Posem-nos els barrets de paper de plata

Un fals inici que acaba sent l'episodi sencer

Setmana sense convidat i amb una conversa que ha "transgredit la nit i s'ha mogut al matí": tots dos venien amb ganes de parlar del mateix sense haver-ho acordat. Marc obre amb una sensació difusa —el món s'ha tornat boig i la política s'ha convertit en una espècie de teatre que ho permea tot, amb tothom parlant de Trump i d'Elon Musk com si fossin vilans de pel·lícula. El que el preocupa no és l'espectacle sinó que sigui "com el Covid": que, embolicat en un format divertit i ben empaquetat, s'hi colin retallades de llibertat i vigilància sense que ningú protesti. L'Àlex recull el fil de conspiranoia i "dobla l'aposta": d'aquí surt el barret de paper de plata que dona títol a l'episodi.

El noticiòmetre i la dieta informativa propera a zero

La tesi de fons és que el món està objectivament millor que mai —hi ha dades de sobres— però que part del catastrofisme ambient és una manera de mantenir la gent entretinguda (pa i circ) i enfrontada entre estrats socials del mateix nivell, una pràctica "més vella que el cordó de la sabata". Un dels dos confessa ser de les persones menys informades del planeta: s'informa preguntant a la gent, que sol estar encantada d'il·luminar-te sobre les dues coses que tothom domina, notícies i futbol. Recuperen la frase de Mark Twain —"m'agrada estar informat, per això no llegeixo els diaris"— com a consell de vida.

Per què sabem qui és Bessent però no el ministre d'Indústria

L'observació que encén el tema: avui qualsevol sap qui són Bessent, Rubio, Trump o Musk, però no sabria dir qui és el ministre d'Indústria o d'Economia espanyol. La culpa és d'on ve la informació: gairebé tot el que consumim arriba filtrat per empreses americanes via WhatsApp, Instagram, Twitter i Facebook, i TV3 o els mitjans locals són ja una derivada segona que reempaqueta el que ve d'allà. Marc contrasta els anys 90 —quan teníem visibilitat de la dissolució de Iugoslàvia o de les neteges ètniques a l'Àfrica, hutus contra tutsis— amb un present hiperamericacèntric on només sabem que els Estats Units es volen quedar el Canadà i Groenlàndia.

Les illes McDonald, els pingüins i els aranzels de Trump

L'actualitat del dia entra de ple: els Estats Units acaben d'anunciar que volen reduir el seu dèficit comercial país per país, i ho fan fins amb territoris deshabitats. L'exemple que els fa riure són les illes McDonald, on no hi ha res més que pingüins i a les quals s'han posat aranzels ("tàrifs", que són aranzels) del 10%. Ho llegeixen com a política de cara a la galeria a la qual donem massa corda perquè tenim "mitja vida hipotecada als Estats Units". D'aquí surt la reflexió central de l'episodi: hem abandonat el cervell a una mena d'Erasmus permanent cap als EUA perquè els associem a diversió, ambició i negoci. Les pel·lícules i sèries dels 90 ens van vendre subconscientment que russos, xinesos i afganesos eren els dolents i que ells ho fan tot bé i la resta són uns "vagos i maleantes"; el lliure mercat ultracapitalista, conclouen, ha transformat la censura i la manipulació de masses en una forma més subtil del mateix autoritarisme que critiquen en altres països.

The current thing: causes de 24 hores

Un dels millors fragments recupera l'expressió que es va posar de moda entre els techbros, the current thing: la causa del dia. L'Elon Musk va ser dels primers a fer-ne broma —"jo recolzo the current thing"— assenyalant que els interessos socials canvien tan ràpid i som tan manipulables que avui toca Black Lives Matter, demà els drets dels trans i demà passat les riuades de Texas, cadascuna amb el seu hashtag. Més enllà de la forma, la substància els sembla certa: les causes són efímeres i nosaltres tan simples que només ens podem focalitzar en una cosa. La predicció és que la propera iteració dels mitjans ja no et donarà ni dades ni esperit crític, sinó l'ordre del dia —això és el que passa, així t'has de sentir, clica aquí per compartir-ho— amb un punt d'eco de 1984 i Un món feliç.

