Lladre del Louvre, Comet tu t'appeles?

L'angle de producte del robatori al Louvre

Setmana sense convidat, així que Marc arriba amb tres temes: la caiguda global d'Amazon Web Services (la "versió internacional de l'apagada"), el navegador Atlas d'OpenAI i, sobretot, el robatori de les joies de la corona francesa al Louvre, valorades en uns 80-100 milions. El que l'enganxa no és el crim sinó la creativitat del darrere, fins al punt que diu que el robatori artístic l'hauria de penar amb més marge que el robatori a una casa, per l'atenuant de l'enginy. Àlex hi posa el contrapunt del test de resiliència —una mica d'estrès al sistema per veure si aguanta—, i el museu va demostrar ser "un colador": ni Tom Cruise penjant del sostre, sinó una escala hidràulica en una camioneta, una finestra oberta amb una radial i fora.

El nus, per Marc, no és robar sinó col·locar el botí: qui rep una obra robada no la pot penjar a casa ni amagar-la al magatzem sense buidar-la de valor. Per això les joies són més fàcils de moure que un quadre —les desmunten, fonen l'or en lingots i les venen a trossos—. Marc proposa, mig de broma, blanquejar un Monet comprant-ne una rèplica, cremant-la i fent passar l'original per la còpia barata amb tiquet inclòs; el ChatGPT li va desmuntar la idea pels certificats d'autenticitat.

Galeries invisibles i un bon punt sobre la monarquia

La conversa deriva cap a on van a parar aquestes obres: les "galeries invisibles", ports francs d'oligarques russos on milionaris guarden col·leccions de procedència dubtosa per anar-les a mirar deu minuts l'any. Marc ho il·lustra amb una pel·lícula de Christopher Nolan, Tenet, i amb el tòpic dels vilans de Steven Seagal amb mansions plenes d'art robat. La seva tesi: el valor d'una peça depèn de l'extrem de l'espectre on et trobis —entre la gent "bona" tot ha de tenir autenticitat verificable; a l'altre extrem, on tot és pirata, que sigui robada també hi suma valor. Àlex deixa anar el millor angle: si els lladres acaben jutjats per robar aquelles peces, de qui les va robar la monarquia que n'era propietària?

Legislació a mida segons la mida de l'empresa

De les línies ètiques salten al debat de moda sobre l'acomiadament i si caldria liberalitzar-lo cap a un model "at will" a l'americana, amb l'enganxada per Twitter entre Miguel Carranza, de RevenueCat, i l'Edu Manchón, de MailTrack. Marc defensa una idea que veu evident i que no passa: legislació flexible segons la mida o el volum de negoci, amb més escrutini fiscal a les grans corporacions i regles dolces per als qui comencen ("que no et toquin els collons quan ets petit"). Àlex hi està d'acord per a les empreses petites, però adverteix que xocaria amb la realitat: les grans són les que fan lobby i amenacen d'agafar les maletes i marxar si els toques la butxaca.

El cremador de tokens més gran mai vist

Marc reconeix que la majoria de tokens que crema amb ChatGPT són per a curiositats absurdes —pensa en la targeta gràfica de Nvidia que s'està fregint per culpa seva—, i d'aquí enllaça amb Atlas, el navegador d'OpenAI, que defineix com el cremador de tokens més gran que ha vist mai. El que el fascina és que sigui gratuït: tota la superfície del navegador es converteix en un punt d'entrada per invocar el mode de recerca o el mode agent, de manera que el context ve cap a tu. A ell no li canvia la vida, però com a porta d'entrada per a qui no hi ha estat exposat li sembla acollonant i caríssim alhora. Hi destaca una funcionalitat brillant: t'ofereix set dies d'ús estès si el poses com a navegador per defecte.

Comet, Perplexity i la guerra dels navegadors que Àlex va predir

Àlex, usuari fidel de Perplexity, fa de contrapunt amb Comet, que porta provant unes 48 hores. Recorda que ja fa molts episodis que va vaticinar que la pròxima gran guerra tecnològica seria la dels navegadors: el sistema operatiu ja no es pot quedar al dispositiu, perquè la capa de dades del món és internet, i ha de pujar fins al navegador, que és el que fem servir per saltar entre ordinador, mòbil i tauleta. És el mateix moviment que va fer Google als 2000: en comptes de competir amb un sistema operatiu contra Microsoft, es va quedar la porta d'entrada de la feina de la gent.

