En cas de dubte, tirem d'independència

Un episodi 40 sense guió i amb tres idees per improvisar

Arriben a l'episodi 40 i, per celebrar-ho, decideixen fer-ho diferent. Marc proposa un format de tres idees disparades —«pa, pa, pa»— i Àlex confessa que avui ha fet un exercici conscient de no preparar-se res, tornant als orígens del programa: el de l'amfitrió completament desinformat que ho improvisa. Diu que ha llegit només els titulars de les notícies, sense entrar en els detalls. La conversa arrenca amb una broma sobre per què avui Àlex no porta la samarreta del Barça sinó camisa: té clients a Barcelona i, segons amb qui es reuneix, evita anar amb samarretes de Cannibal Corpse o del Barça a una reunió de feina.

Tres models contraposats amb Figma, Patagonia i Zoom

El nucli de l'episodi és contraposar tres maneres de gestionar una empresa. La primera és Figma, adquirida per Adobe per uns 20.000 milions de dòlars (els amfitrions diuen «bilions» calcant l'anglès, però la xifra real ronda els vint mil milions). La segona és Patagonia, una companyia que sempre s'ha mantingut privada i el fundador de la qual acaba de donar pràcticament tota la propietat a una organització sense ànim de lucre. La tercera, que Marc afegeix, és Zoom, com a contraexemple d'una valoració inflada. Hi ha una broma recurrent sobre «els que vénen de l'hort» i «els que estan en una figuera» per referir-se a qui no s'ha assabentat de les notícies.

Per què Patagonia es pot regalar i Figma no

Un dels dos planteja la clau de Patagonia: el fundador pot donar-ho tot perquè pot fer-ho. Intueixen que l'empresa estava completament controlada per ells, sense inversors ni deute dilutiu —res de Capital Risc, res de Business Angels, ningú que en posar diners s'incorpori al board. Això li dona la llibertat de retirar-se i cedir tot el patrimoni a una entitat sense ànim de lucre. Figma, en canvi, com tantes empreses finançades amb deute dilutiu, està lligada a un contracte mercantil amb gent que vol que se li retorni un múltiple dels diners invertits.

L'avantatge i la trampa del capital risc

La conversa repassa la lògica del finançament extern. Agafar capital permet anar més ràpid, escalar i avançar-se a la competència; l'alternativa és el banc, amb condicions pitjors si encara no demostres tracció. Però hi ha la cara fosca: els inversors es declaren «superalineats» mentre el negoci va bé, però el dia que va malament et deixen caure. Quan una empresa és la número 18 de 20 de la cartera, el fons concentra els recursos en les dues o tres que poden retornar-lo sencer i abandona la resta. Aquesta diagnosi del cicle del venture capital la fa, amb tota probabilitat, Àlex des de la seva experiència com a fundador bootstrap de MarsBased.

Mailchimp i les stock options com a loteria

Surt el cas de Mailchimp, sonat perquè no donava participacions als empleats —en bona part perquè va néixer bootstrap i sempre va tenir caixa per pagar sous sense haver d'incentivar fitxatges amb accions. Quan es va vendre, molts van lamentar que els treballadors havien «deixat de guanyar» respecte a altres startups. Un dels dos discrepa amb força: retribuir part del sou amb accions és «una gran estafa», perquè per norma general aquestes accions no valdran res. Les stock options, sobretot fora dels Estats Units, són «la loteria de les startups», i la loteria és l'impost de qui no sap estadística.

Figma contra Zoom, disrupció real o bombolla

Marc defensa que, des d'un punt de vista d'utilitat, tant Figma com Zoom eren extremadament disruptius, però amb destins diferents. Figma va matar l'arxiu .psd convertint el disseny en un endpoint amb URL on tothom col·labora —el mateix mal que Marc pateix amb els Excel que la gent s'envia per correu i es desquadren, quan Google Drive ho resol millor. Tothom deia que això no es podria fer en un navegador, i tothom es va equivocar. Zoom, en canvi, tenia durant la pandèmia una valoració desorbitada amb un producte poc diferenciat respecte a les suites de Google o Microsoft. Reconeixen el mèrit d'Adobe, que va girar tot el seu model d'arxius cap a la subscripció amb Creative Cloud després d'anys «penjant d'un fil» com el clàssic software de CD-ROM.

