Històries per no dormir II

Una setmana sense convidat i un grapat d'històries inquietants

Episodi sense convidat: Marc obre arsenal i encadena una bateria d'històries del món tech i dels negocis, d'aquelles que tenen un punt fosc o massa increïble per ser veritat. La sessió arrenca amb humor perquè, justament el dia que parlen de mogudes futuristes, falla la tecnologia més bàsica de totes —internet— i van patint si el mòbil els aguantarà la gravació.

Relativity Space: un coet imprès en 3D arriba a l'òrbita

Marc parteix de SpaceX i de la seva proposta de valor de sempre, els coets reutilitzables: si reutilitzes el dispositiu més car de la història en comptes de fer-lo servir un sol cop, n'amortitzes el cost i abarateixes l'accés a l'espai. El sentit comú aplicat a primers principis que, malgrat tota la crítica que rep Elon Musk, ell sí que fa bé. Però aquesta setmana SpaceX s'ha quedat enrere: Relativity Space ha fet el seu primer llançament amb èxit i ha posat en òrbita un coet construït gairebé del tot per impressió 3D. Porten el concepte un pas més enllà —no només reutilitzable, sinó fabricat de dalt a baix amb manufactura additiva—, i a Marc no li sembla acollonant sinó directament el següent nivell.

La impressió 3D ha madurat justament quan ningú en parla

L'episodi enllaça amb una reflexió sobre les tendències que exploten, generen molt soroll i després semblen oblidar-se. Quan va arribar el boom de la impressió 3D tothom es posava les mans al cap pensant en pistoles impreses que passarien els arcs dels aeroports; passada la febre del MakerBot i del hype de Kickstarter, la tecnologia no ha desaparegut, s'ha consolidat. I és ara, un cop madura i fora dels titulars, que apareixen els usos realment interessants. A la Fórmula 1, per exemple, abans calia anar a fàbrica i estampar una peça per provar-la; ara s'imprimeixen peces en 3D i, fins i tot, en resina de carboni, i van directes al prototip per tastar-les: és portar les bones pràctiques del software al món físic. Una cosa és imprimir una pistola o un alerón d'un cotxe, i una altra de molt diferent fabricar un coet sencer.

Els cinc nivells de conducció autònoma i l'entropia de la ciutat

Quan surt que un dels dos viatjarà aviat a San Francisco i vol provar-hi els Uber sense conductor, Marc edita el seu primer tema i s'enganxa amb la conducció autònoma, un altre concepte que va tenir la seva explosió i del qual ja gairebé ningú parla. Recorda que l'automoció té especificacions i requeriments de seguretat severíssims, i que l'autonomia està dividida en cinc nivells: encara no existeix res de nivell cinc, el cotxe absolutament autònom, perquè la ciutat té massa entropia —un patinet, una bici, un peató, una fulla que cau, un gos—. Tots dos coincideixen en una idea que ja han defensat altres cops: és sensacionalista carregar la culpa contra la tecnologia. Quan un Tesla mata una persona ven diaris, però el mateix dia deu conductors humans n'han matat sense que ningú en parli; som més sensibles a la víctima d'un cotxe autònom que als setanta milions de morts de la Segona Guerra Mundial.

Peloton Logistics: camions lapa i una web feta amb GoDaddy

L'autopista, en canvi, és un escenari senzill per a un algoritme, gairebé com una via de tren. Aquí Marc treu la companyia que el fascina: Peloton (Peloton Logistics, res a veure amb les bicicletes), que posa diversos camions autònoms circulant de punt a punt enganxats a quatre dits l'un de l'altre. Com que van mapejats per software i connectats entre ells, ajusten la distància en temps real i eliminen gairebé el fregament amb l'aire, el factor que més penalitza el consum. Afegeix-hi bateries elèctriques i tens un transport sense conductor, sense aturades, que va directe de punt a punt: una revolució del sector. El detall que delata l'episodi és que la web d'aquesta empresa puntera està feta amb el generador de pàgines de GoDaddy, ultrabàsica, amb un formulari de contacte i poca cosa més; a un perfil de producte això li sembla l'insult més gran que et poden dir. El gir final: la web no s'actualitza des del 2020 perquè, malgrat tenir darrere inversors com Lockheed Martin, Volvo, el fons de Nokia o Magna, Peloton va deixar d'operar el 2021, probablement incapaç de competir quan Uber va llançar les proves d'Uber Freight a Alemanya. Una empresa zombi que va fer el salt tecnològic més gran cap enrere: de vehicles autònoms a una pàgina estàtica de GoDaddy.

