Superpoders inútils

La millora contínua de la setmana és el cover art

Arrenquen estrenant els efectes de so del Zencastr, la línia que crema inclosa. La millora contínua de la setmana és el cover art de Foc a Terra: ja hi ha un disseny finalista i el pas següent és el pla de comunicació i de growth, amb el podcast ja disponible a RSS.com. El tema del dia arriba de la dinàmica que comencen a agafar —dedicar l'episodi al que van deixar apuntat al final de l'anterior—: els superpoders inútils, que veuen com una manera de presentar-se a l'audiència.

Una pregunta manllevada i el Tim Ferriss català

La pregunta és la que Àlex fa servir per tancar les entrevistes d'Startup Grind, i Marc explica que sempre l'ha inspirat de públic: «tu ets el Tim Ferriss català». Àlex accepta el títol amb reserves —de Ferriss en té un love-hate declarat, i tant de bo tingués els seus diners i hagués pres tantes drogues com ell— i sospita que la va treure d'algun lloc pròxim, encara que no n'escolti el podcast. Té més equivalents catalans a mà: el seu Elon Musk és Jordi Priu, inversor de l'automòbil ficat en mil verticals —«té més coses obertes que Elon Musk»—, però gens públic i sense xarxes.

L'art de deixar anar la bomba a final d'entrevista

El que va començar com una broma per tancar té, diu Àlex, la seva ciència. En continguts llargs la tensió va decaient i calen moments de drop the bomb: una pregunta que no vingui a tomb, prou escandalosa o compromesa, perquè algú que porta tres quarts d'hora aixequi la vista del mòbil. Deixada anar al final, l'entrevista acaba en un espai més festiu, amb rialles i aplaudiments. Que funciona ho demostren els convidats que hi arriben amb la resposta preparada: «sabia que m'ho preguntaries».

El Titanic amb les mans i la porta de Cabiedes

La millor resposta en execució és la de Pablo Villalba, fundador de Teambox i d'8fit: sense pensar-s'ho ni un segon va fer la flauta amb les mans i va tocar la cançó del Titanic bufant entre els dits. El públic es va quedar «de pasta de boniato». En contingut, la que no oblida és la de Luis Martín Cabiedes: se li oblida sovint tancar la porta de casa i l'han robat moltes vegades.

Què compta com a superpoder i què és un toc

La definició que proposa Àlex és exigent: una cosa que fas meravellosament bé, cada dia, que no serveix per res i de la qual has de ser conscient. Exemple: tancar el cotxe, caminar cinquanta metres i tornar a comprovar-ho.

Marc s'ho compra a mitges, perquè allò no és cap poder sinó un «toc»: ell mateix dona tres voltes a la clau i encara a l'ascensor es pregunta si ha tancat —«això és una maledicció»—. Àlex hi suma els taxis cap a l'aeroport i el dia que en va fer tornar un quatre carrers per comprovar-ho: «mai més». Marc hi posa el mòbil alineat amb el cantell de la taula i els pots de cigrons ordenats a les tres de la matinada. Àlex ho relativitza: segons com es miri baixa l'ansietat, i «algun coach d'aquests, boca xancla» t'ho vendria com un superpoder.

Les lletres de les cançons que no li agraden

El primer que dona per bo és seu: recorda les lletres de les cançons que no li agraden i no les de les que sí. Al karaoke se'n surt amb Britney Spears, Lady Gaga o els Backstreet Boys de tant com les ha sentides —potser també per les versions en metal i punk que escolta—, però quan toca la guitarra en directe les passa putes perquè les seves no li venen.

Matrícules, DNI i els cicles econòmics pel mig

Marc respon amb el seu, que admet que és molt estúpid: donada una matrícula, sap dir de quin any és el cotxe. No és memòria —caldria saber-les totes— sinó interpolació entre punts de referència: una DDH cauria a finals del 2005 i una HGB cap al 2011. La gràcia és que no pot ser lineal, perquè els cicles econòmics mouen les matriculacions: de la D a la G es va passar en un tres i no res, perquè entre el 2005 i el 2007 es venien cotxes a doll, i la H va costar molt perquè era post-2008. Assegura que ho processa en temps real.

