Pixar fora de test, per WhatsApp

Un esdeveniment de Startup Grind que no acaba d'arribar

Setmana sense convidat, i l'episodi arrenca amb una confessió interna: Àlex porta dos mesos intentant muntar amb un partner una segona edició del Corporate Innovation Summit, l'esdeveniment de 300 persones que van fer just abans de la pandèmia. El partner s'ha tornat a fer enrere a última hora, així que faran un Startup Grind dels de sempre i avall. Entre bromes apareix l'Albert —el partner en qüestió, de qui asseguren que "de feixista no en té res"— i la sospita que els escolta el podcast, perquè cada vegada que el mencionen acaba arribant un missatge de retret.

La pista, com no, és per WhatsApp: l'Albert no enviarà cap àudio, perquè entre ells la comunicació és sempre escrita. I d'aquí surt el fil de tot l'episodi —les males pràctiques de la comunicació asíncrona que ens han portat la missatgeria instantània.

WhatsApp ens ha alliberat dels SMS però s'ha convertit en un to-do

Comencen pel balanç. La part bona de WhatsApp és que va carregar-se els SMS, que costaven diners i acabaven a spam, i que permet parlar amb pràcticament tot el planeta. La part dolenta és l'abús: la gent l'utilitza per a feina i acaba sent una llista de tasques que no has demanat. Un dels dos hi confessa una angoixa real —té infinits WhatsApps pendents que se li converteixen en un to-do mental—, tot i que WhatsApp no és, ni hauria de ser, una eina de feina.

Les notes de veu tenen totes les servituds d'una trucada

El bany de sang arriba amb les notes de veu. Un dels amfitrians admet sense embuts que ni les escolta ni les contesta, i que no té cap fear of missing out per fer-ho. L'altre, més analític, hi posa l'argument de fons: una nota de veu té exactament les mateixes obligacions que una trucada —has de parar la música, concentrar-t'hi, no la pots consumir a qualsevol moment— amb l'únic avantatge que no exigeix sincronia. I sovint ni això compensa, perquè qualsevol àudio de tres minuts es podria reduir a una línia de text; la gent es fot "empanades mentals" caminant pel carrer i et claven monòlegs interminables que t'obliguen a accelerar-los a 1,5x o 2x per sobreviure-hi.

La pantalla de l'ordinador no es toca (i tampoc els teus àudios)

Marc desplega la seva teoria amb una analogia que defensa pam a pam: per a ell un WhatsApp àudio és com la pantalla de l'ordinador. La pantalla no tàctil es va dissenyar per mirar-la, no per tocar-la, i sempre arriba el moment en què algú te la senyala amb el dit i te l'embruta. La seva norma social, que ja aplica amb la naturalitat de qui declina una invitació de casament, és avisar una vegada: "que sàpigues que la meva pantalla és prístina i no es toca". Amb els àudios fa igual —el primer que rep d'algú el respon per escrit dient que ell no els escolta—, perquè rebre'n un li sembla una falta de respecte: és valorar menys el teu temps que el de qui l'envia.

Truca o dicta: dos consells contra l'àudio

Del ranci en surten consells pràctics. El primer és reivindicar el telèfon —l'invent de Graham Bell, recorda amb dubtes sobre el nom—: si vols comunicació síncrona, truca, i si no t'agafen, ja et trucaran. El segon, més fi: en comptes de teclejar al mòbil, dictar. Dictar és el mateix que una nota de veu però queda per escrit, i l'altre mai sabrà que ho has fet parlant. L'únic emperò és el català, que fins a iOS 16 obligava a dir en veu alta "punt, coma, signe d'interrogant, nova línia" i encara no acaba de rutllar tan bé com en altres idiomes.

Apple Mail fa gratis el que el Hey cobra

La conversa deriva cap al correu i al filtratge de qui et pot escriure. Un d'ells elogia com el client de correu Hey deixa que només et contactin els de la teva agenda i t'obliga a aprovar la resta un cop al mes. L'altre hi trenca una llança —corregeixen, una llança, no una espasa— a favor d'Apple Mail: amb una simple regla pots enviar al calaix "per a després" tot el correu de qui no és als teus contactes i marcar-lo com a llegit, exactament el mateix que el Hey, però sense pagar-ne ni un euro. Segon tip de productivitat de l'episodi.

El problema de fons és el completista que ha de contestar-ho tot

Un dels amfitrions fa autocrítica i assumeix que part del problema és seu: és un completista que necessita tenir-ho tot tancat, així que quan li arriba una nota de veu de tres minuts i mig li agafa una suor freda i ha d'apuntar tots els punts en una llibreta per assegurar-se que els contesta. Reconeix que la càrrega l'hi posa l'eina, no ell, però el malestar el porta a no escoltar-les directament. D'aquí salta a una reflexió més gran i sincera: el que de debò el cabreja és com s'han degradat les converses, que ara una xerrada cara a cara sense el mòbil a la taula ja sembla avorrida perquè res no és prou "engaging" sense fer cinquanta coses alhora.

Mirar el mòbil per creuar: les llums de LED de Muntaner

L'enrabiada amb la societat té anècdota física. A Barcelona, al semàfor de Muntaner amb Travessera de Gràcia, han instal·lat unes línies de LED vermelles al terra perquè la gent que va clavada a la pantalla no creui amb el semàfor en vermell. Per a un dels dos és el símbol de la decadència —"ojalà t'atropellin, així aprendràs a no mirar el mòbil caminant"—, i l'altre li celebra la vessant apocalíptica de desitjar la mort a la humanitat mentre assegura que, en el fons, està tenint una molt bona setmana.

Loom i DocSend: el mateix pecat, però en vídeo

La derivada pitjor són els Looms —vídeos asíncrons molt populars a les startups— i el cold approach comercial que t'arriba amb un "tranquil, t'he passat un Loom per estalviar-nos una reunió". Critiquen que això no estalvia cap reunió: un monòleg gravat és un discurs, no una conversa, i juga brut amb el principi de reciprocitat, perquè qui l'envia ja se sent en deute teu. A sobre, Loom és una app d'Electron, i un "unicorni amb valuation de billions" hauria de poder oferir una app nativa en comptes d'obligar-te a gravar amb QuickTime quan vulguis. La conclusió és un cant al text: l'àudio i el vídeo ens fan menys directes i preparar-nos menys, i "per molt que soni a polla vella", l'única manera que la gent endreci les idees abans de vomitar-les és escriure-les. Mateixa creu, doncs, per als Looms i per a les propostes d'inversió que arriben amb DocSend.

Pixar fora de test, per WhatsApp

El tancament és pur joc verbal. Després d'imaginar que qui t'envia una nota de veu segurament t'està parlant des de la tassa del vàter, Àlex deixa anar una strong opinion col·lateral i confessada com a seva: en entorns de confiança, homes i dones haurien de pixar asseguts. El seu argument no és higiene alemanya sinó opcionalitat —pixar dret esquitxa la tapa i és un malson per a un maniàtic de l'ordre, i el superpoder masculí de fer-ho dret s'ha de reservar per als bars bruts, perquè "Superman tampoc es passa el dia volant". Marc no acaba de seguir la metàfora, però Àlex sí que en treu el premi de la nit: d'aquesta dissertació tan escatològica n'ha sortit, sense voler, el títol de l'episodi —"pixar fora de test, per WhatsApp".