La generació del PC Futbol

Un episodi a proposta de l'Aymar, bateria del grup de punk d'Àlex

Setmana sense convidat i amb un tema que arriba de fora. El proposa l'Aymar —bateria de Res, el grup de punk on toca l'Àlex— amb un encàrrec ambiciós: especular sobre el futur des de la mirada de la generació que va créixer als anys 90, la que ell bateja com «la generació del PC Fútbol 5.0», suposadament més preparada que cap altra per saber on som i cap on anem. Àlex confessa que no comparteix la premissa, però admet que d'alguna cosa els va preparar aquella època, i deixa la part de futur a Marc «que en sap més».

Créixer amb consoles: aprendre anglès per poder jugar

La part de present, diu Àlex, és que van ser una generació privilegiada: van créixer durant el boom econòmic dels 90, quan els pares tenien feina i la tecnologia anava entrant a les cases a poc a poc. Ell no va tenir ordinador fins als quinze anys, però sí consoles des de molt petit —als cinc anys li van regalar una Game Boy amb què era tan dolent que no passava de la segona pantalla del Mario. Aquell contacte primerenc li va donar avantatges que avui paguen dividends: va aprendre anglès pel seu compte perquè els videojocs que volia jugar només sortien en anglès, i abans que en castellà. La tesi de fons: cada generació domina una tecnologia que els pares i avis no entenen, i en el seu cas van ser els videojocs i internet —cosa que els va obrir portes i els va fer més adaptatius que «els putos boomers», la generació del sostre de vidre.

La tesi: l'última generació que viurà millor que els seus pares

Marc replica primer amb una anècdota de producte —hi ha apps que funcionen malament a Safari, com Discord o Slack, i acabes passant-te a Chrome; però n'hi ha una, Zencastr (l'eina amb què graven), que en obrir-la et diu literalment «fes servir un navegador de veritat». I d'aquí salta al titular contundent de l'episodi: podrien ser l'última generació que viurà millor que els seus pares. L'argument positiu primer: néixer no és només una qüestió d'on, sinó de quan. Hauries pogut néixer l'any 1500 i ser un pagès a mercè d'un rei; en canvi has guanyat la loteria demogràfica, la genètica, la de l'època, la del lloc i la del barri totes alhora, vivint a les espatlles del gegant econòmic que van aixecar els boomers. Hi posen el contrapunt de la sort relativa —tres quilòmetres separen aquell parc tan bonic del barri de la Mina, i néixer al Sudan voldria dir caminar quilòmetres cada dia a buscar aigua.

Tres amenaces que fan el món més inestable: nuclear, clima i IA

Marc desplega el costat fosc amb tres amenaces que, per ell, fan el món d'avui més perillós que el d'abans. La primera, un conflicte nuclear: posa el planeta en escac d'un dia per l'altre, sobtat i no gradual, a mercè que algú elegeixi el Putin o el dirigent nord-coreà de torn, o que torni Trump, i premi un botó. La segona, el canvi climàtic, «l'elefant a l'habitació» al qual no es para prou atenció; ho connecta amb el seu framework de voler deixar un món millor tot i no tenir fills —reciclar, consumir menys, triar segons l'impacte ambiental. La tercera, la intel·ligència artificial: ningú té ni idea de cap on anirà ni de quines en seran les conseqüències, i ho lliga amb la notícia de l'enginyer que afirmava que la IA de Google ja era conscient. Hi afegeix com la invasió d'Ucraïna ha destapat la fragilitat d'un ordre que semblava anar sobre rails: toques una peça del puzle i es desmorona tot.

El rellotge de l'apocalipsi i la trampa de les drogues «permeses»

Àlex, que es declara menys familiaritzat amb el risc nuclear, hi connecta el rellotge de l'apocalipsi —aquell que marca quant falta per a la mitjanit de la humanitat i que ja era a pocs minuts. Sobre el clima, fa una distinció fina: és perillós precisament perquè és acumulatiu i de retorn llunyà, com les drogues legals. A un debat sobre drogues tothom posa l'heroïna com la pitjor, però està prohibida i és difícil de consumir; en canvi l'alcohol, el sucre, la cafeïna o el tabac estan permesos i són igual de nocius a llarg termini. Com que no en veiem el cost immediat, no li donem importància —igual que amb l'escalfament, que sempre acaba sent un problema «dels fills», amb relats negacionistes a l'estil del «mi primo el meteorólogo» de Mariano Rajoy.

