Tim Cook se'n va de "parranda"

Un tuit que canvia la vida del Marc

Episodi sense convidat amb dos temes que, asseguren, acaben sent dues cares de la mateixa moneda. L'Àlex arrenca amb el context: el 8 de juny, l'endemà de la WWDC, va trobar un tuit d'un tal Joel Johnson —periodista de tecnologia seguit pel Panzarino i companyia— amb una teoria conspiranoica boja sobre Apple, realitat virtual i avatars. La premissa: des de la pandèmia les keynotes d'Apple es fan pregravades i virtuals, sense públic, i alguna cosa en el discurs, la cadència i el llenguatge corporal dels presentadors fa que semblin irreals. Johnson hi suma que han baixat expressament la definició de la imatge perquè el cervell s'acostumi al fals, i ho lliga amb el uncanny valley i amb Ted Lasso, la sèrie d'Apple TV on els actors i la il·luminació arriben a semblar de plàstic, amb la gent del fons del camp difuminada com els FIFA antics.

La hipòtesi: Apple ens entrena per al Vision Pro

La tesi del tuit, que l'Àlex desgrana, és que Apple ens està preparant per a la realitat virtual. Perquè el Vision Pro funcioni, calen humans que responguin emocionalment als avatars com ho farien a la vida real; una manera d'aconseguir-ho seria fer que la realitat que consumim es vegi una mica menys real. Tot quadraria amb les novetats de la WWDC, com la funció d'accessibilitat que grava la teva veu per modelar-la i fer-la servir amb el teu avatar. Sembla, diu, com si haguessin tret totes les imperfeccions de la gent perquè es vegin encara més robòtics, com la Siri convertida en persona. Hi ha molta gent comentant-ho i assegurant que totes les persones del vídeo, fins i tot un controlador tècnic amb la taula de so, estan generades.

El Marc cau al forat: Moleskine, pòstits i vídeo

L'Àlex llegeix en veu alta la resposta del Marc, perquè li sembla boníssima: havia tornat a veure la keynote i, sabent això, n'estava convençut que no era real. Reconeix que s'ha ficat en un forat, amb una Moleskine plena de notes i l'habitació plena de pòstits, com la d'un detectiu frustrat. El Marc explica que, com que no sabia quin episodi de Ted Lasso buscar, va pagar els 9,99 d'una subscripció d'Apple TV que després va cancel·lar, només per confirmar que el personatge de Roy Keane —exjugador del Manchester United— sembla tret d'un videojoc. Ha ensenyat el footage de les keynotes a enginyers de vídeo i li han confirmat que moltes parts d'aquells talls no són reals.

Tim Cook com a avatar: la declaració més polèmica

El Marc separa els fets de l'anàlisi i es mulla amb una afirmació rotunda: des del 2020, després de la pandèmia, Tim Cook —«Tim Apple»— no hauria tornat a aparèixer realment en públic en aquesta mena d'escenografies, i tot el que en surt seria un avatar. Apostaria tots els seus béns que aquelles aparicions no són reals. Ho il·lustra mirant la keynote amb el seu pare de 65 anys, que de tecnologia coneix Spotify i prou: en els plans amb gent difuminada al fons es veu clarament que «estan drets als Sims». El problema és quan un d'aquells personatges entra en primer pla i parla —un home calb amb barba blanca a qui «la barba no li és seva». Més endavant matisarà que no diu que Tim Cook s'hagi mort i el recreïn —com es deia de Joan Pau II o Fidel Castro—, només que aquestes aparicions concretes són fictícies.

El COVID com a excusa i les keynotes-pel·lícula

Hi ha una explicació menys conspiranoica que el Marc ja havia defensat en un episodi anterior sobre un event d'Apple. El COVID va donar a Apple l'excusa —o la necessitat— de passar de les keynotes presencials a unes de pregravades i sense públic. La qualitat d'aquelles produccions no ha parat de millorar fins a tractar-les com a productes gairebé cinematogràfics: «està fotent pel·lis i són molt guapes», i la companyia li hauria trobat el gustet a allò que va començar per adaptació. El problema, admeten tots dos, és que quan ajuntes aquesta professionalització amb la conspiranoia, mirar les keynotes recents fa angúnia.

