Episodi 154
Acumulem porquerIA
· 00h 47min
Desbordats per projectes que mai acabem i tecnologies que volem dominar, hem decidit fer teràpia de bar. Un episodi catàrtic, sense èxit, per dir prou, acceptar els nostres límits, i recordar-nos que no podem amb tot.
- Si ja ets fan de la nostra nova secció científica i no pots esperar a la següent edició per calmar la teva curiositat, et deixem amb contingut addicional sobre els codis QR.
- Aquest dijous celebrem el VI Esmorzar de Forquilla, si no has vingut mai, aquesta és el teu senyal per apuntar-t’hi.
Una sessió de teràpia a 150 euros l'hora
Setmana sense convidat en què l'Àlex arriba amb un problema a sobre la taula: la sobrecàrrega d'informació que genera l'allau d'eines d'IA generativa. Cada cop que en surt una de nova dins dels seus interessos —àudio, vídeo, edició, transcripció i sobretot codi, perquè dirigeix una empresa de desenvolupament i acumula "suicide projects"— sent l'impuls de provar-la, i el resultat són desenes de projectes a mitges que se li queden al cap com una càrrega. En Marc agafa de seguida el rol de terapeuta i li recorda, mig en broma, que ell cobra la teràpia a 150 euros l'hora i que com a autònom fa de tot —una truita, una pàgina web o teràpia—.
ElevenLabs i el perill d'una veu fàcilment clonable
El primer cas concret és ElevenLabs. L'Àlex va clonar la seva pròpia veu entrenant el model amb un post del blog de MarsBased, i el resultat va ser tan "pristí" que ni ell sabia distingir què era real; només la Judit i un parell de detalls mínims el van delatar. En Marc recorda que setmanes abans havia clonat les veus de tots dos: la seva pròpia havia perdut l'accent català, però la de l'Àlex era tan acurada que la gent no distingia l'original del fals. La conclusió, entre rialles, és que qui els escolti ja no pot estar segur de si hi parla l'Àlex de debò.
La sobrecàrrega comença al telègraf i el Science Corner del codi QR
Un dels dos situa l'arrel del problema molt enrere: la sobrecàrrega va començar quan vam prendre consciència de coses que no ens afectaven directament. Amb el telègraf, un barceloní podia patir de cop pel que passava a París; abans no ho sabia. D'aquí, la tecnologia no ha parat fins que avui ens importa tot, de tothom i d'arreu, a l'instant. La menció al telègraf li serveix a en Marc per estrenar el Science Corner, una secció que vol institucionalitzar. La pregunta: quin és l'ancestre del codi QR? L'Àlex encerta de pura sort —el Morse—, que va inventar un artista a qui se li va morir la dona mentre era fora pintant un encàrrec i que va voler un sistema de comunicació perquè allò no tornés a passar: el founder amb un trauma abans d'hora. La cadena segueix: si "estens cap avall" els punts del Morse obtens un codi de barres, i en una segona dimensió, un codi QR, que porta redundància —marques a tres cantonades, i s'ha de destruir bastant perquè deixi de llegir-se— perquè es va pensar per a entorns industrials bruts.
La IA mou la frontera del possible
L'Àlex apunta una propietat que fa la IA especialment perniciosa per a un acumulador com ell: mou la frontera del possible. Et fa capaç de gairebé tot, així que el ventall de coses que pots provar s'eixampla, i una eina que abans hauries descartat perquè "no era el teu" de cop passa a ser-ho. Tots dos estan perdent la por: davant d'un "saps fer això?" abans deien que no, ara responen "dona'm uns dies". El canvi de mètode és clar: per fer una cosa nova ara pregunten primer a ChatGPT o Perplexity, que ja fan el 0 a 1 per tu, en lloc de buscar a Google i espavilar-se entre anuncis i soroll de màrqueting.
Prototips sofisticats que es queden a la demo
Ve la crítica de fons. Moltes eines d'IA estan arquitecturades perquè arribis a la demo i facis l'efecte wow —el vídeo viral de Messi parlant anglès, o passar el vídeo del teu fill a un altre idioma per riure amb la família— però no passen d'aquí: serveixen per a la distracció de WhatsApp, i quan vols complexitat real fallen. La raó és que els falta profunditat de funcionalitats i profunditat històrica: CapCut és l'excepció perquè ja porta temps, però la majoria d'editors nous no poden competir amb un DaVinci, igual que va caldre trenta anys perquè algú fes ombra al Photoshop. A sobre, solen estar sobrepassades i amb un suport pèssim: si vas arribar d'hora gaudeixes de crèdits a mansalva, però quan se'ls acaben i no han trobat l'encaix de mercat comencen a limitar-te funcions i a empènyer-te al pla de pagament superior.