El paral·lelisme surt sol: en algun lloc hi ha d'haver algú igual de friqui amb els DNI, capaç de deduir l'any de naixement pel número. Àlex hi aporta el mètode casolà —el seu comença per 48 i els seus dos socis, nascuts amb dos mesos amunt o avall, comparteixen les tres primeres xifres—, però la teoria cau de seguida: tots dos són del 1987, l'un de l'1 de gener i l'altre del 9 de maig, i el més jove és qui té el 46. L'explicació: aleshores el DNI es feia cap als deu o onze anys i ara es fa a l'any de vida. De regal, el de l'1 de gener nega haver estat el primer català de l'any: va sortir a les 4.05 de la tarda, havent dinat i sense pressa.

Esquerrà de naixement, dretà per accident

Àlex és esquerrà, però ha acabat mig ambidextre: de petit es va trencar un braç i va haver d'aprendre a escriure amb l'altra mà, i té coses canviades —xuta amb el peu dret i toca la guitarra com un dretà—. El que el traeix és el que no fa cada dia: al tenis o a la bolera no recorda mai amb quina mà juga, i a les bitlles fa una partida amb cada mà per triar la bona per a la tercera.

Marc no li compra aquest: ser ambidextre és un poder, però útil, i oblidar-se de quina mà toca és «una superputada inútil». Àlex defensa que aquest és justament el criteri —no t'ha de donar cap benefici— i tanca amb l'analogia: com la força de Superman o el sentit aràcnid de Spider-Man, una cosa única i teva que no serveixi per res.

Converses velles, paraules intraduïbles i Wikipedia

El candidat següent passa el filtre: reviure converses de fa anys en què s'hauria d'haver dit alguna cosa, ramificar-les i reproduir-les paraula per paraula al llit, fins a les quatre de la matinada. El contrari seria un poder de debò: tenir la rèplica al moment i no al portal de casa dues hores després. Qui la té hauria de dedicar-se a la comèdia, i segurament ja s'hi dedica: l'exemple és Jimmy Carr, que convida el públic a interrompre'l i improvisa fins i tot sobre els missatges que li envien en directe.

La sensació d'arribar-hi tard té nom en algun idioma —aposten pel japonès, el suec o l'islandès—, i això els porta a Eunoia, una web de paraules de significat únic i intraduïble que queda apuntada per als show notes. La cadena acaba a la Wikipedia: les classes que no passaven jugant al Football Manager —pràcticament el 70 %— passaven clicant «random article» en llengües i dialectes desconeguts com l'asturià, l'extremeny, el piemontès o el sard, fins a arribar a l'esperanto, celebrat com el superpoder inútil perfecte.

La nevera, un carreró de Praga i un BMW

El tram final és una competició de memòries. Marc diu que en general la té pèssima —per això es fa mil llistes—, però la visual la té extrema: pot no haver entès un llibre i dir-te igualment que allò que busques és al capítol tres, a dalt a la dreta. La versió domèstica és la nevera: sa mare va donar els carbassons per acabats i ell els va situar a baix, entre la pastanaga i la ceba, i va encertar que n'hi havia tres.

La d'Àlex és espacial i amb una condició: ha de parar atenció al camí. Si va mirant el mòbil no hi sabrà tornar; si s'hi fixa un sol cop, hi sap arribar anys després. Va anar a Praga des de Berlín un cap de setmana i, un any més tard, va retrobar el mateix restaurant sense mapa ni Google Maps, i no en cap avinguda sinó en un carreró.

Marc hi afegeix la variant sonora —camina sempre escoltant podcasts o audiollibres i, quan torna enrere un fragment, recorda on era quan el va sentir, per exemple creuant la plaça de Lesseps— i la més friqui: quan li van dir que el BMW X2 era el primer amb el logo al pilar del darrere, li va sortir de dins que el 300 SL, dels anys 60, ja el portava. Encara hi encaixa un darrer superpoder: veure sempre l'altre abans que l'altre el vegi. Per a un sicari, li diuen, seria utilíssim.

Es queda pendent el Metaverse per la setmana vinent

Tanquen admetent que avui han trencat la dinàmica: no deixen cap tema nou apuntat. Per compensar, un dels dos es tira pedres a la seva teulada i es compromet en veu alta: la setmana vinent, el Metaverse, que és el que tocava gravar avui.