Superpoders inútils

Un episodi sense convidat per acostar-se a l'audiència

Setmana sense convidat, així que els amfitrions estiren un fil que havia quedat penjant al final de l'episodi anterior: dedicar la conversa als seus "superpoders inútils", una manera de presentar-se i acostar-se a qui els escolta. Abans d'entrar-hi, hi ha un petit interludi de millora contínua del pòdcast: tenen un disseny finalista del nou cover art de Foc a Terra a punt de llançar, i el següent pas serà el pla de comunicació i de growth.

La pregunta surt de Startup Grind i de l'ombra de Tim Ferriss

La pregunta pels superpoders inútils ve de les xerrades que Àlex modera a Startup Grind Barcelona, on sempre tanca les entrevistes amb ella. Marc el defineix com "el Tim Ferriss català" —tot i que Àlex aclareix que ni té els seus diners ni ha pres tantes drogues com ell— i recorda que Ferriss és famós per les seves preguntes mítiques, com què posaries en un billboard. Àlex admet que probablement la va treure d'alguna entrevista de Ferriss o d'un món similar, perquè el seu pòdcast no l'escolta, i confessa una relació d'amor-odi amb el personatge.

De pas, Àlex deixa anar que també té el seu "Elon Musk català" particular: l'empresari Jordi Priu, una persona molt poc pública, gairebé sense xarxes socials, però involucrada en el sector de l'automòbil i inversora en múltiples verticals —"té més coses obertes que Elon Musk". El situa entre els primers entrevistats que va tenir.

La ciència de deixar anar la bomba a mitja entrevista

El que va començar com una pregunta de conya per tancar les xerrades té, segons Àlex, la seva ciència. En entrevistes molt llargues l'atenció decau, i convé tenir moments del que en anglès anomena "drop the bomb": una pregunta que no tingui res a veure, o prou escandalosa o polèmica, per fer que el públic aixequi la vista del mòbil. Tancar amb una d'aquestes, diu, deixa l'audiència en un espai més festiu i garanteix els aplaudiments del final.

La millor resposta que recorda, en execució, és la de Pablo Villalba —fundador de Teambox i 8fit—, que sense pensar-s'ho va posar les mans en forma de flauta i va tocar la cançó del Titanic bufant entre els dits. En contingut, recorda Luis Martín Caviedes, que va dir que sovint s'oblida de tancar la porta de casa i que l'han robat moltes vegades.

El TOC disfressat de superpoder: tancar el cotxe i alinear el mòbil

Àlex en dona la definició —una cosa que fas meravellosament bé cada dia i que no serveix absolutament per a res— i avisa que la gent sol tirar de tòpics, com oblidar-se de tancar la porta. El seu primer exemple, dubtar si has tancat el cotxe quan ja en ets a cent metres, provoca el primer desacord: per Marc allò no és cap poder sinó un toc obsessiu —"una maledicció"—, i explica que ell mateix ha tornat amb el taxi quatre carrers enrere de camí a l'aeroport per comprovar-ho. Àlex reconeix que necessita tenir el mòbil perfectament alineat amb la vora de la taula i que, si passa massa temps sol, acaba ordenant pots de cigrons a les tres de la matinada per abaixar l'entropia de l'ambient. Marc relativitza: algun coach "boca-xancla" et vendria que controlar així l'ansietat és un superpoder.

Les lletres que no t'agraden i l'any de cada matrícula

Entren els exemples que sí que compleixen la regla. Àlex es queda les lletres de les cançons que no li agraden —Britney Spears, Lady Gaga, els Backstreet Boys— de tant sentir-les, però mai no recorda les de les que li agraden, cosa que pateix quan les toca amb la guitarra en concerts.

Marc respon amb el seu, que considera molt inútil: donada una matrícula de cotxe, n'endevina l'any. El mecanisme és una interpolació mental en temps real entre punts de referència que es va inventant, però que no pot ser lineal perquè els cicles econòmics distorsionen les matriculacions: del 2005 al 2007 les lletres avançaven a una velocitat brutal, i en canvi després del 2008, en plena recessió, "no es venia ni un puto cotxe" i la sèrie es va frenar.

Del DNI a néixer un 1 de gener

El tema del cotxe deriva cap als DNI: hi ha d'haver algú al món tan friqui com per endevinar l'any de naixement a partir del número, perquè els cicles econòmics també afecten la natalitat. Comparant els seus números i els dels seus socis, Àlex intueix que les primeres xifres marquen rangs d'edat, tot i que el càlcul es complica perquè abans el DNI no es feia fins als deu anys i avui és obligatori cap a l'any de vida. De passada, surt que tots dos van néixer el 1987 —Marc l'1 de gener, Àlex el 9 de maig—, i Marc precisa que no va ser el primer català de l'any: va néixer a la tarda, "sense pressa".

