Segon de podcàsting

Micropagaments sorpresa per estrenar segon de podcàsting

Marc obre l'episodi enxampant Àlex en pilotes: del tema d'avui només en coneix el títol. La sorpresa ve en forma de pregunta: sabies que des de fa un parell de setmanes, des d'una app compatible, es poden enviar micropagaments directament a Foc a Terra pel layer Lightning de Bitcoin? Àlex no en tenia ni idea —ni que sigui una funcionalitat nativa del protocol del podcàsting, ni que ja hi hagi diners al compte enviats per oients—. "Faig moltes coses per aquest podcast que no et dic", es defensa Marc, que tampoc vol fer-ne una masterclass perquè no se'n considera expert. Ja van fer un pòdcast sobre pòdcasts; aquest, diu, encara és més interessant.

Dave Winer, Adam Curry i un directori descentralitzat

Un pòdcast no deixa de ser un RSS? Sí... i no. Marc rebobina: el podcàsting el van inventar Dave Winer i Adam Curry —el Podfather, nom que tots dos celebren—, muntat sobre RSS i amb uns tags ben desordenats. El nom arriba a principis dels 2000, quan Apple treu l'iPod. I aquí, el punt que molta gent no entén: quan busques Foc a Terra a iTunes, l'arxiu que et surt no és als servidors d'Apple sinó als d'un tercer —pots hostatjar el pòdcast on vulguis—. Apple es limitava a indexar-ho tot en una base de dades oberta que tothom podia fer servir, i durant anys va ser molt neutre amb el protocol.

Deixat de la mà de Déu: el namespace d'iTunes

Aquella neutralitat va tenir cara i creu. La bona: el mitjà es va mantenir descentralitzat i funcionava molt bé. La dolenta: com que ningú hi posava la mà, el protocol va quedar "de la mà de Déu" i no va evolucionar. L'única mà, la d'Apple, va ser desordenada: com que tenia la clau d'entrada del directori, va crear un namespace propi a sobre de l'RSS —per això un crawling de qualsevol feed treu tags com itunes:summary o itunes:description—. Un estàndard de facto que mai no es va protocolitzar.

Les grans es peten el protocol; Podcasting 2.0 el reconstrueix

Ara, per primera vegada, les grans han vist que aquí hi ha pasta: Spotify, Apple amb les subscripcions i Amazon s'estan "petant" el protocol cadascuna pel seu cantó. La resposta és Podcasting 2.0: una nova versió del feed RSS nativa, descentralitzada i oberta, amb una comunitat de GitHub "acollonant". Mentre l'escolta, Àlex intenta sense èxit obrir l'XML que defineix l'RSS dels seus propis pòdcasts, i el que li peta el cap és que tota una infraestructura de micropagaments s'aguanti sobre una tecnologia tan bàsica com l'RSS, XML pelat i res més.

Podcast Index, Fountain i micropagaments per Lightning

La nova base de dades oberta es diu Podcast Index, la rèplica moderna del directori d'iTunes: supera els quatre milions de pòdcasts, amb més de 100.000 publicats en només tres dies. Amb una app compatible —la llista és a podcastindex.org— es poden enviar micropagaments de bitcoin en directe via la plataforma Alby: Marc fa servir Fountain per la seva UI, i cita Podverse entre les més grans. Àlex, fidel a Apple Podcasts, pregunta si la seva app ho té: evidentment no, que "és dels dolents de la pel·lícula". I si només es pot pagar amb bitcoin, "anem fotuts"? El truc és el layer Lightning, on les transaccions es consoliden molt més sovint que els blocs de deu minuts de Bitcoin: per això el micropagament hi és viable.

L'única guerra on l'obert pot guanyar al centralitzat

Sota el tema hi corre la tensió que a Marc li encanta: la guerra eterna d'internet entre el centralitzat i el descentralitzat —guerra entre cometes, matisa, que "per guerra, la que hi ha a Ucraïna"—. El podcàsting és, per ell, l'únic espai amb una batalla realment simètrica, l'open source contra els jardinets tancats de Spotify, i una de les poques aplicacions de la descentralització que té molt sentit i alhora funciona molt bé. Àlex, que avui ve "a menys infinit de preparació", no ho veu enlloc més: li costa trobar on la força de la comunitat hagi pogut amb el poder de la centralització, i menys ara que el criptohivern dona encara més corda als jugadors centrals.

