A Andorra hi fa molt fred

Un cold open amb desmai, sang i acudits de banca

L'episodi arrenca de matinada i de broma: un dels dos s'ha desmaiat fent-se uns anàlisis de sang —"molt, molt aprensiu", ha vist l'agulla i ha acabat a terra amb un cotó amb alcohol al nas. D'aquí l'acudit que anuncia el to del dia: l'únic banc on no anirà mai és el banc de sang. Entre l'eslògan recuperat d'ING ("somos tu banco y el de cada vez más gente") i el d'un Triodos del carrer de Berga —amb recomanació inclosa de la xarcuteria de l'Isabel— queda clar que el tema de la sessió és la banca, sense convidat i sense embuts.

Caixa d'Enginyers i el rebuig a tot l'Ibex

Al banc d'Àlex el rellotge de sorra s'està esgotant. Fa uns anys va decidir no donar diners a cap empresa de l'Ibex i ho va canviar tot cap a alternatives "una miqueta més ètiques"; ara, però, viu "els pitjors anys" en matèria de banca amb Caixa d'Enginyers: servei nefast, restriccions que li semblen arbitràries, transferències lentes i una línia oberta que no funciona amb Brave i l'obliga a obrir-la cada cop amb Chrome. La seva conclusió és amarga: potser no es pot tenir banca ètica amb un servei mínimament acceptable. A Marc el concepte de "cap empresa de l'Ibex" li agrada, pel vessant polític i perquè prefereix les empreses petites a les grans multinacionals; l'única cosa de l'Ibex que reconeix fer servir és Movistar.

Deutsche Bank, alemany per lo bo i per lo dolent

Marc juga a la simplicitat amb dos bancs: un de molt transaccional per al dia a dia, que només li ha de donar un compte corrent i una targeta sense problemes. És "molt clàssic" i sempre ha estat a Deutsche Bank. És Àlex qui, buscant alternativa a Caixa d'Enginyers, està mirant Deutsche Bank versus ING i descarta ING perquè és "taronja com Ciudadanos". Quan Àlex li pregunta què tal el Deutsche, resumeix que són alemanys per lo bo i per lo dolent. Lo bo, que les normes són clares —el que més l'emprenya d'un banc són les comissions opaques que has d'anar a reclamar perquè te les treguin— i el Deutsche realment no en cobra mentre compleixis certes condicions. Lo dolent, que tot és "molt alemany".

Deu minuts amb el Kindle abans de poder firmar

L'anècdota que ho il·lustra és gloriosa. En donar-se d'alta, a Marc li van fer llegir unes clàusules per veure si era apte per a un producte, una mena de KYC de tota la vida. Va anar a l'oficina caminant a firmar el document i el sistema no el deixava fins deu minuts després d'entregar-li els papers, el temps mínim que la màquina reconeixia com a lectura raonable. Es va haver d'esperar llegint amb el Kindle a la cadira fins que el sistema va donar per bo que ja s'ho havia mirat. Una rigidesa germànica que, paradoxalment, és part del que li agrada.

El banquer no és el teu amic, és un Santander Café

Del Deutsche, Marc salta a una idea que li va regalar un oient —"Nacho, si ens escoltes, gràcies pel tip"—: el banc és l'únic negoci on tu vas amb els diners a la mà i els hi entregues. A qualsevol altre lloc el venedor es baralla amb el món perquè li comprin el producte; al banc hi vas tu demanant "senyor, guardi-m'ho". La gent ha confós el banquer amb un amic quan és, senzillament, qui vol fer negoci amb els teus diners.

Marc gairebé no trepitja oficines, però quan ho fa li semblen cada cop menys un banc i més "un hostel barra botiga de Samsung": el Santander Café entre passeig de Gràcia i Aragó, o locals del Sabadell o la Caixa on pots entrar a seure i treballar de gratis. La pregunta de fons que comparteixen és quin cost d'adquisició d'usuari et pots permetre per tenir espais en ubicacions ultra premium de Barcelona només perquè la gent hi vagi a treballar; la hipòtesi és que els surt a compte, probablement desgravable com a inversió immobiliària.

El tour pels neobancs, de N26 a Revolut

Així com Marc prova gadgets de hardware i els retorna, Àlex fa el mateix amb el digital: es dona d'alta a tot i ho acaba cancel·lant. Els va tastar tots i primer es va quedar amb N26, que com a banc de debò tenia IBAN però es va quedar enrere en operativa. El cas d'ús real era treure diners a l'estranger sense comissions: amb Revolut, des de Tailàndia, fas un top-up a l'app i tens els diners al caixer a l'instant; amb N26 podia trigar 24-48 hores. Això, sumat a la manca d'IBAN espanyol que li feia nosa per donar-se d'alta a segons quins serveis, el va fer tornar a Revolut malgrat la seva cultura d'empresa. Avui hi opera tant com pot —pagaments instantanis, accions, criptos— perquè són funcions "d'un banc que si s'hagués dissenyat avui en dia seria així".