Castanyada contra Halloween: el pèndol de les tradicions

La conversa deriva cap a la globalització i la suplantació de tradicions locals. El problema no és que les coses de fora calin —sempre ha passat de manera orgànica— sinó que ara la substitució és a base de màrqueting i de la fascinació per la novetat. La metàfora que clava un d'ells: la castanyada és la teva parella i el Halloween és la infidelitat divertida que, repetida tres anys, acaba convertint-se en l'statu quo. Però hi veuen un contramoviment esperançador en el ressorgir dels esmorzars de forquilla, les calçotades i el vermut: el pèndol torna després d'haver anat massa cap a la globalització, i prediuen que aquesta revaloració del local passarà també a escala internacional. La mateixa narrativa de "els americans van deu anys per davant" —que desmunten dient que en moltes coses van vint anys per darrere— l'apliquen a la Xina: d'aquí vint o trenta anys potser descobrirem que allò dels xinesos hipereficients s'aguantava sobre una estructura insostenible, com tots els locos de torn que han anat passant pel focus, de Putin o Netanyahu a Aznar o Rajoy.

La capacitat de pensar que minva i el culte a la productivitat

El que els amoïna sense dades però amb conviccions és la pèrdua de la capacitat de pensar: missatges curts, likes i la incapacitat de seguir un debat radiofònic més de dos minuts sense posar-hi el 2X. Marc ho il·lustra amb una anècdota: davant d'un correu llarg que havia de tancar aquell mateix dia, el cervell li va ordenar automàticament "deixa'l per després" només perquè era un totxo. La trampa és el discurs del Getting Things Done: hem reduït cada reunió a un correu i cada correu a un tuit, cosa que funciona pel 80% que és palla però destrueix la feina de fons. Ens paguen per prendre decisions, però som incapaços d'agendar-nos-ho; un té un bloc de dues hores cada dijous per pensar estratègicament que no acaba fent mai perquè sempre hi entren altres coses. Davant de qualsevol tendència, conclouen, o la surfeges i et fas gurú i early adopter, o hi vas diametralment en contra com el grunge davant del metal pompós dels 80; la gran massa, en canvi, es deixa arrossegar.

El tren, l'avió i l'efecte Cantillon de les reunions online

El treballador ideal del segle XXI, denuncien, és un oceà poc profund saltant de Slack al mail i a Notion: al cap de tres hores gires el cap i has fet poc. La prova empírica d'un dels dos és que només és veritablement productiu al tren o a l'avió; l'AVE té un wifi tan dolent que prefereix assumir que no en tindrà, i als vols llargs als EUA rendia més quan el wifi era caríssim i no el pagava, perquè estar hiperconnectat a tot acaba sent estar en res. La mateixa fricció explica les reunions: en persona queda lleig treure el mòbil, però online s'ha donat carta blanca per fer altres coses —un d'ells fins i tot treu la càmera i juga a la consola, "de cos present". El remot ha eliminat desplaçaments absurds de sis hores d'AVE per una reunió d'una hora, però ha abaixat tant la fricció de participar-hi que s'omplen de gent que no hi pinta res, "una mica d'efecte Cantillon".

Anar a contracorrent com a avantatge competitiu

El reflex pràctic és que les eines abandonades tornen a ser oportunitats. Citen un episodi de My First Million sobre un emprenedor que va construir la seva distribució amb cartes postals perquè ja no les fa servir ningú i així destaques. Àlex aplica el mateix al telèfon: després d'una vida de fòbia a trucar, ara truca directament als possibles clients i la gent reacciona amb sorpresa ("que ràpid, no m'esperava que em truquéssiu"). I defensa que en una empresa petita com MarsBased les vendes les ha de fer el CEO; rebre un correu o una trucada directa del fundador, en un món on tothom ja ha posat un chatbot i un formulari de "ja t'escriurem", és precisament el que et fa destacar.

L'aposta de Pascal aplicada a la IA

Prohibit parlar d'IA aquesta setmana —ho deixen per la propera, prometen— però en cau un tast: un confessa que ja fa prop del 50% de les seves interaccions per voice mode i que per això treballa cada cop més des de casa, perquè al coworking se sent creepy parlant sol a l'ordinador. I tanquen amb la broma del còmic on els robots perdonen la vida a qui acabava sempre els prompts amb "gràcies". D'aquí salten a l'aposta de Pascal reconvertida: el downside de ser educat amb la màquina és mínim i l'upside il·limitat el dia que la IA es giri contra tot Déu, així que, per si de cas, "digues-li gràcies i si us plau". "Cago en Déu, Marc, quina reflexió més profunda", remata l'Àlex.