Com cada dilluns, Foc a Terra ha de sortir

Retrospectiva de la primera temporada, sense convidat i amb pont pel mig

Últim episodi de l'any i de la primera temporada: una retrospectiva a dos, gravada en plena setmana del pont de desembre, una setmana rara «amb tres dilluns i tres divendres» que els té desconcertats. Arrenquen amb una digressió sobre si són més de plannings o de retrospectives, i confessen el mateix vici: els agrada fer llistes i planificar, però després no segueixen el pla, que els serveix per buidar el cap més que no pas per executar.

La secció de denúncia ciutadana i el podcast de la doble moral

Marc obre la seva secció recurrent de «denúncia ciutadana», que rebateja com «el podcast de la doble moral». Primer dard: amb els ponts i els festius la gent mai no està contenta —si el festiu cau en dissabte és una desgràcia, i si cau en dimecres també, perquè no treballa ningú— i rebat el tòpic que els espanyols no curren, defensant que som dels qui més hores treballem però els qui pitjor ens venem cap a fora. Segon dard: la queixa nadalenca per les llums de Nadal i el malbaratament energètic, davant del veí que es lamenta del carrer que no en té. El fons del seu lament és que tot es critica i ningú celebra res del que està ben fet.

Si no formes part de la solució, formes part del problema

Àlex contesta punt per punt: trenca una llança pels espanyols treballadors, admet que ell trauria totes les llums de Nadal i sentencia que la queixa és «l'esport nacional olímpic». La seva màxima és que si no formes part de la solució en formes part del problema, i que cal coherència —no et queixis dels diners al futbol i després apuntis els fills al futbol i els compris la samarreta del Barça. Reconeix que veure tots aquests patrons l'ha convertit en «un abuelo cascarrabies dins el cos d'una persona semijova», però defensa el terme mig. Citen el monòleg de Louis C.K. «Everything is amazing and nobody is happy» com la millor crítica al pessimisme contemporani, i Àlex recomana The Pessimist Archive, el compte i web que documenta com cada invent va ser rebut amb reaccions histèriques al seu dia.

Posem-li dades i el podcast resulta que dobla les escoltes

Marc proposa «posar-li una mica de dada a l'episodi» i repta Àlex a endevinar les escoltes dels últims trenta dies. Àlex calcula a ull i s'enfila cap als 900; la xifra real és el doble, 1.861, perquè el podcast «està agafant embranzida». La segona endevinalla, els seguidors, també falla: n'apunta 120 i en són una cinquantena, cosa que el decep una mica. De fons, la idea que tenen pocs oients però molt fidels.

Per què les estadístiques de podcàsting són un caos

L'excusa de les dades dona peu a una bona estona de cuina de la indústria, liderada per Marc des del seu coneixement de les plataformes de podcàsting. L'únic que mesura seguidors amb fiabilitat són les plataformes amb reproductor natiu —Spotify, Apple— via la funció de subscripció, però Apple i Google no comparteixen aquestes dades per API i sumar dashboards no és gens òptim. La millor mètrica disponible són les escoltes de les primeres 24 hores comparades amb la mitjana dels últims deu episodis, que aproxima qui està subscrit. El problema de fons: el comptador només s'activa amb la descàrrega, que moltes plataformes fan automàticament, de manera que descarregar no vol dir escoltar, i que escoltis un segon o una hora compta igual. Com que el podcàsting es basa en RSS, conclou, el concepte de streaming senzillament no existeix.

Spotify Wrapped i el punk català que sona a Bolívia

Tenen escoltes en llocs remots —algú als Estats Units, les costes americanes, les Canàries— i d'aquí surt l'anècdota de l'Spotify Wrapped: revisant el del seu grup de música punk en català, Àlex va veure que tenia oients a Bolívia, i sospita que potser és la mateixa persona que escolta Foc a Terra des d'allà. Els de Mèxic, en canvi, són «la màfia mexicana»: contactes coneguts.