Sobre Zoom, coincideixen que durant la pandèmia tothom sabia que les valoracions s'havien inflat i que era una bombolla, fins i tot en comprar-ne accions. Però defensen que el mercat tecnològic és alcista i mai es tornarà a fer petit: tindrà davallades, però invertir en tecnologia és invertir en futur —un discurs que un d'ells compara, rient, amb els «dos cocainòmens» d'Engel & Völkers que van sortir a Plazo Fijo. Hi posen una anècdota: l'empresa d'un amic seu estava a punt de ser comprada per Zoom el dia abans que l'acció caigués en picat, i el deal se'n va anar en orris.

Buffer i 1Password, aixecar capital des de la força

Àlex aporta dos casos que matisen la dicotomia. Buffer, l'eina de calendarització de social media, és l'únic cas que coneix d'una empresa bootstrap i rendible que va aixecar una ronda sense necessitar-la, només perquè les condicions eren tan bones que el dia que la necessitessin no la trobarien. I 1Password, un B2B «que guarda contrasenyes», que després d'anys molt bootstrap va aixecar una megaronda de centenars de milions per fer l'esprint final i menjar-se el mercat davant de LastPass. La metàfora és ciclista: com el corredor que es reserva al pilot i ataca als últims quilòmetres perquè veu clar que guanya.

Lifestyle business contra l'obsessió de ser el número 1

Del debat en surt la pregunta de fons: quin tipus d'empresa vols construir. Patagonia, Buffer o —salvant les distàncies— MarsBased són lifestyle businesses que han decidit no entrar al joc de ser el número u; podrien aixecar capital i passar a ser empreses de milers de persones, però no volen. És, al final, una qüestió de filosofia. Davant la pregunta directa de si avui encara és possible escalar una empresa tecnològica de manera bootstrap, Àlex es declara optimista: sempre pots muntar una cosa en un mercat saturat, com va demostrar Google amb 15.000 buscadors ja al mercat, o Reddit amb una tecnologia per fer fòrums.

El B2C que ha d'educar el mercat és duríssim

Marc introdueix el seu cavall de batalla: muntar una companyia B2C disruptiva que ha d'educar el mercat és duríssim. La demanda està atomitzada, cremes diners en Facebook Ads regalant-los a Zuckerberg, el cost d'adquisició és altíssim i el lifetime value d'una subscripció pot ser «de tres minuts». A sobre, competeixes per l'atenció contra Netflix, YouTube o Instagram, i l'atenció només té 24 hores. Es defineix com «l'avi tribuner del Camp Nou» que repeteix sense parar que no s'ha d'educar el mercat, perquè ell mateix s'hi ha estavellat moltes vegades sense aconseguir escalar.

Snapchat, TikTok i el viatge de supervivència

Àlex replica amb Snapchat i TikTok com a casos de noves xarxes que van triomfar amb el mercat ple, i Marc ho atribueix al viatge de supervivència: si poses tres mil milions de mones en fila, alguna escriurà un sonet de Shakespeare. A més, recorda que TikTok no és un cas replicable per al petit emprenedor: la matriu xinesa va comprar la companyia americana (l'antiga Musical.ly) i hi va injectar un miler de milions de dòlars en Facebook Ads —els dos amfitrions diuen «un bilió», però el sentit és mil milions— amb un algoritme i una armada d'enginyers al darrere. Possible no vol dir probable: sempre sortirà una escletxa, sovint aprofitant un canal nou que ningú havia explotat (la viralitat, els social ads, els influencers), però cada cop menys.

La neteja d'inversors i emprenedors turistes

Àlex sosté que avui és més factible crear una empresa bootstrap que una de capital risc, perquè la bootstrap depèn de les vendes i dels ratis de conversió, una cosa que controles tu. La recessió ha fet «neteja»: ha expulsat els inversors turistes (els que només hi eren amb bones condicions) i els emprenedors turistes (els que aixecaven pasta amb un prototip no-code pel FOMO del mercat). Com a inversor, diu haver vist projectes «d'autèntica merda» que acabaven aixecant diners perquè fins i tot el més inepte ho aconseguia en un mercat alcista. Aquesta purga la considera necessària: hi havia massa projecte i molt poca qualitat.

«Jo sempre triaria independència»

Marc tanca preguntant què muntaria ell ara. Àlex respon que no muntaria res més: no entén l'obsessió malaltissa dels serial founders que prometen fer la segona empresa bootstrap i acaben tornant al capital perquè, amb diversos projectes a l'esquena, els inversors hi confien i poden aixecar 110.000 euros en bones condicions per facturar en tres mesos. Per a ell, el gran èxit seria que MarsBased fos l'empresa amb què es retira; i si mai n'ha de muntar una altra, serà amb el mateix model bootstrap, des del confort de saber vendre. Sonarà polític, però en cas de dubte sempre triaria independència —la frase que dona títol a l'episodi.