Les notícies de la setmana

Sense internet a casa i una falca servida en safata

L'episodi arrenca amb un dels amfitrions una altra vegada sense connexió a casa: la fibra li va intermitent des de fa hores, i això els acaba donant la falca del dia. La culpa, segons li va explicar el tècnic que va enviar Pepephone, no és pas seva: és el clàssic de quan ve un instal·lador a donar d'alta un veí nou, troba la caixa plena i desendolla un cable que ja funciona per estalviar-se les proves de connectivitat. Una pràctica molt habitual.

Incentius perversos: l'instal·lador i els riders de Glovo

La clau, com sempre, són els incentius. Els tècnics d'instal·lacions cobren per número d'instal·lacions al dia —la seva estrella del nord—, de manera que els surt a compte arrencar un cable en marxa abans que validar-ne un de lliure. És un model pervers que un dels dos compara directament amb els riders de Glovo: com més serveis fas, més cobres, així que t'esprement fins que has de fer un volum descabellat per arribar a un sou digne. La culpa no és del tècnic, que només respon a l'incentiu; el model és "una puta basura". I connecta amb la idea recurrent del programa: mirar els incentius de la gent explica com funcionen els models de negoci.

Operadors intocables, slow cost i l'analogia de les aerolínies

En el detall del cablejat hi ha operadors amb cert privilegi —el seu cable només el pot tocar el seu operador— i altres, les marques low cost, més "tocables": Pepephone tira del cablejat de Movistar i ara de Vodafone arran de la fusió amb MasMóvil, amb acords tipus lísing que es renoven cada cert temps. Per il·lustrar aquesta jerarquia d'accés a un recurs escàs, un dels dos llança una analogia amb les aerolínies —admetent que potser "aquí és on fotré la patinada". Als aeroports hi ha categories per signar les pistes: les incumbents tenen preferència i les low cost van a parar a slots secundaris. Ryanair, diuen, juga la carta d'anar curta de combustible per forçar prioritat d'aterratge, d'aquí el seu índex de puntualitat sorprenent (impressions, no dades: deu anys amb un sol retard, davant de Vueling amb pràcticament un sol vol puntual). La moral compartida: en negocis molt enquistats i propers al monopoli, sovint val més tractar amb l'incumbent.

OpenAI, no ChatGPT: un drama corporatiu de manual

De les telecos salten a la tecnològica del moment amb una entrada ben trobada: on no donaràs diners a ningú és a ChatGPT. El que passa, matisen, no és tant amb ChatGPT com amb OpenAI, un drama corporatiu de llibre. Marxa gent del nivell de lideratge, entre ells la CTO Mira Murati —que portava sis anys a la casa, abans liderava els esforços d'IA a Tesla i arrossega el meme d'aquella cara incòmoda quan va admetre que havien entrenat amb dades amb propietat intel·lectual al·legant que, si és a internet, és "publicly available data". Es ven com una sortida amigable, però les fissures del pla d'ara fa un any (quan va marxar tothom i de cop tornaven a ser amics) s'estan tornant a obrir.

El gir de Sam Altman cap al lucre

Tot plegat coincideix amb la reestructuració d'OpenAI de nonprofit a empresa privada, en què Sam Altman passaria a tenir un 7% de la companyia: amb una valoració de 150.000 milions de dòlars, uns 10.500 milions en accions. Una barbaritat per a algú que feia quatre mesos jurava que no necessitava diners i que no agafaria accions. Al podcast All-In del maig del 2024 havia dit que si digués que farà un trilió de dòlars amb OpenAI s'acabarien totes les teories conspiranoiques; una frase que encara li retreuen. Altman, conclouen, és un personatge de canvis d'opinió constants que es guanya detractors perquè ja no saps quan diu la veritat. Es reconeix, això sí, la pressió de liderar l'empresa que està canviant el paradigma, amb un creixement i una complexitat de partnerships (com el contracte amb Microsoft, que es repagava perquè OpenAI corre sobre el seu cloud) que costen d'imaginar.

El safareig de la germana: Annie Altman

Demanant perdó pel safareig, Marc estira la història d'Annie Altman, la germana petita i detractora número u de Sam. És la petita de quatre germans —entre ells Jack Altman, fundador de Lattice—, psicòloga de formació, que ha acabat treballant com a artista, instructora de ioga i treballadora sexual. A Twitter i Medium acusa Sam d'haver deixat tirada la família, de no voler pagar les despeses del final del seu pare i d'abusos de tota mena —sexuals, físics, emocionals i financers— d'ell i del germà Jack, al·legant també que l'ha intentat silenciar amb diners. Molts enllaços al post original (novembre del 2021) ja han desaparegut, i deixen el tema apuntat per a un possible episodi, sense voler fer llenya de l'arbre caigut.

