Avui parlem de Twitter, no de la Xina

La denúncia ciutadana del gimnàs de CrossFit del costat

Episodi sense convidat i encara sense vídeo, que arrenca amb la dosi de denúncia ciutadana de rigor: un dels dos s'acaba de mudar a un pis nou —molta il·lusió, pis molt maco— però el primer dia descobreix que té un gimnàs de CrossFit mal aïllat a l'edifici del costat, que de les set del matí a dos quarts d'onze de la nit deixa anar cops, música canyera i crits hipervitaminats. El perfil que en fa és demolidor: gent que s'alimenta a base de Monster i després vota Vox.

L'altre li replica que potser és una estratègia de màrqueting brillant —si no pots amb ells, t'hi has d'unir— i hi afegeix la seva tesi: l'esport, com la religió, no hauria d'estar organitzat. Massa gent s'apunta a CrossFit, ultramaratons o Ironmans pel fet de pertànyer a una tribu, i tot plegat és una màquina de fer pasta a base d'explotar la gent.

Llogar un pis com a producte amb try before you buy

D'aquí salta un tema que Marc diu haver rumiat tota la vida: llogar un pis pateix una asimetria d'informació brutal entre qui lloga i qui busca. Per a ell és carn de producte i hauria de tenir un try before you buy. Com es prova un pis sense moblar? No cal una setmana: amb un dia laborable n'hi ha prou per detectar els crits de bon matí, la llum real, la cobertura mòbil —un parri de Barcelona on no hi havia ni senyal—, l'aïllament o uns veïns problemàtics.

L'esbós de model de negoci surt sol: un 70-30 de revenue split, el llogater paga uns 300 euros per dos dies de prova i tu gestiones segurs i incidències. La rèplica és tan política com pràctica: a 300 euros només s'ho podran permetre els rics, i el sistema perpetuarà que la gent amb rendes baixes es quedi els pisos dolents. Bona idea de producte, dubtosa de justícia.

Els dos formats del podcast i la recerca equivocada

Un dels dos comparteix una anàlisi del catàleg del programa: hi conviuen dos formats, el de xerrada de bar —desordenat, caòtic, el Foc a Terra de tota la vida— i el format informat, en què es proposa un tema, Marc fa la recerca i l'Àlex, reconegudament, no la fa. Aquest havia de ser dels informats, però amb la recerca equivocada: el tema pactat era la Xina —els models de negoci que allà funcionen i aquí no, amb WeChat com a referència que Musk vol copiar amb X— i l'Àlex només ha dedicat dos minuts a verificar el moviment de Musk. Acorden deixar la Xina per al següent episodi.

Twitter Blue i la promesa d'una àgora de pagament

El nus del dia és la compra de Twitter per Musk i el llançament de Twitter Blue. Musk ven la plataforma com la plaça del poble, l'àgora universalment accessible i oberta a tothom… però només per a qui pagui la subscripció. La crítica és immediata: Twitter no és la llum ni un subministrament bàsic, és un nice to have claríssim, i els vuit euros al mes només els pagarà qui no els trobi a faltar per sobre del Netflix, l'Spotify i les altres cinquanta subscripcions. Si la democràcia conversacional que promet Musk passa per caixa, la gent sense recursos en queda fora.

El joc passat de Musk i la partida de pòquer

La lectura sobre Musk arrenca amb una imatge compartida: aquest home s'ha passat el joc de la vida, i rejugar-lo és avorrit, com tornar a fer-se el Mario Bros sabent-ne ja tot. Per això busca els easter eggs de la realitat i n'empeny els límits —què passaria si comprés Twitter i fes pagar per la verificació?—, i com que sempre li surt bé, segueix provant. De fons, dues lectures: que Musk ha descobert que pots fer les tonteries que vulguis i no passa res, i la resta som uns cagats per venir modelats per ser catalanets i curosos; o que el paio està sonat i avorrit i espera que algun dia li surti malament.

L'Àlex ho reformula com una partida de pòquer: el món dels negocis funciona així, però hi ha qui comença amb moltíssimes més fitxes. Musk, amb una fortuna familiar que el seu pare hauria fet explotant gent racialitzada en mines durant l'apartheid, va seure a la taula amb molt avantatge; qui ve dels estrats més baixos només té una bala i s'ha de passar esperant la bona. Com més fitxes tens, més risc pots prendre, i això fa Musk amb els 44.000 milions, ni tots seus ni poc apalancats: una demostració de poder contra qui no li cau bé, que si surt malament li serà igual. El que els treu de polleguera no és l'empresari —Tesla, SpaceX o Starlink milloren el món objectivament— sinó el servilisme de molta gent que admiren, i el personatge: Musk s'ha convertit en un troll d'internet, un megalòman que sembla un dolent de Marvel i que fins i tot físicament s'està transformant en Donald Trump.