Capitalisme, individualisme i la mort del col·lectivisme

Àlex situa Marc com el «llargplacista» i deixa anar que, si tothom pensés així, el món no estaria tan malament. El seu segon gran problema de la societat actual: la falta de sentit col·lectiu. El model capitalista fomenta el narcisisme i l'individualisme, i quan cadascú anteposa els seus drets i llibertats als de la resta es fa impossible sumar forces per al canvi climàtic, per reduir el consum de carn o per exigir productes lliures de crueltat o d'explotació infantil. Tot i així, matisa, el món en general va a millor: ja no cal tenir deu fills perquè en sobrevisquin tres. Predir el futur, conclou, és una loteria.

Nassim Taleb i les coses que no passen

Marc rescata un concepte d'un llibre de Nassim Taleb: donem una importància enorme a les coses que passen i cap a les que no passen, tot i que aquestes són moltíssimes més. La història està feta d'atzar minúscul —a Checkpoint Charlie, un soldat irrellevant amb una mala nit podia haver desencadenat la Tercera Guerra Mundial— i igual amb la vida pròpia: una ronda d'inversió es tanca perquè aquella nit l'inversor estava de bon humor. Com que el món només el vius en primera persona, et costa imaginar tot el que podria haver passat i no va passar. D'aquí surt la frase que tots dos celebren: la història no es repeteix, però rima.

La ciència-ficció que ja ens va avisar: Asimov, Clarke i 1984

Tot plegat porta Marc als llibres de ciència-ficció que va devorar d'adolescent —Asimov, Arthur C. Clarke, Philip K. Dick—, la majoria escrits als anys 70 i amb prediccions per a l'any 2000. La lectura honesta no és la sensacionalista del «ho van clavar»: van encertar els dispositius inalàmbrics de butxaca (els smartphones) però van fallar les missions a Mart o l'ascensor espacial de Clarke. És el biaix de confirmació: cap enrere unim els punts i tot té sentit («ja ho deien els Simpson»), però dibuixar-los cap endavant és impossible. Com invertir en deu startups o fitxar deu jugadors —no saps quin sortirà bé, només que com més tirs més probabilitats, i de tant en tant et surt un fitxatge desastrós com els Chygrynskiy del Barça. Els escriptors, de fet, feien cinquanta prediccions per llibre per veure què quallava. El cas més esfereïdor és 1984: el panòpticon i el gran germà ja són aquí, perquè qualsevol cosa que fas a internet o amb el mòbil et converteix en vigilat —sense Pegasus, només amb la SIM que es connecta a les xarxes de les botigues.

El gir orwellià que ningú esperava: el 1984 l'hem muntat nosaltres

La part que els fascina és que la distopia no ha vingut top-down, imposada per un govern dogmàtic, sinó bottom-up: hem estat nosaltres mateixos donant les dades i demanant aquests serveis. No és el KGB amb milions d'espies; ets tu alimentant la màquina. Es plantegen si ho hem fet lliurement o ens hi han incentivat —ningú et posa una pistola al cap, però aquests serveis han permeat tant que negar-s'hi és inviable: qui no tenia WhatsApp (o abans Messenger, o mòbil) desapareixia de les agendes per pura pressió de grup. Un dels dos discrepa que la cosa sigui tan bottom-up. I com a exemple del present que ja és ciència-ficció, Glovo: el robot de cuina que et feia el menjar prement un botó no existeix, però Glovo és exactament això.

Black Mirror, el Waldo que va anticipar Trump i el Zuckerberg que es va trobar el caos a les mans

Per tancar, una recomanació entusiasta de Black Mirror —de les poques sèries que un d'ells ha vist— que pinta un futur distòpic on el món s'accelera cada cop més de pressa. Destaquen «The Waldo Moment» (cap al 2013), on una caricatura guanya la presidència dels Estats Units: una profecia de Trump de la nit al dia. I un altre episodi, sense espòilers, on el fundador d'una gran xarxa social a l'estil de Facebook admet que mai no va voler dominar el món: s'hi va trobar. És, diuen, el que els ha passat a aquests personatges —el xaval que cap al 2005 muntava allò des del dormitori de Harvard per impressionar quatre noies va acabar sent la persona més influent del planeta pel caos del moment correcte. Acomiaden sense saber si l'Aymar quedarà content amb el seu «comandos to the world», però convençuts d'haver fet possiblement l'episodi inicial de tots.