Ensinistrant balenes

Predir el futur des de la tecnologia que ja tenim

Setmana sense convidat, amb un tema que havia proposat Marc: imaginar invents que ens agradaria que existissin, separats en dos calaixos —els de curt termini, que podrien existir avui i que millorarien la nostra vida ja, i els de llarg termini, ciència-ficció que potser no veurem. El fil de partida és un recull de prediccions antigues sobre com seria el futur d'aquí cent anys, on apareixien coses tan delirants com balenes domesticades que transportaven gent sota l'aigua —d'aquí surt el títol de l'episodi.

La idea que travessa tota la conversa és que tendim a "sobreindexar" la tecnologia que tenim ara i a projectar-la cap endavant. Les pel·lícules distòpiques dels anys 50, o un Blade Runner i un Star Wars, imaginen un futur extremadament metàl·lic, ple de tubs i exoesquelets, perquè llavors el referent era el hardware; en canvi el hardware ha evolucionat lentíssim comparat amb el software, i el futur real està ple de pantalles —píxels, no àtoms—, com les superfícies impossibles de Minority Report.

La tecnologia que es fa invisible

Un dels dos hi afegeix una capa: fins ben entrats els anys 2000 el progrés tecnològic es feia visible deliberadament —tens un ordinador a casa, un mòbil a la butxaca, un gadget per cada cosa— per fer-nos veure l'avenç. Ara el procés s'inverteix i la tecnologia tendeix a invisibilitzar-se, perquè el que volem són els objectius, no el mitjà. Un telèfon d'avui és la suma de quatre o cinc gadgets que abans portàvem a sobre: la càmera, la cartera, les claus, la llanterna.

En aquesta línia, comenten que la majoria de futurs de ficció obliden la tecnologia conversacional. La referència més clara és Star Trek, amb el seu assistent que reprograma l'ambient o et teletransporta amb la veu; és precisament cap on anem ara —eliminar pantalles i text escrit i passar-ho tot a la conversa—, tot i que potser d'aquí cent anys ni parlem i l'assistent ens llegeixi directament el cervell.

Prediccions que fan riure i l'efecte Nostradamus

El recull de prediccions antigues té encerts i despropòsits. Entre els disbarats, vaixells que circulen sobre raïls clavats al mar com si fossin trens, o un gran sostre de vidre sobre les ciutats perquè la pluja no caigui als vianants. Entre els encerts, la videoconferència o l'aprenentatge a l'aula amb una mena de cascos. La conclusió és que això és l'efecte Nostradamus, que ja havien comentat en un altre episodi: Nostradamus va fer tantes prediccions que, per pura supervivència, només recordem les que va encertar i oblidem les inversemblants. Qualsevol llista de deu prediccions seves o pròpies n'encertaria unes quantes, però només les més òbvies; la resta seran derivades d'una tecnologia que ni tan sols coneixem.

Glovo i Uber com l'API d'allò que volíem

Apareix el llibre Where's My Flying Car?, que captura bé la idea: als anys 50 i 60 el cim de l'evolució era l'automoció i l'aviació, així que el futur s'imaginava amb cotxes voladors. El que tenim no és això —és TikTok i és Uber, la versió moderna on invoques un cotxe des de l'app—, perquè el que ha corregut és el software, no els àtoms.

D'aquí surt un joc que un dels dos planteja sovint: pensar en "APIs" sobre coses que t'agradaria que existissin. Quina és l'API cap a una màquina que et cuini qualsevol cosa? És Glovo. No existeix el robot amb braços que t'imaginaries des dels anys 60 cuinant-te el menjar davant teu; el que hi ha és una dark kitchen i, amb tres tocs del polze, t'arriba un pad thai calent a casa. L'altre hi posa la dosi de realitat: tot això és cert si vius a Barcelona, però en un poble potser no hi ha Glovo, o només arriben els dos restaurants del poble. L'outcome, en tot cas, és idèntic al que imaginaves, encara que el camí no.

El curt termini de Marc, una IA que ordeni les seves llistes

Per la seva banda, Marc, que es declara absolutament enamorat de les llistes, demana una cosa que podria existir avui però que no acaba d'existir: donar-li ítems aleatoris a una IA i que els classifiqui per temàtiques. El seu exemple és una API amb tots els seus llibres de Kindle, Audible i paper, perquè li munti una estanteria digital ordenada per temes i autors, amb què ha llegit, què no i en quin estat. Hi veu l'esperit d'una vella aplicació de Mac, Delicious Library, que feia alguna cosa semblant i que, ben rematada, hauria tirat milles.