Pieter Levels, l'«overnight success» que va trigar quinze anys

De les empreses, Marc passa a les persones, i la primera és Pieter Levels, el fundador de Nomad List i un ídol del moviment «building in public» que publica els comptes i els números de tot el que fa en obert. Marc, que en va ser early adopter (el va conèixer pel projecte «Go Fucking Do It»), avisa que hi ha massa idealització del solo founder i que la realitat no és la del titular. El seu «overnight success» va trigar quinze anys: ha llançat més de setanta productes i només quatre són molt rendibles, una resiliència brutal. La base de tot va ser un dels seus primers projectes, un canal de YouTube de música electrònica (Panda Mix Show) que va superar els 100.000 subscriptors quan encara es podia monetitzar fàcil; aquells ingressos quasi passius li van donar la independència per no haver de treballar i poder experimentar. D'aquí va sortir el repte de «12 startups en 12 mesos», una empresa nova cada mes.

Nomad List, RemoteOK i una vida amb zero empleats

La idea més coneguda de Levels va començar com un Excel compartit amb dades de ciutats per a nòmades digitals —cost de volar, temperatura mitjana, preu d'un Airbnb a Bali, Costa Rica, Barcelona o Tenerife—; es va fer viral i va acabar convertint-se en Nomad List, amb un MVP fet en un mes. La seva manera de fer màrqueting és tan poc convencional com ell: en comptes de gastar en Google Ads, va comprar una tanca publicitària davant mateix d'Apple, a Silicon Valley, animant la gent a buscar feina en remot a RemoteOK.com; es va fer tan viral que el retorn va superar de molt el d'invertir la mateixa pasta en anuncis. Avui RemoteOK, el seu projecte que més factura (al voltant d'1,6 milions de dòlars l'any), és tècnicament un sol arxiu PHP públic amb processos en segon pla; Nomad List n'aporta uns 1,2; PhotoAI, un dels últims, ja feia un parell de milers de dòlars al mes. Factura uns tres milions l'any ell sol, amb zero empleats i una persona a temps parcial per respondre correus, perquè ho té tot automatitzat amb scripts. La conclusió de Marc és que ningú explica la duresa del darrere —la soledat del treballador en remot, no sentir-se de cap lloc, els impostos, les legislacions—; Levels sí que ho explica, però la gent llegeix en diagonal i només es queda amb el titular del milionari que viu a Tailàndia.

Nikita Bier: vendre la mateixa empresa dos cops

L'última història és la que més va flipar Marc: Nikita Bier, l'home que ha venut pràcticament la mateixa empresa dues vegades. El 2010 funda una agència d'aplicacions, Midnight Labs, que passa sense pena ni glòria fins que, a punt de cremar l'últim cartutx, aprofiten una tendència d'Instagram (els posts amb el hashtag TBH, «to be honest») per llançar una app, TBH, que permetia donar feedback positiu sobre els amics. L'execució va ser brillant: llançament «invite only», escola a escola, generant tant hype que el 40% de l'alumnat se la baixava en les primeres 24 hores —resolent el problema clàssic de la xarxa social buida on el primer dia no hi ha ningú—. Es va viralitzar i Facebook la va comprar el 2017 per uns 30 milions de dòlars, per tancar-la vuit mesos després perquè ja no tenia ni les mètriques ni el factor «guai».

El tuit «Wrong» i un playbook calcat

Quan se li acaba la permanència a Facebook, Bier repeteix la jugada amb una app nova, Gas, exactament igual que TBH però amb paywall: pagaves per veure el feedback que t'havien donat. Va arribar a superar TikTok com a número 1 de l'App Store de manera orgànica. El detall que rebenta el cap a Marc: pocs dies abans de la venda, algú va piular que ningú compraria mai Gas perquè no tenia valor intrínsec a llarg termini; tres dies després Bier la venia a Discord per una xifra de vuit dígits. Li van fer un pastís amb aquell tuit imprès i un cartell que deia «Wrong». En tres anys havia venut dues vegades el mateix playbook. La conversa tanca amb Àlex preguntant-se si tots dos podran petar-ho dos cops amb un podcast, recordant a Marc que ell ja ho va fer una vegada amb Safareig i que potser ho tornarà a fer amb Foc a Terra.