Empreses que funcionen malgrat el caos: el "sofà governant"

La reflexió de fons connecta OpenAI amb Uber o WeWork: el fascinant és com aquestes companyies funcionen malgrat estar plenes d'egos i drama corporatiu en comptes de centrar-se a fer la feina. D'aquí una idea compartida: quan una empresa dona la tecla i té un model de negoci que va com un coet, és igual el que passi dins —"ja pots ficar un sofà a governar-la". I com més creixes en notorietat, més fàcil és que et surtin escàndols i gent buscant-te els draps bruts; hi ha una diferència, però, entre copiar un examen als 20 o no declarar una guitarra de Wallapop i les acusacions gravíssimes que pesen sobre Altman.

El drama de WordPress: Automattic contra WP Engine

L'altre gran serial de la setmana és el de WordPress, que Àlex presenta com "una de les meves tecnologies favorites" amb tot el sarcasme del món —l'antítesi del que fan a MarsBased. És open source sobre PHP i mou ja el 43-46% d'internet, perquè en conveniència no el guanya ningú. El seu cocreador, Matt Mullenweg, és també CEO d'Automattic (que ha comprat coses com Texts), l'empresa darrere de WordPress.com. Aquí Marc fa un incís per reforçar l'argument: hi ha dos models, l'open source pur (del qual no treus un duro) i WordPress.com, el one-click install que fa calés a sobre del projecte lliure, exactament com Red Hat sobre Linux.

Per què Mullenweg diu que WP Engine és un càncer

WP Engine és un player que va néixer dins l'ecosistema oferint hosting de WordPress desplegat amb tres o quatre clics. El conflicte té dues capes. La primera, de fa anys: s'aprofita d'un ecosistema de codi obert, factura milions —és un dels grans negocis bootstrapejats que existeixen— i contribueix molt poc al projecte; bàsicament un paràsit, i per això Mullenweg els ha titllat públicament de càncer. La segona, la que ha fet petar l'olla: no instal·la un WordPress complet sinó una versió capada —sense revisions de contingut ni backups, funcionalitats força crítiques— per abaratir costos, mentre el ven com si fos WordPress de debò. A sobre han començat a censurar al portal el feed de notícies de la comunitat per tallar les crítiques de Mullenweg, i d'aquí una guerra d'egos a cop de tuits creuats.

Qui té raó: l'analogia de Samsung i Android

Tot i ser zero fan de WordPress —i esperar que en perdi quota perquè el considera nociu per a internet—, Àlex hi dona la raó a Mullenweg en el punt de l'engany: si vens un producte dient que és WordPress quan li has tret coses, anomena'l WordPress Lite o Basic, però no WordPress. Marc hi posa el contrapunt romàntic: si una cosa és open source, l'hauries de poder fer servir amb totes les conseqüències —ningú demana que Samsung contribueixi a Android per repaquetar-lo, ni que els modders d'XDA Developers tornin res al projecte. La conclusió és matisada: WP Engine està en tot el dret de muntar el negoci, però també dona peu que l'acusin de falsejar. I sobre el caràcter dels protagonistes, cap dels dos se salva: el fundador de WP Engine, que un d'ells va escoltar fa poc al podcast My First Million, li va semblar "un tio pirata" que sempre buscava forats legals —d'aquells que admires de l'episodi però en surts sentint-te una mica brut.

Quina web munto si no soc tècnic: Squarespace i Ghost

Per tancar, Marc llança la pregunta pràctica: si un amic no tècnic, amb pressupost zero, vol una web corporativa amb blog, què li recomanes? Apunten cap a Squarespace (que repeteixen tant que algun dia n'haurien d'aconseguir el patrocini), més senzill que WordPress per a webs hiperbàsiques, amb un record per al desaparegut Strikingly. Àlex recomana Ghost, amb què s'ha muntat la nova web personal des de zero pràcticament sense codi i ha disfrutat molt —un producte ben parit, probablement perquè és bootstrap i a sobre fundació. Marc recorda que el blog de Safareig ("L'Advocada"), per recomanació del Ramon, va arrencar amb Ghost i va acabar migrant a un Gatsby propi per la factura. I rematen amb la broma dels navegadors: un d'ells ha tornat de l'Arc a Chrome i confessa tenir 67 pestanyes obertes.