Ambidextre per accident i sense recordar quina mà fer servir

Àlex aporta un superpoder d'arrel física: esquerrà de naixement, de petit es va trencar un braç i va haver d'aprendre a fer servir l'altra mà, de manera que juga a futbol amb el peu dret i toca la guitarra com un dretà. El "poder" inútil, però, no és ser ambidextre —això Marc ho considera una bona cosa— sinó oblidar-se de quina mà li toca en activitats que no fa cada dia: al tenis o als bitlles juga una partida amb cada mà i es queda la que li surti millor. Marc no ho compra: per ell oblidar-se de la mà no és un superpoder sinó "una superputada", perquè no aporta cap benefici —tot i que aquesta, recorden, és precisament la condició perquè compti.

Reviure converses i l'enveja pels qui responen a temps

Un dels superpoders que Àlex sí que reivindica com a genuïnament inútil és reviure, paraula per paraula, converses de fa anys en què hauria d'haver dit alguna cosa, ramificant-les durant hores fins a les quatre de la matinada. Marc el compra de seguida: a tots dos els passa això d'arribar al portal de casa i pensar què haurien hagut de respondre. D'aquí salta l'admiració pels qui tenen l'agudesa de dir-ho en el moment, que segons ells haurien de ser còmics. Àlex cita Jimmy Carr, un dels seus stand-ups preferits, que recomana veure a Netflix: improvisa amb el públic, llegeix missatges en directe i sempre hi contesta amb una capacitat de sinapsi que els fascina.

Eunoia i les paraules intraduïbles d'altres llengües

El cas de la rèplica a destemps porta Marc al típic article sobre paraules d'altres idiomes que no tenen traducció, com la d'alguna llengua nòrdica o el japonès per a la sensació de trobar l'argument perfecte quan la conversa ja s'ha acabat. Àlex hi suma una de les seves pàgines favorites, Eunoia, dedicada a llistar paraules amb significat únic en una llengua i intraduïbles a la resta; en promet l'enllaç als show notes. Marc no la coneixia i diu que la buscarà.

Llegir Wikipedia en dialectes i l'esperanto com a poder definitiu

L'afició a les paraules connecta amb una habilitat d'Àlex de l'època universitària: digerir pàgines random de la Wikipedia en idiomes i dialectes que no domina. Explica que la Wikipedia dóna veu a llengües poc freqüents —asturià, extremeny o dialectes italians com el piemontès— i que es passava hores intentant entendre textos a mig camí del francès i l'italià. Aquell camí el va dur a l'esperanto, que efectivament parla, i que tots dos celebren com un superpoder perfectament inútil: saber una llengua pràcticament morta.

Memòria visual extrema: el llibre, la nevera i el pilar del BMW

Àlex remata amb el seu poder més fort, lligat al seu TOC. Reconeix una memòria dolenta i un dèficit d'atenció que l'obliga a rellegir, però té una memòria visual extrema: pot no haver entès un llibre i tot i així dir-te que un passatge és "al capítol 3, a dalt a la dreta". La manifestació domèstica és la nevera —l'obre, hi fa un cop d'ull i sap que queden tres carbassons i on són—, cosa que Marc considera, de fet, utilíssima. Àlex hi posa una memòria espacial que li va permetre tornar un any després al mateix restaurant amagat en un carreró de Praga sense mapa. Marc reconeix que aquesta no la té tan aguda i hi afegeix la seva: una memòria auditiva que, en rebobinar un àudio mentre camina, li retorna el lloc exacte on era quan el va sentir. D'aquí surt la dada de cotxes més absurda de la nit: que el BMW X2 porta el logo al pilar del darrere, com segons ell ja feia un esportiu dels anys 60.

El radar per veure primer l'altre i el tancament del Metaverse

L'últim superpoder d'Àlex: sempre veu la persona amb qui ha quedat abans que ella el vegi a ell, un detall que tots dos bromegen que seria utilíssim per a un sicari. Amb això tanquen, reconeixent que avui no han introduït cap tema nou per al pròxim episodi. Per compensar, Àlex es posa la pressió ell mateix: la setmana vinent parlaran del Metaverse, el tema que havien d'haver gravat aquest dia i que no se sentia capaç d'abordar, i que havia quedat a mitges per culpa dels superpoders inútils.