La por d'Àlex: acabar com les ràdios pirates

El dubte de fons: Apple i Amazon hi inverteixen cada cop més i Spotify acaba d'estrenar els pòdcasts en vídeo —com competirà una xarxa independent amb aquests milions d'usuaris? Àlex tem que acabi com la ràdio pirata contra Catalunya Ràdio o RTVE: el xiringuito alternatiu pot ser fantàstic, però la gran massa d'oients serà a l'altra banda. Ell mateix, però, hi troba la diferència clau i Marc l'hi confirma: el pòdcast és cross-platform, i encara que pertanyis a la xarxa independent continues apareixent als agregadors d'Apple, Amazon, Spotify o Overcast. Tot i així, no veu per què hauria d'esdevenir l'estàndard: com a tota bona indústria, només l'1% se'n lucra.

Joe Rogan, cent milions i la porta que va obrir

Potser Joe Rogan sí que s'hi apuntaria, concedeix Àlex, prou flipat d'aquestes coses per dir "pagueu-me en bitcoin". El cas els sembla el millor exemple: es va "untar nivell llegenda" signant l'exclusiva amb Spotify, però després van venir els problemes de moderació per contingut no compliant amb la plataforma. Cent milions són molts melons, però amb aquella audiència els hauria pogut treure igualment amb donacions. Sense voler "trencar una llança a favor d'un imbècil com Joe Rogan", li reconeixen haver obert la gran conversa del sector —val la pena l'exclusivitat?, el podcàsting pot ser una feina amb contractes lucratius?— quan fins llavors era la cosa més descentralitzada del món.

Els malsons de la indústria de la música

Per Marc, aquí Spotify ha fet més mal que bé: privatitzar amb exclusives un contingut que hauria de ser universal i cross-platform porta el podcàsting als malsons de la indústria musical. Avui el teu pòdcast és a Spotify; demà algú paga més, els drets marxen a Google Podcasts i l'oient s'ha d'empassar una altra plataforma. Ho pateix amb la música: discos dels seus grups preferits —"aquest puto tio de Gamma Ray"— que entren i surten del catàleg segons si els drets passen de Sony a SPV o a Virgin. És una de les grans enganyifes del cloud i del SaaS: abans compraves un CD i era teu de per vida; ara només el llogues. I ho resumeix: és una guerra de creadors.

Amor-odi amb Spotify, la cosa més gran feta a Europa

El pivot és el documental de Netflix sobre la fundació de Spotify: no l'ha vist cap dels dos, però tothom en parla, i en riuen com de la conversa més desinformada possible. El pronòstic és que serà una ensabonada de la qual surts pensant que Spotify són els evangelistes de la indústria —com Shoe Dog, el llibre de Phil Knight sobre Nike, que a la primera lectura és un gust i a la segona es revela "un pamflet de màrqueting, 100%". I és que la relació amb Spotify és d'amor-odi: al capdavall, "és la cosa més gran que hem fet aquí a Europa". L'altra candidata, Skype, està de capa caiguda dins Microsoft, però encara la fan servir empreses totxes pel B2B.

L'altra sorpresa és el bressol escandinau: a un dels dos li costa citar cap altra tecnològica nòrdica més enllà de Spotify, i l'altre desmunta el tòpic —molts dels grans private equities que inverteixen en startups en venen, i si hi comptes els bàltics, Klarna i TransferWise—. Suècia fa dècades que exporta marques (la música, l'automòbil dels 70 i 80, Ikea): fins i tot Jason Calacanis assegura que Estocolm és l'únic lloc fora dels Estats Units on invertiria com a business angel.

El màrqueting americà i la mentalitat de catalanets

Ara bé: si la majoria de tecnologia que cobreix el món és americana, no és només per qualitat, sinó perquè els Estats Units són "la millor campanya de màrqueting del planeta" —un país que sap exportar la seva mediocritat com ningú, es declara the leaders of the free world i es proclama campió mundial de futbol americà, que només juguen ells, o de beisbol contra Cuba i Costa Rica: "com si el Barça jugués una lliga només contra el Prat i l'Hospitalet"—. D'aquí la recomanació lectora de l'episodi, un llibre sobre el desig mimètic: copiem comportaments no perquè ens agradin, sinó perquè volem que ens agradin les coses que agraden als altres. Spotify és l'outlier tan bo que fins i tot els americans l'han acceptat; a WhatsApp li va costar molt més, i sense Facebook potser no hi hauria entrat mai.

La conclusió mira cap a casa: "ens falta que ens ho creiem". La mentalitat de catalanets —o d'europeus conservadors— només marxarà a mesura que s'acumulin exemples que les coses es poden fer des de qualsevol lloc: Spotify avui, Typeform demà. L'episodi es tanca quan piquen a la porta d'un dels dos, que només pot anar a obrir amb una condició: la setmana que ve toca FTX i, aquesta vegada, preparat.