El Ramen-Ya Hiro de l'educació

Tornar de vacances i la mecànica de la desconnexió

L'episodi arrenca amb el ritual habitual: Marc torna d'unes vacances curtes i admet que aquesta vegada no ha aconseguit la "desconnexió total" de quan, abans de tenir 1Password, oblidava literalment la contrasenya per desbloquejar l'ordinador. Àlex defensa la seva regla de tres setmanes mínim i una broma sobre tornar a l'oficina i no recordar a quin pis era. Marc admet que aquesta vegada és el primer any en molt de temps que no s'ha emportat l'ordinador, no per fer feina —cosa que no fa mai en vacances— sinó per fer els projectes personals que sempre acumula.

L'educació contínua sense calendari

Marc fa una "assistència de gol" preguntant a Àlex si aprofita les vacances per estudiar. Àlex respon que en el seu model d'educació contínua no hi ha moments per dir "ara estudio, ara no": va tirant constantment, depenent del que li interessi. Explica que cada cop és menys estratègic, busca arribar al 80% d'un tema i passar al següent, i li està agafant valor a interconnectar disciplines (història, física, fonts diverses) en comptes d'aprofundir verticalment. La conseqüència és, diu rient, que es considera "un perfecte inútil que sap una mica de tot".

La universitat, un mecanisme social més que productiu

El tema central s'obre amb una afirmació rotunda d'Àlex: la universitat és un concepte desfasat perquè la seva cadena d'incentius està trencada. La gent hi va perquè els seus companys hi van, i la institució rep els seus vint-i-pico mil estudiants l'any sense preguntar-se gaire si troben feina. S'ha convertit en un mecanisme d'estatus, no de productivitat. La conseqüència de segon ordre és el que els hosts bategen com a "teorema de Ramon": quan tothom té el mateix títol, el títol perd valor. Una carrera als anys vint era una fita extraordinària; avui és una commodity, i la mateixa lògica s'aplica a màsters i doctorats en una race to the bottom sense final.

El programa universitari va anys per darrere del mercat

Marc ataca el problema des d'una altra costura: el currículum. Quan ell estudiava enginyeria informàtica, la universitat ensenyava llenguatges com C amb punters i gestió manual de memòria mentre el mercat ja demanava Ruby i Python. La raó és estructural: qui dissenya el programa són professors que també fan recerca, i prioritzen tecnologies útils per als seus doctorands, no per al mercat. Canviar un programa docent triga anys, i el mercat evoluciona molt més de pressa. Aquest gap va ser exactament el que els bootcamps van trobar i van omplir.

Els bootcamps com a resposta de mercat

Els dos coincideixen que els bootcamps —Ironhack, Le Wagon, CodeWorks, Ubiqum i companyia— van fer un bon paper resolent una problemàtica que la universitat no podia atacar. En un mercat desesperat per desenvolupadors, una empresa podia fitxar-ne quatre o cinc d'una tacada sabent que amb que un sortís bé ja li sortia rendible. La mètrica que els bootcamps venien era "empleabilitat 99%", però Marc apunta que aquesta xifra estava artificialment inflada per la demanda boja del mercat, no necessàriament pels coneixements adquirits.

Quan escales, perds qualitat: el cas Ironhack

Àlex —que va ser a Ironhack— admet que el primer cohort va ser brutal: gent que dormia literalment al campus, que tenia clar a quina empresa volia anar i que es col·locava sola a la segona setmana. Els professors eren de Spotify, Rakuten i empreses on no hi arribaven. Però en escalar, per atendre la demanda, els bootcamps es troben tres forces que conspiren contra la qualitat: primer, no hi ha prou professors bons (un bon programador cobra més en una empresa i no es vol distreure); segon, el mercat se satura amb cada nou cohort i baixa l'empleabilitat real; i tercer, la dilució del filtre d'entrada porta alumnes que ja no venen pel craft, sinó pel reclam d'una feina garantida. La derivada inevitable és que els graduats acaben fent de professors dels cohorts següents, sense experiència real al món real.

Cap empresa té els deu millors del món

Marc remata el principi amb una frase que cita de Twitter: cap empresa té els deu millors desenvolupadors del món, perquè cadascun treballa en un lloc diferent. La mateixa lògica aplica als professors: cap bootcamp tindrà mai els cent millors formadors del planeta. Per això l'educació, a diferència de fabricar iPhones —que sí que escala mantenint la qualitat perquè té un procés de manufactura "pristí"—, no escala. Apple pot produir milions d'unitats sense canviar les mètriques de qualitat; un bootcamp canvia inevitablement les seves a mesura que creix.

ISAs, McDonald's, i la perversió per finançament

Els Income Share Agreements (ISA) —"no paguis res, ja t'ho descomptarem del salari"— són per Marc un símptoma, no una solució: una manera de captar més alumnes per fer el producte més atractiu, no per millorar-lo. La pregunta és per què s'han d'inventar aquests malabars financers. Àlex apunta el moment exacte de la perversió: quan un bootcamp deixa d'omplir-se per inbound (boca-orella, prou) i ha de començar a fer outbound per omplir cohorts a moltes ciutats i productes derivats. Allà el model passa a estar dominat pel negoci, no per l'educació.

El Ramen-Ya Hiro: el negoci educatiu sa

La conclusió és la imatge que dona títol a l'episodi. Si en lloc d'escalar muntes una operació estil "Ramen-Ya Hiro" —vint places per programa, tres programes l'any, obsessió per col·locar cada un dels seixanta alumnes a les millors feines—, tens un negoci educatiu extremadament lucratiu. Té fons de maniobra positiu (cobres abans d'entregar), no necessita capital extern, i com més bo és, més pots apujar preu sense canviar producte. L'analogia inicial era la "carnisseria" (un negoci petit que funciona perquè cobres abans), però Marc descarta el terme perquè en el món de la consultoria la "càrnica" té connotació negativa. Es queden amb el ramen-ya hiro: petit, exquisit, irrepetible. McDonald's pot facturar molt; però amb una "carnisseria" boutique factures menys, gastes molt menys, i el marge anual és superior i sostenible.