Silicon Valley Bang

L'episodi que tots dos havien oblidat que era

Setmana sense convidat i amb un arrencada caòtica: l'Àlex obre confessant que aquesta setmana ha fet zero recerca —vol recuperar les seves arrels després de dos episodis massa preparats— tot i que el tema d'avui el va proposar ell. El problema és que tampoc recordava quin tema era. Havia preparat mentalment un futur episodi sobre "per què vivim millor que fa cent anys" (arran del llibre The Rational Optimist de Matt Ridley) quan, repassant el WhatsApp, descobreix que ell mateix havia escrit a en Marc que aquesta setmana tocava parlar del Silicon Valley Bank. "No tenim un single point of truth, tenim un single point of failure, i ets tu", el remata en Marc, que sí que ve amb la lliçó treballada.

Per què aquest col·lapse no és actualitat, sinó història

Abans d'entrar en matèria fixen el marc: això no és un episodi d'actualitat sinó de perspectiva històrica sobre la ciclicitat de les grans crisis bancàries. Els sobta sobretot l'acceleració. Fa poc deien que el frau de Sam Bankman-Fried feia que l'estafa de Madoff semblés un joc de nens; ara la caiguda del Silicon Valley Bank —el setzè banc dels Estats Units per capitalització— fa que el cas de l'"amic Sam" sembli, al seu torn, una broma. La sensació compartida: les onades de desastres financers arriben cada cop més de pressa, i aquest toca de prop perquè és un drama profundament lligat a la tecnologia.

El negoci d'un banc, explicat per a un nen de cinc anys

En Marc agafa el paper d'expert i explica el mecanisme des de zero. Entre 2017 i 2020, amb els tipus a zero —diner literalment gratis—, es va regar el món de les startups de capital risc fins a l'absurd: si no aixecaves una ronda multimilionària semblaves un loser. Tots aquells diners havien d'anar a parar a algun lloc, i moltes tecnològiques els dipositaven al Silicon Valley Bank, el banc "amic" de l'ecosistema (com la caixa d'enginyers ho és per als enginyers). El negoci d'un banc és simple: agafa el diner del passiu i el fa rendir. Però amb els tipus a zero, els actius a curt termini no rendien res, així que el banc va comprar deute del tresor a llarg termini —bons a deu anys— per esgarrapar una mica més de rendibilitat.

Duration mismatch, o per què apujar els tipus fa caure un banc

Aquí ve el nus tècnic. Aquests bons cotitzen en un mercat secundari. Si tens un bo a deu anys que renta un 2% i de cop l'Estat n'emet de nous al 5%, el teu ja no el vol ningú al preu original: perd valor. No és cap problema mentre puguis aguantar-lo fins al venciment —simplement guanyes menys del previst—. El desastre arriba quan necessites liquiditat de sobte i has de vendre'ls amb pèrdues enormes. És el que en anglès es diu duration mismatch. El detonant final és un bank run, un corralito: com il·lustra Que bonic és viure, tothom vol els seus diners alhora i el banc no els té sota el coixí, sinó invertits.

"La culpa és d'internet", el primer corralito de l'era de les xarxes

A l'hora de buscar responsables, en Marc deixa anar la seva tesi més provocadora: la culpa és d'internet. Aquest, diu, és el primer corralito driven by social media de la història, i no serà l'últim. Al Que bonic és viure la cua per treure els diners eren cinquanta persones a la finestreta; avui treure'ls és fer un clic a eToro o a l'app que sigui, mentre les xarxes aboquen gasolina al pànic i alguns founders proclamen que és la pitjor crisi del món. La conversa deriva cap a una decepció més general amb les xarxes socials, que "treuen el pitjor de la raça humana i ho posen a treballar en els extrems".

Les tres coses que fan por, i un tercer nom

L'Àlex, des del paper de qui ho escolta tot per primera vegada, resumeix què el preocupa. Primera, que el Silicon Valley Bank sostenia bona part de la infraestructura d'internet —Stripe, GitHub, Shopify i companyia—; recorda que repartir la caixa entre diversos bancs és "primer de finances", perquè la garantia de dipòsits cobreix només uns 100.000-150.000 euros per entitat a Europa (a MarsBased, explica, en són tres i tenen la caixa partida entre un banc d'aquí i un d'estranger pels clients dels Estats Units). Segona, que això potser no hauria passat fa trenta anys, sense xarxes que propaguessin el pànic. I la tercera el porta a un nom nou al podcast: Peter Thiel.

