Formatge opcional

Un llibre que ningú s'ha acabat de llegir

Setmana sense convidat i, sorprenentment, amb tema preparat. L'Àlex proposa parlar de Who Moved My Cheese?, la famosa faula de negocis de Spencer Johnson sobre la resistència al canvi, però arrenca confessant que no se l'ha acabat —tot i que se'l coneix de sobres— i que en Marc tampoc l'ha llegit. El detonant va ser una reunió amb un ex-client de MarsBased (una consultora que fa anys va voler comprar l'agència; van declinar per xoc cultural i pel poc recorregut que tenien aleshores) que va tancar la conversa amb una expressió que l'Àlex va prendre per una dita feta: «You have to move with the cheese». La va buscar a Perplexity i va descobrir que no era cap idiom, sinó una referència directa al llibre.

De què va la faula del formatge

La història la protagonitzen dos ratolins i dos homenets que viuen en un laberint amb una gran reserva de formatge. Un dia el formatge desapareix i cadascú hi reacciona diferent: els ratolins, més instintius i animals, se'n tornen de seguida a buscar-ne de nou; els homenets, més conservadors i acomodats, es resisteixen al canvi. Fins i tot entre els dos homenets hi ha matisos —un és tan gandul que prefereix esperar a l'endemà per si el formatge torna. El formatge, s'aclareix, simbolitza allò que cadascú desitja més a la vida: diners, fama, propietats, felicitat o èxit. Tots dos celebren que sigui un llibre de només 80 pàgines i no un totxo de bisnes de 300 inflat amb exemples; en la senzillesa hi ha la brillantor.

NotebookLM: «la batidora de la intel·ligència artificial»

A la pregunta de si s'ha llegit el llibre, en Marc admet que ha fet «alguna cosa millor»: el va passar per NotebookLM, l'eina de Google que ha llançat de manera silenciosa i que ha aconseguit que deixi de llegir. Hi aboca articles del seu backlog —cinc aleatoris cada dia— i en surt un àudio amb dos presentadors de veu agradabilíssima que vinculen els textos millor que cap narrador de ciència-ficció. Per al llibre va combinar dos vídeos animats, l'audiobook sencer i el resum d'algú que el comentava, i en va treure un àudio de quinze minuts. Reconeix que el producte està mig acabat —una patata d'usabilitat: la generació d'àudio no indica quines fonts agafa i cal esborrar i regenerar per assegurar-se—, però que un cop el domines és espectacular. De fet, recorda que Andrej Karpathy va piular que s'havia generat tot un podcast d'històries d'horror, que té pendent d'escoltar.

Sis píndoles per moure's amb el formatge

L'Àlex desgrana sis lliçons aplicables del llibre. La primera: el formatge sempre es mou, i com abans n'assumeixis la mentalitat, millor; les empreses, fetes de persones, també canvien. La segona, lligada a una anècdota del plat de dutxa que es trenca, és no perdre mai de vista el formatge, perquè els canvis graduals no es perceben —com no veus aprimar-se algú que veus cada dia—; aquí entren els sistemes de mètriques, KPIs i OKRs per recalcular periòdicament la distància amb els objectius. La tercera: qui es mou amb el formatge troba l'èxit més de pressa, encara que existeix un equilibri difícil entre canviar massa i no canviar mai. També adverteix del biaix de supervivència —els articles sempre posen Netflix o Slack, mai els pivots que van fracassar— i defensa, com sempre, parlar dels projectes que no han funcionat (MarsBased mateix té productes que no han tirat). I la darrera: el llibre no serveix només per a negocis, sinó per replantejar-se els objectius vitals.

«Què faries si no estiguessis espantat?»

La pregunta més potent del llibre, segons recorda en Marc del resum, és la que un dels personatges es fa abans d'endinsar-se al laberint: quines decisions prendries si no tinguessis por? D'aquí surt una llarga digressió. L'Àlex cita un exemple atribuït a una biografia d'Elon Musk: de petit li feia por la foscor fins que va raonar que la foscor no és més que l'absència de fotons, i la por va desaparèixer. L'Àlex hi afegeix la paràbola dels cinc micos que segueixen impedint pujar l'escala sense saber per què, perquè «sempre s'ha fet així».

La por com a motor evolutiu

L'Àlex matisa la idea: la por és un instint de supervivència que suprimeix el desig d'aventura per autopreservació. En Marc ho compra a mitges —si fos del tot així, només hauria sobreviscut la gent poruga— però el reconeix com un bon punt. L'argument: portem 200.000 anys d'espècie i només els últims 1.000 amb una mica de llum; les nostres eines han evolucionat molt més de pressa que el nostre cervell. En un entorn on qualsevol error es paga molt car, el pessimisme és adaptatiu: davant d'un soroll, qui pensa «tigre de Bengala» sobreviu més que qui pensa «és el vent». Avui a Barcelona ja ens podem permetre més falsos positius perquè el seu cost ha baixat: la condició necessària per seguir jugant és, simplement, no morir-se.

El concepte d'opcionalitat i Jason Fried

L'Àlex enllaça tot plegat amb un article recent de Jason Fried (Basecamp) sobre l'opcionalitat. La majoria defineix l'èxit com tenir molts diners o una empresa enorme —coses que, paradoxalment, et fan perdre llibertat—; Fried el defineix com poder fer les coses perquè vols i pots, sense que ningú decideixi per tu. L'exemple clàssic: una startup que aixeca milions ha de cedir seients al board, i aquells inversors condicionen les decisions futures. Per contra, una empresa de bootstrap com Basecamp no té obligacions econòmiques amb ningú, fa codi lliure i deixa pagar per avançat perquè ha decidit fer-ho així. La conclusió d'Àlex, en clau personal i minimalista: optimitzar per la mínima mantenibilitat —fer-se la vida tan senzilla com es pugui— és el que més opcionalitat li dona.

«Em sento professionalment inferior a una màquina»

Davant la dissertació monumental de l'Àlex —«el teu comentari del llibre és més llarg que l'audiobook»—, en Marc fa una confessió incòmoda: per primera vegada se sent professionalment molt per sota d'una màquina. Tot el que fa la IA avui supera el que ell podria fer; la seva resta de valor és l'agència humana de sortir al carrer, detectar on hi ha valor i posar-hi la computació a treballar, perquè la màquina encara no té aquesta capacitat. Bromeja que OpenAI hi perd diners amb la seva subscripció i que li agradaria veure les corbes d'ús per confirmar que és dels usuaris més intensos —la mateixa satisfacció que li dona ser top power user de Pocket. La IA, conclouen, és el cas de llibre del formatge: una força disruptiva que mou l'estatus quo, i davant d'ella només hi ha dues opcions —menysprear-la o abraçar-la.

ElevenLabs, l'episodi fantasma i el local pendent

De la idea de NotebookLM en surt un cas d'ús concret: generar contingut exclusiu per als subscriptors d'Apple. La limitació actual és que les veus dels presentadors sempre són les mateixes, però amb ElevenLabs es podrien clonar les seves pròpies veus, donar-li un context —el llibre del formatge, posem— i fabricar un podcast sintètic. Es plantegen mig de broma un repte per al 2025: colar un episodi fet amb IA a veure si algú se n'adona. Tanquen amb dos recados: que encara deuen una falca a un local que els havia promès estar llest i no ho estava, i el recordatori que l'episodi següent, el 150, serà especial.