Episodi 76

Unicorns de dues tardes

· 00h 35min

Desenvolupar i portar segons quines idees al mercat podia arribar a costar un ull de la cara — en capital i recursos humans. Malgrat això, amb de l'arribada de ChatGPT alguns d'aquests productes tenen el potencial de replicar-se en "un parell de tardes". És el cas dels dos exemples que et portem en aquesta nova edició del pim, pam, pim, pam.

  • No tenim clar si el cercador d'esmorzars de forquilla veurà la llum algun dia. Mentrestant et destaquem tres restaurants per començar bé el dia: Cal Boter, La Pubilla, i Can Vilaró.
  • Més de deu anys i quasi quaranta milions d'euros d'inversió després, Blinkist ha estat recentment adquirida per una sospitosa "quantitat no desvetllada". T'expliquem com pensem que la podem, no només replicar, sinó millorar en unes poques tardes.
  • Revisar i firmar molts contractes és el pa de cada dia de l'Àlex. Per estalviar temps, anar al gra, i assegurar que no li colin cap gol, ens proposa un producte que té el potencial per donar-te superpoders legals i convertir-te en un advocat cap a peus.

Esmorzars de forquilla i un agregador de brasa

Setmana sense convidat i amb un Marc desbordat d'energia perquè ve d'esmorzar de forquilla a la Povilla, a tocar del mercat de la Llibertat —capipota, botifarra negra i tota la timia merda que li agrada. Presumeix de tenir mapejats tots els bars de brasa de Gràcia que comencen per «can» o «cal», fins al punt que en podria fer una guia.

Àlex agafa la pilota al vol i proposa el primer producte del dia abans d'hora: un agregador d'esmorzars de forquilla de Barcelona. «Projecte d'un dia, hackathon i sortim al Time Out.» Marc el corregeix amb sornegueria: la gràcia no és que sigui un projecte d'un dia, sinó que fa tres anys hauria calgut un servidor i potser capital risc, i avui es fa amb una tarda i ChatGPT. Àlex matisa que per a un simple llistat de restaurants mai no va caldre aixecar pasta, i tots dos admeten que les seves capacitats de disseny no són zero, són negatives —tot i que amb una plantilla en tenen prou.

El full en blanc, Raycast i la regla del 0 a 1

L'intercanvi destapa una confessió d'Àlex: és molt dolent començant coses des de zero, té la síndrome del full en blanc, li costa prioritzar i fer el primer pas. En canvi, sobre un producte acabat hi sap afegir el toc de qualitat —alinear detalls, polir transicions, donar el cop final a un PowerPoint—; el seu valor és anar del 10 a l'11, no del 0 a l'1. Per això l'arribada dels models generatius li ha donat la vida.

Ho il·lustra amb la seva pila d'eines. Feia servir Alfred al Mac amb un plugin per controlar el temps de cada tasca, i a l'empresa han migrat tots a Raycast, que fa el mateix amb un afegit d'intel·ligència artificial. Diu que ja gairebé no obre Google: tradueix, defineix i resumeix tot des d'allà. Com que faltava el plugin que necessitava, va demanar a ChatGPT com construir-ne un per a Raycast i li va donar tots els passos; calcula que el que abans li hauria pres dos dies ara és mitja hora de feina.

De l'anècdota en surt la tesi que vertebra l'episodi. Aquests models no et fan la feina acabada, però et donen una base, com un exèrcit de minions que et lliuren el primer esborrany: la feina bruta del 0 a 1 queda resolta i tu agregues valor del 10 a l'11. Sobre aquesta idea, proposen un joc: que cadascú porti un producte que en el seu dia va costar molts diners, capital i tecnologia i que els models generatius han banalitzat fins a fer-lo trivial.

Blinkist, el cas paradigmàtic dels resums de llibres

Marc porta Blinkist, l'app berlinesa de resums de llibres. Explica la seva dèria: quan un producte li agrada, escriu per LinkedIn a l'equip fundador quan encara és early, perquè solen ser gent maca i sempre contesten. Amb Blinkist va anar més enllà i va convidar el CTO, en Tobias, a fer una xerrada a Ironhack —una anècdota que confessa entre rialles perquè diu que ja ha prescrit. Els tres productes que feia servir aleshores eren Blinkist, l'app de correu Airmail i Bear, l'editor de Markdown amb la icona de l'os, que va resultar ser italià i no americà.

Blinkist resumia llibres i articles de no-ficció, els oferia també en àudio i ho tancava darrere d'una subscripció. Marc en feia un ús intens, sovint com a porta d'entrada per decidir si valia la pena comprar el llibre sencer. El gir de l'empresa l'apunta amb dades: el 2018 va aixecar uns 18 milions a una valoració de 160, sobre uns 37 acumulats, i fa poc Go1 l'ha comprat sense revelar la xifra. A Marc li fa olor de venda de supervivència davant l'amenaça dels models generatius.