Subestimem el poder de les grans corporacions

Per al Marc, l'única cosa que tot plegat demostra —sigui cert o no— és que com a societat subestimem el poder de les grans corporacions. Treu un llibre que el fascina: una novel·la d'un publicista francès enfrontat al sistema, escrita als anys 2000, que es deia 9,99 i que amb el canvi de moneda van rebatejar com 13,99 («99 francs», de Frédéric Beigbeder). Hi descriu com unes companyies de consum —cita gegants com Procter & Gamble— van imposar un sistema que substitueix Déu pels béns de consum i ens fa creure que serem més feliços com més consumim. La seva tesi: aquelles empreses, amb la ràdio i els pamflets per tota eina i una capitalització de no res, eren mosquits comparades amb les actuals, que són omnipresents i tenen més diners que molts països. I els hem deixat fer sense preguntar-nos mai què han fet a la societat.

Huxley, Netflix i el cervell en pilot automàtic

L'argument s'enfila cap a la distopia. Davant l'Orwell de 1984, el Marc prefereix el Huxley d'Un món feliç: no ens oprimiran a la força, sinó que aprendrem a estimar l'opressor i a viure opiats i contents. No cal prohibir els llibres; n'hi ha prou de crear Netflix i abocar-hi tant contingut que la gent hi visqui a dins, n'estigui encantada i en parli al bar. La rèplica de l'Àlex matisa el to conspiranoic: comparteix el fons —ens estan fent més tontos i individualistes, amb la narrativa del «jo, jo, jo» comprada des dels anys 80— però ho atribueix a una derivada no premeditada, no a un pla mestre; les corporacions no són ni tan llestes ni tan ingènues com per voler convertir-nos en els personatges de Wall-E. Hi posen exemples quotidians: el GPS per anar a llocs sabuts, buscar a Google coses que ja saben, repetir la llista de la compra guardada a l'Ulabox o al Bonpreu, o demanar el menú setmanal a ChatGPT. Cada cop pensem menys: ens tornem caps que donen instruccions i accepten resultats sense raonar-los.

Ted Kaczynski, el manifest i l'experiment de Harvard

El segon fil arrenca amb la mort recent de Ted Kaczynski, l'Unabomber. A l'Àlex li va arribar perquè molta gent li va escriure tot identificant-lo amb el personatge —«jo vaig ser un d'ells»—, ja que de jove era punk i anarquista i havia llegit el manifest, que fa poc va retrobar en un TXT fent neteja de fitxers antics i el va fer pensar en el Marc. Aquest ho compara amb els deu correus que va rebre quan va morir Steve Irwin, el caçador de cocodrils, i s'havia negat a dedicar a Kaczynski un episodi, però acaba veient-hi la connexió amb Apple: el manifest critica que la tecnologia ens fa imbècils i erosiona la llibertat i l'autonomia humanes, i avui Kaczynski és icona perquè molta gent s'hi identifica. Cap dels dos creu que tingués informació privilegiada. L'Àlex en repassa la biografia per humanitzar-lo sense justificar-lo: un noi brillant admès a Harvard amb quinze anys i sotmès després a un experiment duríssim del Departament de Psicologia, avui prohibit, del qual va sortir «un còctel molotov»: un home brillant, maltractat i enfadat amb el món. Hi enllaça el llibre de Hannah Arendt sobre el judici d'Eichmann a Jerusalem i la pregunta incòmoda de què hauríem fet nosaltres a les seves sabates.

Directius d'un exèrcit de becaris i la pitjor versió

La retrospectiva, admeten, sempre corre el risc de ser un viatge de confirmació, però el fons el comparteixen: som directius d'un exèrcit de becaris. Quan preguntes qualsevol cosa a ChatGPT —el màxim exponent—, et contesta una armada de gent que no saps qui és: vivim depenent d'un algoritme que no comprenem. I el que veiem ara, recorden, és la pitjor versió del que vindrà d'aquí a cinc anys: ningú hauria endevinat que un mòdem de 28K portaria a una videoconferència de cent persones des del mòbil. Si això és la pitjor versió, fa por imaginar la millor.

Memojis, voicemail i la digitalització subtil

El tancament torna a les funcionalitats que Apple empeny. Per al Marc, la companyia t'està digitalitzant subtilment: et crea un Memoji —que cap dels dos té, perquè el troben ridícul per a gent escolaritzada, encara que el Marc admet que el seu iPhone, sense Face ID, potser ni el suportaria, motiu pel qual l'Àlex el bateja com «l'Unabomber dels Apple» que va amb un «iPhone 2»— i presenta funcions com la transcripció del voicemail en temps real, que ja existeix i es diu WhatsApp. Tot plegat, sosté, apunta a construir-te un avatar digital sense que ho demanis, igual que estimes i et canvies cada any un aparell que t'enganxa. I l'Àlex es reserva la clau de tot amb la broma que dona títol a l'episodi: Tim Cook no crea avatars perquè s'hagi mort, sinó perquè se'n vol anar de parranda.