El drama de ser autònom i no poder tenir Bizum

La gran putada que Àlex destaca és per als autònoms: encara que obris un compte personal, si hi cobres una nòmina d'autònom —el seu cas, com a propietari d'empresa— passa automàticament a compte de business i, com a tal, no pots tenir Bizum, pensat només de persona a persona. Resultat: és "el cretí del grup" que no pot fer un Bizum, cosa dolorosa ara que està de mudança i no pot cobrar coses per Wallapop. És un dels grans motius pels quals es planteja canviar de banc.

Per què la banca no innova, i l'engany de l'Open Innovation

Àlex va treure el tema perquè ha treballat molt en banca a les seves empreses anteriors —projectes per a CaixaBank i Caixa d'Enginyers, entre d'altres— i entén per dins per què funcionen tan malament. El primer problema és l'externalització: la majoria de bancs fan outsourcing de tot el seu producte a les Big Four —Indra, Capgemini, Deloitte, Accenture— que sovint venen programadors júnior com a sèniors per desenvolupar infraestructura crítica, perquè tenen les certificacions de compliance i perquè "a ningú l'acomiaden per haver contractat IBM". El segon és la permanència altíssima del sector: tothom hi porta vint anys buscant estabilitat, un clima de poc engagement on és impossible innovar.

La solució que s'han inventat per a un problema que no haurien de tenir es diu Open Innovation: obrir-se a tercers perquè els ajudin a innovar. Per Marc, l'únic "open" que hi ha és el forat al compte de resultats. Recorda una visita amb Ironhack a un d'aquests hubs, muntat amb una companyia "que comença amb Z i acaba amb H", on els ensenyaven ulleres d'AR i rellotges sense que ningú sabés per a què servien: soroll per fer veure que es produeix. Àlex, que organitza el Corporate Innovation Summit, confirma el secret de la indústria: aquests projectes surten a compte només pel valor publicitari, encara que no en surti cap startup. Sempre t'expliquen que Bizum va néixer d'un programa d'Open Innovation, però és pur biaix de supervivència davant dels milers de milions morts en projectes equivalents.

Deute tècnic, COBOL i la trampa del Liferay

El vessant tecnològic és, per Àlex, el nus del problema. A diferència de l'Open Innovation, que pots carregar a màrqueting i mesurar, la banca tradicional mai no ha aconseguit quantificar el deute tècnic: com que no el tenen com a mètrica, veuen invertir en tecnologia com una pèrdua. Així es queden amb plataformes obsoletes on una feature triga tres mesos a passar d'idea a producció quan amb una infraestructura nova en faria falta 48 —i no s'atreveixen a ser el primer gran banc que migra a Node.js o PHP, ni troben prou gent que sàpiga COBOL. Marc apunta que sovint és més fàcil començar de zero (un neobanc) que arreglar el llegat d'una caixa; Àlex hi replica que les startups topen amb aquests mateixos murs en escalar, mentre el banc "porta 400 anys existint" i ho va resoldre a la seva manera als anys 90. Àlex tanca amb la seva bèstia negra, el Liferay: un gestor de portals que les consultores venien com a panacea i que molts bancs van implantar com a gestor de continguts, cosa que els lliga tant que no canvien la web en deu anys perquè no es pot tocar el frontend sense tocar el back.

A Andorra fa molt fred

Un cop pronunciades paraules com COBOL i Liferay —"hem perdut el 99,9% de l'audiència"—, Marc pregunta a Àlex on guarda les seves riqueses i a quin paradís fiscal. La resposta és clara i sincera: riqueses, cap; i és dels qui creuen que has de tributar al país on vius i d'on ets, sense triquinyeles, fins al punt de pensar que paguem pocs impostos i n'hauríem de pagar més. Marc hi replica amb la frase que dona títol a l'episodi: "a Andorra fa molt fred, macho". Reconeixen que a qui munta grans estructures per tributar fora li acaba sortint a compte tot i el risc que Hisenda —"més puta que la gana"— l'enxampi: feta la llei, feta la trampa. La conclusió, entre rialles: l'única banca que no et fa perdre diners és el matalàs, perquè allà sota almenys no es devaluen.