B2C com a màquina de màrqueting, B2B com a negoci

La conversa deriva cap a un dels mantres dels dos: el B2C pur no se'l creuen. El cost d'adquisició d'un usuari rarament paga el seu lifetime value tret que venguis assegurances o siguis Squarespace. La lectura compartida és que Blinkist ho va jugar bé perquè el B2C li funcionava com a màquina de màrqueting i d'efecte bottom-up —quatre treballadors el fan servir i l'empresa acaba tancant el contracte—, mentre els diners de debò venien dels paquets B2B.

El producte Blinkist refet amb dues tardes i repetició espaiada

Marc sosté que un producte que en el seu dia va costar desenes de milions avui es pot fer amb dues tardes: ChatGPT resumeix llibres amb una facilitat que esfereeix, i fins i tot pot generar l'arxiu d'àudio del resum en la línia següent de conversa. Però hi afegeix una capa que Blinkist no tenia: la repetició espaiada. La idea és bolcar-hi tota la teva biblioteca perquè el sistema en faci resums i cada dia t'enviï un correu de cinc minuts recordant-te un concepte d'algun llibre —un «te'n recordes que a Zero to One es deia que...»— per consolidar el que has llegit i oblidat. Tots dos admeten que llegeixen i no recorden gairebé res; Àlex ho compara amb les pàgines de «quote of the day» que tenia al Chrome, i Marc somia rematar-ho amb una interfície a l'estil de la vella app Delicious de Mac.

L'home renaixentista, l'indie hacker i el comparador de salses picants

Àlex reconeix la temptació de posar-se a fer projectes així, però recorda que ja té MarsBased, Startup Grind, el podcast i un grup de música. Tot i això defensa que és el millor moment per ser un indie hacker a la Pieter Levels, o un «home renaixentista» que combina programació, producte i negoci: encara que un projecte no faci diners, dona SEO, reconeixement i contactes. Ell mateix ja ha començat a muntar un comparador de salses picants, perquè comprar-ne a Espanya és un malson. Tots dos avisen, però, que el «no-code» va ser una de les grans mentides de la dècada: a la mínima que es trenca, encara cal saber programar.

L'assistent de contractes i el primer pas de Box AI

Àlex porta el seu producte en dos nivells. El fàcil és evident; el difícil és el que de debò busca: un assistent de contractes. Signa molts NDAs, term sheets, pactes de socis i sindicacions de business angels, i voldria una eina a la qual passar-li un document i que li digués si és estàndard, quines clàusules ha de mirar i quins són els red flags —una coma fora de lloc, un «deuria» en comptes d'un terme més lax— sense llegir-se quaranta pàgines ni esperar l'advocat. La limitació és que no et pots escudar legalment en una eina que no és advocat, així que la veu d'ús personal i no comercialitzable. Apunta que el corpus de contractes en català és minúscul perquè els notaris treballen en castellà —en nou anys d'empresa creu haver signat un sol contracte en català, amb Barcelona Activa—, de manera que en català l'eina seria poc fiable.

Com a precedent real, Àlex cita Box —l'eina d'emmagatzematge, no el partit—, que ja ha llançat Box AI orientat a documents legals: ingesta propostes de llei de centenars de pàgines sense els límits de longitud de ChatGPT i respon preguntes factuals optimitzades per a l'exactitud. Ho considera un bon primer pas i menciona que el fundador, Aaron Levie, en penja molts vídeos explicatius. La segona part difícil —donar validesa legal a l'assessorament— és la que va intentar Justin Kan amb Atrium sense acabar de quallar; si un perfil així no ho va aconseguir, hi deu haver un «deep state» pel mig, bromegen.

Construir per a un mateix i la nostàlgia de Winamp

Les dues propostes conflueixen en una conclusió: quan fer un producte costa tan poc, que la gent el faci servir o no és gairebé igual, perquè només pel valor que et dona a tu ja et compensa i, si el fas per a tu mateix, no cal ni polir-lo. La recepta que repeteixen és una setmana de feina, la versió més estúpida i bàsica, i a provar, perquè no hi ha res a perdre.

L'episodi es tanca amb una idea que Àlex diu que fa temps que sembra per Twitter: abans de la gran eclosió del SaaS, qui es movia pel món del desenvolupament es feia el seu propi software. Tornen els plugins dels fòrums de PHP i phpBB i, sobretot, els de Winamp —amb la batalleta compartida de quina era la versió bona, que Marc fixa a la 2.95, perquè a la 3 ja ho van trencar tot. Aquell ecosistema, on et quedaves amb la versió que volies i ningú no t'actualitzava la interfície per sorpresa, va desaparèixer amb el SaaS i els seus marketplaces tancats, on pagues per conveniència i per no preocupar-te de l'espai al disc dur. La conversa acaba amb optimisme: si els models generatius t'estalvien passar per Adobe o Photoshop i et deixen fer-te el teu propi corrector o transformador d'àudio per a les quatre coses que necessites, potser tornarem a una fragmentació sana del mercat —cosa que a Àlex li ha tornat unes ganes de programar que no tenia des de fa més de deu anys.

Escolta l'episodi