El Ramen-Ya Hiro de l'educació

Vacances curtes, contrasenyes oblidades i una pregunta trampa

Episodi de tornada: l'Àlex arriba de deu dies de càmper —vacances curtes per a qui considera tres setmanes seguides el mínim per desconnectar— i, per primer cop en molts anys, sense ordinador, perquè enlloc no l'hauria pogut carregar. L'escalfament deriva cap a la vida abans de 1Password —sistemes casolans de friqui, contrasenyes impossibles— i hi ha qui confessa haver tornat de vacances sense recordar ni a quin pis era l'oficina.

La pregunta aparentment aleatòria sobre si aprofiten les vacances per educar-se és, de fet, "una autoassistència de gol" de Marc per encarrilar el tema del dia: l'educació, escala o és una carnisseria que difícilment pots productitzar? Àlex no posa "moments" a l'aprenentatge; Marc explica el seu mètode d'arribar al 80-20 d'un tema i saltar al següent, interconnectant disciplines amb una mica d'història i una mica de física, i s'autodiagnostica: "un perfecte inútil que sap una mica de tot".

La universitat, un mecanisme social amb els incentius trencats

El punt de partida de Marc: la universitat és "un concepte desfasat" amb la cadena d'incentius trencada. Hi vas perquè els companys hi van, i la institució rep els seus vint mil i escaig estudiants anuals a Catalunya trobin feina o no: és un mecanisme social més que productiu, i quan una cosa funciona per estatus, tens un problema. Fa un segle, ser metge o enginyer obria totes les portes perquè gairebé ningú s'ho podia permetre; convertit en commodity, el títol es desinfla.

Aquí entra el teorema de Ramon —batejat en honor de l'amic que el formula, i que Marc confessa que d'entrada trobava "una autèntica merda" fins que va començar a veure'l pertot—: quan tothom és titular universitari, ningú és titular universitari. La conseqüència és la cursa de credencials: carrera, màster, segon màster —la pandèmia en va ser l'apoteosi—, postgrau i doctorat. Un race to the bottom que no porta enlloc.

El pla docent el dicta la recerca, no el mercat

Àlex ho il·lustra amb la seva enginyeria informàtica a la Pompeu, en teoria de les més avançades —la UPC sempre ha estat més conservadora—: quan ell estudiava ja existien Ruby i Python, però el programa arrencava amb C i els seus punters i no tocava res amb sentit de mercat fins a Java; el desenvolupament web, clarament el futur, es despatxava en un sol trimestre teòric. El motiu és estructural: el pla el dissenyen docents que fan recerca i hi posen allò que alimenta les seves línies d'investigació, i canviar-lo triga anys mentre el mercat corre — quan ell va acabar, encara no es podia ni programar per a l'iPhone.

D'aquest desajust en van néixer els bootcamps, apareguts "com bolets" per resoldre "francament bé" el coll d'ampolla de desenvolupadors que la universitat no cobria. La qualitat del que en surt, adverteix Àlex, dona per dos o tres episodis més.

L'efecte de xarxa invers dels títols universitaris

Es pot escalar sense perdre qualitat? Amb producte, sí: Apple fabrica milions d'iPhones impecables amb un procés de manufactura "pristí" — Àlex fa notar que no hi ha episodi sense la parauleta i Marc s'hi referma: "no ens pot faltar". Amb títols passa el contrari, i Àlex hi posa el marc que Marc admet no haver vist mai: el títol és un efecte de xarxa a la inversa, que perd valor com més gent el té. Dos iPhones sumen valor —poden parlar per iMessage—; dos graus iguals en informàtica competeixen per la mateixa feina.

El Ramen-Ya Hiro: la qualitat de no voler escalar

Marc planteja l'experiment mental que dona títol a l'episodi: imagina que l'Àlex munta demà un bootcamp de vint places i tres programes l'any, obsessionat a col·locar aquelles seixanta persones a les millors feines. Això és el Ramen-Ya Hiro — el minúscul restaurant barceloní on sempre hi ha cua perquè hi ha poquíssimes taules, i on la qualitat deriva precisament de no escalar.

El problema arriba quan vols fer créixer el negoci: deixes de ser docent per convertir-te en empresari, i la mètrica última passa dels outcomes de l'estudiant al compte de resultats i l'average revenue per alumne. En educació, diu Marc, passa sempre — magnificat a l'extrem als MOOCs i als cursos online.

Ironhack per dins i el contraexemple de Berlín

Marc parla amb coneixement de causa pel seu passat a Ironhack. Les primeres fornades eren quinze persones que literalment hi dormien i es col·locaven soles: sabien a quina empresa volien anar i a la segona setmana ja estaven fitxades. Aquell producte boutique, admet, "ha pecat d'escala" — no perquè ara en surtin mals estudiants, sinó perquè el focus va passar de l'educació a obrir campus i tancar acords.

