Hi ha gent que és de l'Espanyol

Setmana sense convidat i ulleres d'astronauta

Setmana sense convidat, que arrenca amb una broma sobre les ulleres de realitat mixta. Àlex explica que un client de MarsBased els va arribar amb pressupost d'innovació —diners per cremar— preguntant què podien fer amb unes Vision Pro, i que encara hi estan investigant. La conversa fa un repàs ràpid a aquell gadget: els ulls falsos que projecta la pantalla frontal (que no s'activarien si no detecta cara, deixant-te com un astronauta amb la viseta negra) i la comparació amb les ulleres de Meta. La regla per distingir-les, diuen, és mirar el preu: afegir un zero «pels ulls» és dolorós. Àlex assumeix de bon grat el paper de hater perquè veu que el hype d'aquestes ulleres s'ha desinflat.

El GPT que bategen «Dalí» per fer les covers

Marc revela com es diu el seu fabricant de covers per als episodis: un GPT que ha batejat «Dalí», amb accent. Confessa que no li surten bé a la primera —ni de bon tros— i que cap a l'episodi 105 o 106 va canviar de tecnologia: al principi generava les imatges amb Stable Diffusion en local, fins que va cremar dues GPU i tres bateries d'ordinador, i des d'aleshores tira de DALL·E. Àlex hi suma una anècdota: provant de generar covers per al seu altre podcast, BarsPaste, partint d'un template de Figma, l'eina li va treure imatges sospitosament semblants a les de Foc a Terra, com si hagués anat a buscar-hi inspiració pel seu compte.

Un ChatGPT que cada dia li resumeix el món

Marc explica que té un ChatGPT al qual cada matí pregunta què ha passat al món dels negocis i la tecnologia, i que li funciona molt millor que llegir les notícies —cita allò atribuït a Mark Twain, que a ell li agrada estar informat i per això no llegeix el diari. Així s'estalvia les opinions estúpides i les exageracions de la gent a les xarxes, encara que el model també begui d'aquestes fonts. Quan li pregunten què li fa més por, els biaixos de les xarxes o les al·lucinacions del model, ho té clar: els biaixos, perquè estan fets a mala llet, mentre que una al·lucinació sempre la pots contrastar amb sentit comú.

El nou ordre mundial i l'aeroport de Denver

Entren al plat fort, que la setmana anterior havia quedat pendent: el nou ordre mundial, «la mare de les teories conspiranoiques», al costat de la qual els terraplanistes són aficionats. Marc ho ha investigat donant corda a l'algoritme de YouTube i empassant-se hores de vídeos; Àlex, en canvi, ja hi està familiaritzat de seguir polítics a Twitter i llegir les respostes dels trolls de dretes, l'Alt-Right i QAnon —un pou sense fons de comptes amb noms de pila seguits d'una retafila de números i quatre seguidors. Marc destapa la joia de la corona: l'aeroport de Denver com a suposat quarter general, amb cinc plantes soterrades, pistes secretes per a jets privats i una estàtua gegant d'un cavall blau amb ulls vermells. La clau, diu, és veure aquests vídeos com a bona ciència-ficció.

Som massa caòtics per conspirar (i la truita)

El primer argument de Marc contra qualsevol gran conspiració és que els humans som massa inútils i aleatoris per coordinar res. Recupera una idea que atribueix a Àlex —si no sabem fer una truita de patates, difícilment controlarem l'ordre mundial— i la reforça amb història: la batalla de Long Island, on els Estats Units no existirien si aquella nit el vent hagués bufat al revés, o l'arxiduc assassinat per error en una cantonada de Sarajevo. Quan tot depèn tant de l'atzar, costa creure que algú mogui els fils des de dalt.