Recorda l'infern de quan baixava música pirata i havia de classificar a mà el metadata amb MusicBrainz —hi perdia setmanes—, i com Spotify li va salvar la vida precisament perquè li donava la música ja categoritzada i etiquetada, sense haver de buscar la caràtula de cada àlbum. Vol exactament això, però per a qualsevol cosa; i ho situa també a la pel·lícula Her, on l'assistent, al principi, li ordena i categoritza tots els continguts a l'usuari.

El curt termini d'Àlex, un wearable mèdic de la mà d'Apple

Quan Marc apunta que el seu tema de llarg termini és la salut, Àlex el frena: aquesta és justament la seva predicció de curt termini. Es refereix al mecanisme de lectura —un Apple Watch, un anell tipus Oura, el telèfon— que ja et pren algunes de les constants més rellevants: ritme cardíac, nivells d'estrès, qualitat del son (com fan els qui tenen un Eight Sleep). La tecnologia ja hi és: recorden que en un episodi anterior van comentar que Apple treballa en un dispositiu sense punció per mesurar la glucosa a la sang, i Àlex es nega a creure que trigarem cent anys a tenir-ho —aposta que ho anunciarà Apple d'aquí dos o tres anys.

La seva tesi és que aquest aparell pot convertir-se en un estàndard de societat, tan universal com tenir un número de telèfon, i que vindrà d'Apple i de cap altre player, vista la seva deriva cap al sector mèdic. Esmenta fins i tot la gent de Flexie, de Barcelona, que ja ha desenvolupat un teclat predictor de malalties neurodegeneratives —segons com escrius al mòbil, et pot anticipar un Alzheimer d'aquí quinze anys—, fet amb grans companyies farmacèutiques. La sensació és que totes les peces ja existeixen escampades i que només falta algú que les sàpiga ensamblar i distribuir a escala mundial.

El llarg termini de Marc, un nanorobot que vigila i repara el cos

El desig de futur de Marc és més distòpic: un mecanisme no invasiu —una enganxina, o fins i tot un microchip o un nanorobot que t'injectin dins d'una artèria i hi circuli— que mesuri en temps real absolutament totes les constants vitals: calories, macronutrients, insulina, colesterol, triglicèrids, pols, pressió. Un Neuralink no se'l posaria perquè és massa invasiu, però una cosa així se la posa demà. I porta el llistó encara més amunt amb un "annex": que el dispositiu no només analitzi sinó que repari —que et notifiqui que t'ha detectat una cèl·lula cancerígena i, amb el teu permís, te la mati allà mateix.

És aquest afegit de la reparació el que fa saltar Àlex, perquè la part de lectura era exactament la seva aposta de curt termini; la de reparar, en canvi, la veu extremadament futurista, tot i que també la compraria d'avui per demà. Pel mig recuperen una idea de Tim Urban: la mètrica de quant has de retrocedir en el temps per provocar-li a algú un atac de cor en ensenyar-li el present, una distància que es fa cada vegada més curta.

El llarg termini d'Àlex, una societat de residu zero

La predicció de futur d'Àlex és un moonshot en una tecnologia que elimini per complet les deixalles i ens converteixi en una societat de zero waste: qualsevol cosa que entra a casa no en surt, perquè o es desfà sense deixar restes o es transforma en una altra matèria. S'imagina una mena de microones que faci el camí invers de la impressió 3D —si ja pots imprimir en molts materials, per què no destruir-los o reconvertir-los a casa?—, fins i tot per reparar un got trencat sense haver-ne de comprar un altre.

Les derivades, diu, són infinites: ciutats sense papereres ni contenidors, sense olors, cotxes que no emeten, i pràcticament la desaparició del comerç tal com el coneixem. El motiu de fons és que la societat hiperconsumista genera tones de residus que acaben en zones menys desenvolupades del planeta —com l'illa de plàstic del sud-est asiàtic, ja de la mida de Catalunya— perquè els rics tinguem les ciutats netes. Àlex tanca ell mateix amb l'única objecció que se li acut, que també és una declaració de límits: li costa veure com una cosa així podria ser econòmicament viable.