El guardaespatlles de l'anticrist menja xocolata de Dubai

Una teoria conspirànica de forat de cuc per obrir l'episodi

Setmana sense convidat, així que un dels dos es posa el barret de paper d'alumini i arrenca amb una teoria de les que, un cop estires el fil, t'enfonsen en una conillera sense fons. La premissa enllaça amb un tema ja sortit de passada: el SEO hacking, tècniques fosques per guanyar el posicionament a Google. Tan conspiranoica sona que quan li van preguntar al ChatGPT, el xat va respondre que no en sabia res i que allò era pura paranoia —cosa que els fa gràcia, perquè és el tipus de teoria que neix a 4chan, salta a Reddit i acaba a Twitter.

Enterrar Google amb les teves pròpies paraules clau

La tècnica consisteix a ocultar resultats de Google generant contingut nou que ataca les mateixes paraules clau amb què la gent buscaria la part incòmoda. El cas paradigmàtic seria Disney i Frozen: si buscaves «Disney» abans, sortien les teories que Walt Disney està criogenitzat esperant ser descongelat —com l'episodi de Family Guy on el ressusciten i comença a fer coses nazis—. La sospita és que la pel·lícula es va fer, en part, per inundar els resultats de keywords i empènyer aquell contingut a la pàgina 70. El contingut nou i amb autoritat puja a dalt de tot, i el blog o subreddit original queda enterrat, fins al punt que el 80-90 % dels curiosos que fan la cerca bàsica es rendeixen abans de trobar-ho.

Rihanna, la xocolata de Dubai i l'efecte Streisand

Van desfilant exemples. El rumor que Rihanna tindria un afer amb un guardaespatlles coincideix amb una cançó nova titulada precisament «Bodyguard», que ofega la cerca; hi ha el cas més tèrbol d'una cantant de K-pop amb una cançó de títol equívoc; i Taylor Swift, que amb el seu jet privat emet en un any l'equivalent a tot Espanya, amb una suposada distracció a base de cançons sobre jets. El plat fort és la xocolata de Dubai, barretes de festuc (pistatxo, en català normatiu) envoltades de crema de xocolata que han envaït el Mercadona per cinc o deu euros la unitat. Un creia que servia per tapar les pràctiques laborals brutals amb la immigració low cost dels Emirats; resulta —segons la teoria— que serveix per amagar certes pràctiques sexuals d'alguns emiratis famosos, aprofitant que la cerca «Dubai» ja arrossegava SEO de pàgines porno.

Tot plegat connecta amb l'efecte Streisand: intentar silenciar una cosa la fa encara més popular. El nom ve de quan Barbra Streisand va voler censurar les fotos aèries de casa seva i va aconseguir que tothom volgués veure-la; el mateix va passar quan Metallica i Mötley Crüe van portar Napster als tribunals i només hi van empènyer milions d'usuaris. A alguns dels que ara juguen al joc del SEO els està sortint el tret per la culata.

Peter Thiel, l'anticrist i la temptació d'investir un nou Hitler

El tema de la setmana és Peter Thiel, arran d'unes conferències —amb les entrades exhaurides— sobre l'anticrist davant d'un públic ultracristià. La seva tesi: amb l'arribada de la IA i l'AGI podríem acabar despertant l'anticrist, una figura autoritària que dominaria el planeta. Llegit entre línies, la sospita que es planteja és inquietant: que el discurs serveix per donar la culpa a la IA mentre, de fons, es prepara el terreny per investir el «nou Hitler». I, com a girada irònica, aquestes xerrades servirien per ofegar un vídeo seu encara més controvertit.

Dark Enlightenment contra Intellectual Dark Web, dues coses que no s'han de confondre

El nus de l'episodi és una distinció que la conversa insisteix a no barrejar. D'una banda, la Intellectual Dark Web —la web fosca intel·lectual—, un moviment de mitjans dels 2010 amb gent de tot l'espectre, de progressistes a conservadors, que criticava la cultura de la cancel·lació i reivindicava la llibertat d'expressió: Jordan Peterson, Sam Harris, Ben Shapiro, Douglas Murray i els germans Weinstein —Bret, psicòleg evolutiu, i Eric, físic, amb el podcast The Portal—. Un dels dos confessa que el va inspirar i el considera sa. De l'altra, el Dark Enlightenment o moviment neoreaccionari (NRX), que no té res a veure i que fins i tot la Wikipedia marca amb un «Not to be confused».