El contrapunt que el va inspirar quan el va visitar és Data Science Retreat, a Berlín: dues cohorts l'any, només perfils mid-senior, i sortida directa cap a Facebook, Tesla o Google.

El miratge del 99 % d'empleabilitat

Àlex hi aporta la mirada des de fora: MarsBased ha col·laborat amb pràcticament tots els bootcamps —Codeworks, Le Wagon, Ubiqum— fent xerrades, classes i mentories, i a Ironhack eren "la pitjor empresa de totes de les que donava classes", al costat de gent de Spotify o Rakuten. Quan preguntava per què funcionaven aquells models, la resposta era sempre la mateixa: 99 % d'empleabilitat. Una mètrica tramposa en un mercat famèlic, on les grans empreses fitxaven quatre o cinc graduats d'una tacada confiant que només que un sortís bo ja compensava.

El que li grinyolava era el segon acte: els graduats del primer cohort passaven a fer de professors de les promocions següents — gent sense experiència real ensenyant un ofici que amb prou feines havia exercit. I no només a Ironhack: a gairebé tots, tret dels boutique que renuncien a escalar. Si cap empresa té els deu millors desenvolupadors del món, raona, què et fa pensar que tindràs els cent millors professors? La sentència: els models de "ja pagaràs quan aconsegueixis feina" a l'estil Lambda School no li surten rendibles, i molts bootcamps no són projectes educatius sinó "màquines de fer pasta".

Tres forces inevitables que juguen contra l'escala

Marc ho sistematitza en tres factors. U, el professorat: la intersecció del diagrama formador-programador-altruista és minúscula —un bon desenvolupador ja té una feina més ben pagada—, així que per créixer acabes reclutant docents entre els teus graduats; quan Àlex li pregunta si a Ironhack mesuraven els graduats fent de professor per cohort, Marc admet que "si l'hagués tingut, probablement no hauria funcionat el model de negoci". Dos, Crossing the Chasm de manual: els primers alumnes venien per interès genuí per l'ofici; la majoria tardana ve atreta per la promesa de la feina —"seuré en una cadira durant dos mesos i al final de la cadira tindré una feina"— i no funciona així. I tres, l'osmosi: cada promoció satura una mica més el vertical i toca obrir-ne un de nou — UX/UI, data science, ciberseguretat, Web3 i demà product management.

El secret financer: cobrar abans de gastar

A Marc li fa ràbia que els malabars financers —els ISA o Income Share Agreements, el "tu no paguis res, ja t'ho descomptarem del salari"— serveixin només per captar més alumnes. Perquè si no vols créixer, un negoci educatiu és extraordinàriament sa: té fons de maniobra positiu per definició —cobres abans de pagar professors i experiència, al revés que la carnisseria, que compra la carn abans de vendre-la— i com més bo ets, més pots apujar el preu sense engreixar el cost estructural. Amb un 30-40 % de marge operatiu seus sobre una pila de diners; si vols obrir vint-i-tres localitzacions pel món, en canvi, necessites finançament extern: "ja t'has convertit en un negoci de Venture Capital. Molta sort".

D'inbound a outbound: on es perverteix el model

Àlex situa el punt exacte de la perversió: mentre les places s'omplen soles —el boca-orella dels graduats i quatre esdeveniments—, el model aguanta; quan has de sortir a caçar alumnes amb outbound perquè tens cursos a moltes ciutats i productes derivats, el negoci ja mana sobre la qualitat. Apple pot fabricar milions d'iPhones perquè les seves mètriques de qualitat no han canviat mai; els bootcamps han surfejat les vaques grasses de la fam de desenvolupadors. Quan la balança es decanta cap al negoci, conclou, la qualitat perd — i no en coneix cap on no hagi acabat passant.

Carnisseria no: Ramen-Ya Hiro per sempre

Pregunta final de Marc: què et tempta més, la carnisseria boutique o el McDonald's? Àlex respon des de l'experiència i "les desil·lusions de la vida": ha muntat expressament una empresa boutique que no vol créixer, perquè prefereix facturar dos milions amb un 30-40 % de benefici assegurat any rere any que facturar-ne cinc per guanyar-hi dos-cents euros, o jugar-s'ho tot a una venda futura "si tot va bé i no m'he mort d'estrès ni m'han matat l'empresa els inversors". Carnisseria, doncs — però com que al món de les consultores les càrniques són precisament les dolentes, rectificació sobre la marxa: el Ramen-Ya Hiro, "absolutament, sempre sent Ramen-Ya Hiro".