Peter Thiel, el supervilà amb pla

Introdueixen Thiel com algú molt més nociu que Elon Musk —"si Musk és el dolent de Marvel, Thiel seria l'equivalent de Hitler"—, amb búnquer postapocalíptic a Nova Zelanda i ideals d'extrema dreta. L'Àlex ha trobat un article (que prometen enllaçar a les notes) segons el qual Thiel, que va avisar les empreses del seu portafoli que retiressin els diners del banc, tindria inversions en empreses que es beneficien directament de la caiguda. Amb tots els "suposadament" del cas, especulen si va orquestrar l'ensorrada. En Marc hi marca una diferència clau: Musk és un "pollastre sense cap" que tensa la corda per veure què passa, però Thiel sí que té un pla. L'exemple és el cas Gawker, on Thiel va esperar gairebé deu anys per venjar-se i va acabar destruint un mitjà: sang freda absoluta, "un tio sense escrúpols". Tots dos enllacen aquesta gent que fa coses "simplement perquè poden" amb l'episodi anterior, en què un d'ells explicava com li agrada provar els límits del comportament humà demanant un descompte a la cafeteria.

HTM, AFS i el pecat original de la regulació post-2008

De tornada al mecanisme, en Marc assenyala el que considera el punt més crític de tots. Un banc pot tenir dos tipus d'actius: els Hold to Maturity (HTM), que declares que aguantaràs fins al final, i els Available for Sale (AFS), líquids i venibles sense aflorar pèrdues. La regulació posterior al 2008 va intentar que els bancs tinguessin prou actius per cobrir el que devien, però va tolerar una cosa que, per ell, no té cap sentit: que els HTM no s'hagin d'actualitzar al valor real de mercat dins el balanç. Així un bo que realment no val res pot quedar-se inflat al balanç "perquè ja l'aguantaràs". Aquesta tolerància és, diu, una de les fonts de volatilitat del sistema, i el tercer responsable de la llista —després de la FED, que va mantenir els tipus a zero massa temps i després els va apujar de cop, i de la gestió del propi banc.

Rescatar-ho tot i girar la cadena de riscos

El punt que més inquieta en Marc és la resposta de l'Estat (o de la FED —admet que sempre confon els dos termes). Garantint tots els dipòsits, per damunt del límit habitual de 250.000, es canvia "la pedra on s'assenta el sistema bancari": gira la cadena de riscos. Si ficar diners en un banc deixa de comportar cap risc perquè algú sempre et rescatarà, estàs dient als bancs que poden jugar-se els dipòsits fins i tot a Dogecoin, perquè total, "el papa vindrà a salvar-te". I si tot plegat fos de debò una maniobra freda de Thiel, conclou, seria una de les jugades estratègiques més rellevants de la història moderna: hauria canviat les regles del sistema bancari americà per la porta del darrere.

El precedent, Bankia i les "2020 vibes" del Credit Suisse

A l'Àlex el que més el preocupa és el precedent i la cultura de l'entitlement: la idea que sempre hi haurà algú que et tregui les castanyes del foc fa que altres bancs assumeixin més risc pensant "si han salvat el Silicon Valley Bank, per què no a mi?". Recorda que el paper de l'Estat espanyol en aquests rescats ha estat sovint nefast —el de Bankia, bancs salvats o malvenuts segons l'afinitat política— mentre tothom mirava cap a una altra banda. La seva recepta: deixar caure el banc, protegir els dipòsits de la gent en la mesura del possible, però fer pagar els responsables d'un desastre que, de no haver-se aturat en dos dies, podia haver provocat un efecte dominó mundial. I no les té totes: el Credit Suisse, que cau aquells mateixos dies, li desperta "2020 vibes", la sensació que això tot just comença.

Capitalistes en bonança, socialistes en la tempesta

Reconeixent que com més estona parla més s'acosta a exposar la seva ignorància —"crec que l'he dissimulat força bé"—, l'Àlex tanca amb el tuit del fundador de TechCrunch que més li ha agradat de tot l'afer: que en un col·lapse bancari tots els capitalistes es tornen socialistes i tots els republicans, demòcrates. És la doble moral, diu, de qui es queixa que paga massa impostos i que el govern li roba fins que li toquen els seus calés. Capitalista quan fa bon temps i socialista quan ve mala maror; aquí, sentencia, se li han caigut les caretes a molta gent, i encara se'n cauran més.