Per explicar-ho ve preparada una tauleta amb temes —democràcia, igualtat, política identitària, governança— i les dues postures enfrontades. La frase del «tiet» que diu que el sistema està trencat perquè el vot de tothom val el mateix és direccionalment correcta; però mentre la web intel·lectual accepta la democràcia liberal i només en critica els excessos, el Dark Enlightenment conclou que la democràcia s'ha de substituir, que la igualtat és un mite i que només hi ha jerarquies naturals. Tenen idees direccionalment correctes, però patinen del tot en implementar-les: volen un dictador intel·lectual sota l'etiqueta —brillant a nivell de branding— de «monarquia corporativa».

La traducció ajuda a entendre la por: Dark Enlightenment remet directament a la Il·lustració, seria la il·lustració obscura o sinistra. El que proposen és invertir el vector del progrés per desfer tot el que va sortir d'aquella època, argumentant que aquella corrent ja no és vàlida i que cal refundar-ho tot amb «valors actuals». Tal com està arquitecturada la fàbrica d'internet, aquest tipus d'idees funcionen bé, i hi ha el risc que passin de ser un episodi divertit de podcast a un corrent identitari que molta gent abanderi sense entendre'n les conseqüències.

Sectes a escala, Palantir i la manosfera

Es traça un paral·lelisme amb les sectes: busquen homes desesperats i incompresos, els ofereixen una nova família i, abans que te n'adonis, t'han alienat del teu entorn. El Dark Enlightenment estaria fent això a escala, i el perill es multiplica si està capitanejat per algú que controla Palantir —una empresa amb accés a les dades de gairebé qualsevol persona del planeta— i amb fils per tot Silicon Valley.

La derivada més propera no és el dictador tecnòcrata sinó la manosfera: personalitats —Andrew Tate, també Jordan Peterson, i a Espanya els germans Sallados o cripto bros vinguts a menys— que fan contingut per a homes joves amb una crisi d'identitat brutal i el discurs de recuperar la masculinitat «que el wokisme els ha pres». Es comenta el fenomen dels «caps de bròcoli» que es veuen al metro mirant influencers de seducció i supermasculinitat, tots iguals: a un dels dos li fa més por això que el mateix Peter Thiel, perquè ho veu al barri i al col·legi.

Benjamin Day, The Sun i el naixement de l'economia de l'atenció

El fil baixa fins a l'origen. Als inicis de la premsa de Nova York els diaris es venien a sis cèntims; un tal Benjamin Day va decidir vendre'n a un cèntim i posar-hi anuncis amb The Sun. Va començar sent megadeficitari, però quan va girar va demostrar per primer cop que l'atenció valia diners. La resta el van copiar i va arrencar una carrera cap a la decadència: la divisa comuna era l'atenció i calia fer el que fos per captar-la. L'exemple llegendari és el Great Moon Hoax de 1835, quan The Sun va publicar fascicles inventats sobre un telescopi nou que hauria descobert a la Lluna una raça d'éssers d'un metre vint amb ales mig trencades. Tot mentida, només per vendre diaris, quan ni hi havia llum a les cases. La conseqüència de segon ordre: captar l'atenció exigeix mecanismes cada cop més desmesurats.

Habermas, l'esfera pública trencada i la por dels bilionaris messiànics

D'aquí surt el trencament de l'esfera pública que va encunyar Habermas: aquell moment en què tothom compartia un context comú sobre el qual debatre, avui fet miques —la realitat d'un adult no s'assembla en res a la del nen del cabell de bròcoli, per a qui la manosfera és l'única preocupació—. La conversa reconeix que els darrers 80 anys han estat segurament el període de més pau i progrés de la història, sostingut per la interconnexió comercial entre països, però amb un però: hem deixat entrar les tecnològiques «fins a la cuina», interferint en processos democràtics —el Brexit, les eleccions de Trump, casos a Àsia i Àfrica pels quals Facebook ha anat a judici—, amb la imatge d'Elon Musk passejant-se pel Despatx Oval com a símbol de qui té agafat algú altre pels ous.

Apareix la teoria sobre per què salten del negoci a la política. Passat cert llindar de riquesa —no hi ha diferència real entre tenir mil milions i dos mil—, ja no busquen diners sinó influència i poder, amb un component gairebé messiànic: la sensació que Déu els ha donat aquests recursos i que han de transcendir, influint primer en una empresa, després en una ciutat i en un país. És la primera vegada que conflueixen tant poder i tant accés a les dades en tan poca gent, i això desplaça la finestra d'Overton cap a idees més xenòfobes, reaccionàries i misògines que comencem a acceptar sense adonar-nos —la granota que bull a poc a poc—. El tancament, més lleuger, arriba d'un comentari de YouTube: saps quin és l'anagrama de Peter Thiel? «Derrepta'l».