Zed i la IA que personifica el teu propi problema
L'Àlex confessa que mai s'havia sentit tan empoderat, no tant per fer coses noves —pràcticament tot el que fa ja ho havia fet abans— com per posar-se al dia molt més de pressa: feia deu anys que no programava seriosament i actualitzar-se li hauria costat un Ironhack. La seva assignatura pendent és fer música amb IA. Aquí enllaça amb el que de debò li ha fet clic: la personificació. No fa servir Cursor sinó l'editor Zed, on l'assistent viu en una pantalla a part. El que el meravella és poder passar-li tot el repositori com a context: ja no es tracta de trobar a internet algú amb un problema semblant, sinó de treballar plegats sobre exactament el mateix problema. Per això últimament programa més hores que mai.
El síndrome de Diògenes digital i el cubell d'escombraries
El nucli emocional de l'episodi és el que l'Àlex anomena el seu principal problema del primer món: el síndrome de Diògenes digital. El defineix com el més semblant al TOC que es pot tenir sense dir la paraula —voler-ho tot en angles rectes—, i el drama és que a l'espai digital el canvas és infinit i el problema es fa una bombolla gegant impossible de controlar. En Marc hi posa una imatge que fa fortuna —la carpeta de descàrregues és el cubell de les escombraries orgàniques del món digital— L'Àlex explica el seu mètode per inacció: fa llistes per buidar el cap, com la Somdai ("som-hi, algun dia"), on ho aboca tot encara que sàpiga que no ho farà mai.
Dades útils, dades de merda i el CRM que es classifica sol
En Marc distingeix dos tipus d'informació que guarda. La útil: ha conservat les dades de totes les apps de fitness que fa servir des del 2011 —Runkeeper, Nike Plus, Strava, 8fit— per donar-les com a context a una IA i preguntar-li, ara que vol perdre deu quilos, què hauria de fer avui per obtenir els resultats d'aleshores. I la de merda, com els seus xats d'adolescent, que conserva com a record però que no ingeriria en cap model. De tot plegat en surt un dels casos d'ús que consideren més útils: s'ha acabat l'era dels exèrcits de becaris omplint CRMs camp a camp; ara tires la informació desestructurada a una eina com NotebookLM i ella te la classifica. L'Àlex frueix amb el somni d'agafar la seva carpeta "exportacions de notes antigues" en Markdown —1059 notes després de saltar d'Evernote a Obsidian i a Apple Notes— i passar-la-hi perquè l'ordeni i poder xatejar-hi. Surt també el prompt de personificar gent pública —consells "com ho faria Warren Buffett"— i, inevitablement, Her, on la IA s'ofereix a ordenar-te les fotos i els mails.
Cap solució, només sumar i el tractor a Cervera
L'Àlex protesta que ha vingut amb un problema i en surt amb més, perquè totes les solucions són per suma —posar-se barreres, un mòbil antic— quan la real és per resta: fer menys coses. En Marc ho admet però la considera irrealista i ho remata amb la sortida radical de comprar un tractor, anar-se'n a Cervera a cultivar patates i deixar el mòbil. Tots dos reconeixen que predicar focus és predicar als conversos —qui t'ho diu sol estar en cinquanta coses, i t'ho explica després de l'èxit—. El pitjor, diu l'Àlex, és que en Marc li ha reactivat un projecte aparcat: l'AlexGPT, una eina que reuneixi totes les seves notes i li digui cada dia en què centrar-se. En Marc, com a punt de cordura, defensa que anar canviant de coses li ha fet més mal que bé i que aconsellaria al seu jo de 18 anys triar-ne una i mantenir-s'hi. Però hi afegeix el matís que els salva del penediment —ell també va perdre moltes hores en el mateix exemple de la música que havia tret l'Àlex (setmanes etiquetant amb MusicBrainz i Picard)—: cada acció s'ha de jutjar en el context del seu moment, com no pots culpar algú del segle XIX per rentar la roba al riu abans que existís la rentadora.
Tancament amb inacció punible i esmorzar de forquilla
L'Àlex revela com gestiona els projectes a mitges: per inacció. Els deixa estar i, si moren sols, és que havien de morir. En Marc admet que no van fer la falca i que, també per inacció, no havien convocat l'esmorzar de forquilla que tocava aquell dia —una inacció que classifiquen com a punible—, i l'esmenen convocant-lo per al dijous següent, demanant missatges per Twitter, email o WhatsApp però no notes de veu, perquè en Marc no se les escolta. Tenen el sí de Theo i Xavi per gravar algun dia un episodi amb ells, però es guarden la carta per a un proper directe, amb la idea de combinar esmorzar de forquilla i gravació al costat del Barcelona Media Hub.