Influencers, internet i la slot machine d'Scott Adams

Marc, que va aprendre a jugar a pòquer amb aquell Texas Hold'em que Apple va publicar per a l'iPhone original, treu una altra carta: des de la seva experiència a prop d'influencers i gamers, observa que són gent que entén el valor dels diners però no l'idioma de la influència, fins al punt que cinc d'aquests xavals de vint anys, de la mà d'un populista, traurien escó al Parlament demà mateix sense ser-ne conscients. Musk és aquest fenomen a l'extrem, perquè ha entès que internet només capitalitza les puntes: per triomfar només hi ha dues vies —contingut boníssim i únic que aporti valor a un vertical, o ser un autèntic gilipolles que diu barbaritats—, i Musk les separa, gilipolles en contingut però valuós en el vertical empresa.

Marc hi enganxa un llibre d'Scott Adams: el món dels negocis és una slot machine que vas tirant, falles el 99% de les vegades però el dia que surt el 777 et compensa totes les anteriors, i començar coses només costa temps, no diners. Apareix també el passatge bíblic que Marc ja ha citat altres cops —"als que més tenen, més se'ls donarà", que ell situa insegur a Mateu 24-31—, fins al punt que ell mateix etziba, mig en broma, que farien més bé llegint la Bíblia que la diarrea mental de Musk.

Per què l'Àlex estima Twitter i la conversa oberta

El to canvia quan Marc, que admet no ser heavy user, pregunta directament a l'Àlex, molt més actiu i amb molts ous posats a la plataforma. L'Àlex se l'estima: hi és des del 2008-2009 tot i que no li va entrar fins al 2012, quan va deixar enrere els tuits de consultor sobre l'iPhone i Java. Amb els anys li ha donat accés a molta gent, oportunitats d'inversió, negocis i contactes per a Startup Grind. El que el va fer triomfar, i el que van veure els primers inversors, és que permetia seguir famosos —un Mike Tyson, una Rihanna— amb un sol clic, sense la sol·licitud d'amistat recíproca de Facebook: va democratitzar l'accés conversacional a gairebé qualsevol persona del planeta.

Com a eina de comunitat, la majoria de tuits que posa són pensaments en veu alta que atrauen gent amb interessos afins, però en passar de cinc mil seguidors n'ha pres consciència de la responsabilitat: cada tuit és com cridar amb un megàfon des del balcó de l'Ajuntament davant de cinc mil persones. El valor pràctic és altíssim, això sí: ha posat un tuit demanant quina càmera comprar per a la segona temporada del podcast i espera vint o trenta recomanacions, i fa més cas a Twitter que a l'email.

El nazi que apareix sol i el free speech

El contrapès arriba de seguida. En voler canviar les regles de la llibertat d'expressió, Musk obre la porta als qui més la reclamen, que solen ser els qui la volen acabar: gent d'extrema dreta. L'Àlex ho il·lustra amb una anècdota acabada de passar: després de contestar un tuit a un amic jueu, li van arribar a l'instant dos missatges d'un perfil amb un 88 al nom —Heil Hitler— acusant-lo de pensar només en diners i de destruir Amèrica amb l'agenda de George Soros. En tots els anys a la plataforma no recordava haver vist mai un tuit així sense buscar-lo expressament, i potser és el primer de molts. La conversa també recull la baralla pública i lamentable de Musk amb l'escriptor Stephen King regatejant els 12 dòlars de la verificació: dos homes amb fortunes de milions discutint per dotze pavos.

Reddit, Quora i el confirmation bias que t'ajustes tu mateix

Marc, que mai no ha sabut trobar la gràcia a Twitter —l'única xarxa que li ha calat de debò és WhatsApp—, reivindica la seva: Reddit, on la interacció gira al voltant d'interessos i comunitats, no de persones. La seva analogia: si abans desxifraves algú mirant-li l'iPod i a qui escoltava, avui ho fas mirant-li les subcomunitats de Reddit; les seves són públiques —es troben buscant el seu usuari, r/MarcCollado—, el retraten sencer amb la predilecció pel minimalisme al capdavant, i és una màquina de confirmation bias que pots ajustar-te tu mateix al màxim nivell. La que sí que va abandonar perquè es pensava que se n'aniria a la merda no era Reddit sinó Quora —i de passada, Medium—: un gran producte que donava SEO i et posicionava com a expert fins que els màrqueters el van arruïnar generant linkbacks i autoritat, com arruïnen gairebé tot el que toquen. Tanquen jugant a endevinar quines comunitats deu seguir Musk —Wall Street Bets, segur.