer una primera contribució minúscula a un projecte de codi lliure. Trobar el teu ambient en meetups petits del que t'apassioni, agafar confiança i anar pujant escales —i és probable que allà hi trobis el wingman per al següent esdeveniment. I un recordatori contra la comparació injusta: tendim a comparar el capítol 1 del nostre llibre amb el capítol 10 del dels altres.

Seat Rocket, Web Summit i l'art de dir que no

Deu anys després de fundar l'empresa, l'Àlex encara passa per aquestes incomoditats quan entra en cercles nous: a Seat Rocket es pregunta què hi pinta envoltat de gent que ha venut empreses o acumula més de 100 inversions —el fundador de TravelPerk, el de Kantox, noms com el Juanjo Mostazo o l'Albert Almenglo. La salvació és sempre buscar la cara coneguda de Startup Grind per on començar. La conclusió és clara: no va mai a esdeveniments on no coneix ningú, i a Web Summit hi va per les bones festes, per viatjar i per veure gent que ja coneix, no a fer "porta freda". I tanca amb una reflexió de fons: amb un projecte madur, sovint el valor no és sumar més nodes a la xarxa sinó aprofundir en les relacions que ja tens. Hi ha èpoques d'obrir portes i èpoques de tancar-ne; trobar l'equilibri és el més difícil de tot.