El format d'un sol presentador esgota; el de dos respira

Àlex desgrana l'aprenentatge que més li ha tocat la fibra. Després de gairebé tres anys fent podcàsting sempre havia estat host únic, al podcast de MarsBased i a Startup Grind. Ha descobert que els podcasts d'un sol presentador no els pot escoltar més d'un episodi seguit, mentre que els de dos en pot encadenar tres o quatre perquè cada episodi és una recepta diferent. Cita com a exemple perfecte 20 Minute VC de Harry Stebbings, un dels seus preferits: entrevistes de vint minuts boníssimes, però se n'escolta una i en té prou. En canvi, Nadie Sabe Nada, My First Million, el podcast d'Itnig o l'All-In els troba molt més lleugers. Confessa que al podcast de MarsBased es troba sol tirant del carro i que aquí comparteix aquest pes.

Estic fins als collons del format d'entrevista

La crítica s'esmola: Àlex declara que porta deu anys entrevistant i que està «fins als collons» del format, que considera trillat. Tothom que comença un podcast pensa a fer entrevistes perquè és el camí fàcil i el que més fa créixer un programa —portes audiències de fora cap a dins—, però l'última setmana l'han contactat tres persones que volien arrencar amb entrevistes i admet que no les escoltaria. El seu argument: entrevistar és un art que demana anys d'ofici, i no vol veure algú aprendre'n en directe. Una bona entrevista, comparen, és com una bona feina: si avorreix, sovint no és culpa del convidat sinó de qui no sap trobar-li la palanca. Marc hi afegeix que les entrevistes són, sobretot, la manera més fàcil de fer créixer un programa quan les palanques pròpies són limitades.

El podcast ha de sortir cada setmana com surt el sol

El moll de l'os de la retrospectiva. Marc agraeix a Àlex la constància —diu que l'ha descobert en una dimensió més propera, lluny de la figura pública de l'Startup Grind— i tots dos coincideixen que sense cadència no hi ha contingut. Àlex rescata una frase que el Bernat d'Itnig li va deixar anar quan va entrevistar-lo a ell i el Jaime Novoa de K Fund: un podcast setmanal ha de sortir cada setmana com una llei de la física, com surt el sol o com La Vanguardia o El Periódico no es plantegen no sortir demà. Àlex explica que l'única manera és tractar-ho com a prioritat número u, amb un forat fix i inamovible al calendari els dijous (de 11 a 12). El risc de saltar-se una setmana, adverteix, és l'efecte rebot de les dietes: pares una setmana i acabes parant-ne sis o vuit, i després costa horrors tornar-hi.

El superpoder de no parar mai

Àlex hi posa la perspectiva de l'emprenedor: fins i tot el més mediocre pot acabar vivint bé del que fa només per perseverar anys i anys. Ho ha vist amb Startup Grind Barcelona, que fa nou anys que celebra un esdeveniment cada mes sense faltar-ne ni un i ja frega les 9.000 persones de comunitat. La constància dona una autoritat i una sensació de seguretat: aplicat a Foc a Terra, qui descobreixi 52 episodis veurà gent que «s'ho ha currat» i s'animarà amb la temporada 2.

Minories per al gran públic, una descripció que encara aguanta

Per tancar, repassen la descripció del podcast que van escriure fa un any: tecnologia i tendències, exclusivament en català, freqüència setmanal, amb Marc Collado i Àlex Rodríguez, i la frase «de minories per al gran públic», el crèdit de la qual es disputen amb afecte. Àlex defensa que la descripció d'un projecte en marxa ha de dir el que el projecte vol ser, no el que és, i creu que segueixen fidels a l'essència. Reivindica dues victòries: que els escolti gent molt per sobre del seu nivell —inversors, directius, «l'Elon Musk català»— i, alhora, gent de fora del sector, família i amics que l'han trobat de manera orgànica per entendre Musk, el metavers o la intel·ligència artificial. Critica de passada que la divulgació tecnològica en català dels grans mitjans és fluixa i condescendent, i que per això hi ha qui els tria a ells per propers.

Peticions de tancament i idees per a la temporada 2

Acomiadament a base de ruegos. Demanen el típic like i subscripció, que reconeixen no haver demanat gairebé mai en tot l'any, i agraeixen reviews i interaccions. Recorden que diversos temes han sortit de l'audiència —el «From Commando Studio» de l'Aimar, l'etiqueta de reunions que els va recomanar un cosí, en Ricard— i animen a enviar idees per a la temporada 2, «perquè segurament les nostres són pitjors que les vostres». Marc anuncia que durant les festes es reescoltarà el podcast des de l'episodi 1 per preparar la nova temporada i comprovar això de la veu pròpia que ha trobat el programa.