Tots dos coincideixen que el valor ja no és el que passa dins del portàtil, sinó dins del SaaS —Gmail, Perplexity, ChatGPT, YouTube—, i preveuen que desenvolupar sobre aquestes plataformes serà molt més barat: una onada de negocis petits, mentre els grans seguiran sent els mateixos amb dos o tres players nous: OpenAI i, si no es torça, Perplexity o Anthropic.

Buscar cupons: el cas d'ús que sí que paga la subscripció

El moment més pràctic arriba amb l'assistent aplicat als cupons de descompte. Àlex explica que, en una pantalla de compra, en comptes d'anar a webs com la RetailMeNot dels 2000, ara li demana a l'assistent que busqui un cupó que funcioni. Ho ha provat a Nutribrain, on compra suplements: dels dos codis trobats, un funcionava. I el canvi és que li pots demanar que els torni a provar, faci tot el checkout amb l'article i només et doni els que hagi validat. Marc ho valida al 100%: si comprés més coses, només això ja li pagaria la subscripció. Àlex menciona altres casos vistos al podcast My First Million, com fer servir Comet a tall de LinkedIn Sales Navigator, amb l'avís que tot s'acabarà tallant quan les webs hi posin restriccions anti-scraping.

Gratis ara, upselling després: l'economia extractiva

Àlex adverteix d'on és la trampa: és gratuït perquè l'estratègia és cremar molta pasta, validar que hi ha necessitat i, un cop et tenen captiu, començar la venda. Comet ja té un mode de referral i una versió premium de 200 euros al mes, i anticipa el patró clàssic del "tot és gratis" fins que apareix el pla Platinum. Pitjor encara si, en comptes de fer upselling, et restringeixen accés per fer-te sentir miserable, com va fer Typeform. Àlex hi enganxa un episodi de Black Mirror que descriu bé aquesta dinàmica extractiva: una persona a qui salven amb un xip i que ha de pagar plans cada cop més cars. Àlex, però, confia que OpenAI i Perplexity ho faran millor perquè tenen diners gairebé infinits.

El mode agent encara verd i el mode recerca ja madur

Marc fa una confessió reveladora: cada mes acaba tots els crèdits de recerca i li sobren tots els de mode agent. La recerca la faria servir per defecte cada vegada —l'única molèstia és anar a fer un cafè mentre espera la resposta—, però els agents els veu encara verds: s'encallen sovint i a vegades pensa que ho hauria fet més ràpid ell mateix. Àlex hi veu un problema de mentalitat: encara no hem fet el canvi de xip per pensar en agents. Tots dos preveuen que el futur passa per orquestradors transparents —l'eina decidirà sola si una tasca la fa un model o un agent, com un cotxe automàtic per a tothom amb un canvi manual reservat als desenvolupadors que vulguin pilotar amb MCPs.

Atlas prescriptiu, Comet massa familiar i la fauna de navegadors

Marc destaca que Atlas està dissenyat perquè canviïs de comportament: és megaprescriptiu. Cada pestanya nova és la mateixa pantalla, idèntica a la del ChatGPT; si detecta una cerca, et dona un resultat a l'estil Google amb pestanyes per saltar entre web, imatges, notícies o compra —just el que Àlex sempre demanava—, i quan cliques un resultat la pàgina s'obre a un costat. El problema invers el veu Àlex amb Comet: com que és un Chrome (ni pel user agent es distingeixen), hi ha tan poc canvi mental que se n'oblida i el fa servir igual que Chrome. Recorda el cas oposat d'Arc i el seu successor Dia, que van trencar tant que la gent no s'hi va acostumar.

Tanquen repassant la fauna de navegadors. Brave és el tapat —quota de mercat alta sense una gran tecnològica al darrere i amb un assistent propi, Leo—, fundat per Brendan Eich, el creador de JavaScript; va aprofitar el problema de prompt injection de Comet per advertir sobre donar les contrasenyes a OpenAI. I encara hi ha Opera amb el seu assistent Aria, i Vivaldi: navegadors nascuts sempre de gent enfadada amb l'ecosistema que munta el seu.

El tancament és pura comèdia: Àlex pregunta a Marc si, quan s'enfadi, també muntarà un navegador, i Marc respon que el que farà és retirar-se a pescar. Àlex hi veu la ironia: hi anirà igualment xerrant amb el ChatGPT, fent-li el reconeixement del peix per saber si se'l pot menjar. Marc rebla que ningú no l'aguanta —a part de l'Àlex, una hora a la setmana—, i Àlex deixa anar la collita de l'episodi: potser el límit del mode veu no és perquè s'acabin els tokens, sinó perquè ja no l'aguanten. "T'has acabat la seva paciència", remata.