L'altell mental de Sherlock i la desinformació interessada

Àlex respon amb la seva filosofia vital: creure en cada cop menys coses i practicar el que anomena «desinformació interessada», treure's activament del cap allò que no necessita. Ho il·lustra amb Sherlock Holmes, que segons el doctor Watson ignorava coses bàsiques perquè entenia la ment com un altell o una golfa: si l'omples de trastos inútils, et costarà més trobar el que de debò vols. I ho rebla amb una anècdota d'institut, quan va decidir suspendre química a posta i compensar-ho amb física per aprovar el semestre, convençut que no faria servir mai aquella matèria. Marc replica que Sherlock no hauria resolt ni un cas amb un mòbil il·luminant-li la cara les vint-i-quatre hores.

Les notícies com a droga d'enganxament

La conversa deriva cap a la utilitat real de les notícies, que tots dos veuen com un mecanisme d'engagement disfressat d'informació. El seu KPI no és informar-te sinó tenir-te enganxat, i per això exploten el biaix de negativitat: a la selva, el pessimista que fugia del tigre sobrevivia, però aquell avantatge evolutiu avui ha quedat descatalogat i el fan servir contra nosaltres. Ho comparen amb els mecanismes que ells coneixen del sector —els algoritmes de YouTube per engagement, els jocs mòbils amb la cadena de tasques diàries i la recompensa per entrar cada dia—, la mateixa droga que reparteixen els diaris amb notícies sense rellevància temporal per fer-te tornar.

Guanyar per desgast i el comodí de la fe

Apareix l'exercici dels set perquès, que Àlex ha llegit al llibre de Dani Sánchez Crespo, antic professor seu i divulgador conegut a Twitter pels seus fils contra el terraplanisme: si vas preguntant «per què» de forma encadenada, qualsevol conspiració acaba topant amb un mur on els arguments es contradiuen. El contrapunt és la gent que guanya els debats per desgast, etzibant-te fets a tota velocitat —una mena de cop de gràcia dialèctic que recorda una de les màximes del programa, que pots suplir la falta de coneixement amb opinions molt fortes. Aquí lliga amb la religió: tota discussió amb un creient acaba en el comodí de la fe, igual que, com deia Sòcrates, dues persones no poden debatre si no es posen d'acord en les definicions del que discuteixen.

Per què avui sí que seria possible coordinar-se

Marc concedeix el seu únic «cas a favor»: una conspiració global a base de coloms missatgers era impossible perquè ningú podia parlar amb ningú, però infravalorem fins a quin punt els algoritmes ja ens influencien cada dia. Demana ajuda per traduir «nudging» —ho comparen amb el zumbido del Messenger, una empenteta subtil que gairebé no notes—, i conclou que és el primer moment de la història amb capacitat de coordinació global real. Tot i així, els actors no es posarien d'acord: fer remar Meta i Tencent en la mateixa direcció és impensable perquè tenen incentius oposats.

Es pot sortir de la matriu, però no en vols

El debat cristal·litza en un punt molt de Marc: si de debò ens controlessin, no existiria l'opció d'escapar-ne, i existeix —pots fer servir Proton Mail en comptes de Gmail, cercadors alternatius, VPN tota l'estona i muntar-te el calendari amb CalDAV. Àlex hi oposa que el sistema no t'ho prohibeix, simplement fa la matriu tan còmoda i calenteta que no en vols sortir: per què patir amb CalDAV i l'open source si el calendari de Gmail funciona sol i la gent t'hi convida? Pel mig hi cap una digressió sobre com la societat sempre ha demonitzat qui no s'hi conforma —el boig del bosc, la bruixa— i sobre ciutats pensades per a dretans i poc amables amb les criatures sense cotxe, sense que calgui veure-hi cap pla per controlar-nos.

Hi ha gent que és de l'Espanyol

Tanquen amb Marc agraint que per un cop l'hagin deixat parlar de conspiranoies i Àlex sorprès d'haver parlat tant en un episodi que pensava que seria de descansar. A tots dos els preocupa de debò que tanta gent cregui aquestes coses, però arriben a una treva resignada: hi ha gent que està equivocada, gent que veu realitats diferents i, al capdavall, gent que és de l'Espanyol.