Episodi 25
MacBook Bro
· 01h 31min
Avui ens deixem anar. Trenquem amb l’estricte format de trenta minuts que ha presidit aquest podcast durant 25 episodis, però l’ocasió ho mereix. Inspirats per The Talk Show, de John Gruber, anem llargs per comentar en exclusiva la WWDC d’Apple que ha tingut lloc aquesta setmana.
- El podcast que mencionem a l’inici i que quasi podríem dir que dona nom al concepte de xerrada relaxada sobre Apple — entre d’altres temàtiques — és The Talk Show, de John Gruber. Qui precisament aquesta setmana ha publicat també el seu episodi comentant les novetats de la WWDC — això si, en directe des de l’Apple Park i acompanyat de Craig Federighi i Greg Joswiak.
- Aquí deixem el nostre petit tribut al product manager que llista fil per randa totes les noves funcionalitats d’iOS, iPadOS, i macOS, presentades durant la conferència.
- A diferència del personatge del punt anterior, la quantitat de temes que toquem durant l’hora i mitja d’episodi no ens donen per llistar-los en aquestes breus notes. Malgrat això, t’avancem que analitzem tendències com la personalització del sistema operatiu; la transició d’Apple passant de ser una companyia vertical a una transversal; de quina manera es mou i captura nous mercats més enllà del tecnològic; la clara aposta pels estàndards d’indústria; i evidentment, la gran sorpresa de la WWDC, el nou MacBook Air amb el xip M2.
- Sobre aquest últim punt, no podem tancar aquest episodi sense deixar un enllaç a la icònica presentació de l'ancestre del MacBook Air. Avui en farà quasi quinze anys, el mateix Steve Jobs, sorprenia el món revelant un ordinador de format impossible dins d'un sobre postal.
Un tribut a The Talk Show de John Gruber
Episodi especial, el número 25, gravat sense convidat i pensat com a homenatge a The Talk Show, el podcast sobre Apple de John Gruber —creador també de Markdown i de la web Daring Fireball—. Els dos amfitrions són fans declarats del format, malgrat que Gruber i el seu convidat de torn s'estiguin dues o tres hores parlant només d'Apple: el troben dinàmic, ben dirigit i amb una veu de presentador de ràdio que enganxa. L'excusa per posar-s'hi és la WWDC, la conferència on Apple anuncia les novetats de software. Avisen que serà l'episodi que més il·lusió els fa, el que menys gent escoltarà i possiblement el més llarg que han gravat.
Fanboy contra late adopter
L'episodi contraposa dos perfils. Un dels amfitrions ve de molt lluny amb la marca —a casa hi havia un iMac blau turquesa del 99, el del retorn de Steve Jobs, i anava a la universitat amb un Mac quan això et marcava com el friqui de torn—, i confessa una relació de cert «desencantament»: estima Apple com aquella parella de tota la vida que ja no et posa nerviós. L'altre es defineix com a late adopter, arribat cap al 2016 i havent patit directament el MacBook Pro amb Touch Bar; es va resistir anys perquè la veia massa mainstream. Tots dos coincideixen en el diagnòstic de fons: Apple ha passat de servir un nínxol —«no et compris un Mac si no ets dissenyador»— a ser una empresa transversal que ven a tothom.
El gir cap a la personalització a iOS 16
La conclusió sobre iOS 16 és que la release va molt focalitzada en la personalització: pantalla de bloqueig editable, tipografia, widgets, missatges que es poden editar o enviar més tard. Coses que, observen, Android ja portava gairebé des del principi i que Apple ha anat copiant un cop validades en altres llocs —la seva estratègia de software és no ser mai la primera en res i acabar fent-ho millor—. El preu d'aquesta transversalitat és que premia poc l'usuari de fa anys: cap anunci groundbreaking, sinó retocs estètics mentre algunes coses segueixen trencades. Hi cau un homenatge als product managers anònims que cada any publiquen la pàgina «all the features», amb tots els canvis del WWDC i del State of the Union.
El rellotge i el miracle de la cadena logística
L'Apple Watch serveix d'exemple del gir cap a la customització. Un dels dos, fascinat pel supply chain, explica que abans el rellotge venia amb la polsera ja muntada i ara Apple segrega capses i polseres i te l'acoblen a la botiga en temps real, una bogeria a nivell d'SKUs que permet el configurador actual. Tot enllaça amb una idea recurrent: l'escala a què opera Apple no la té ningú al món. Que puguis comprar un iPhone la setmana que l'anuncien és un miracle planificat amb cinc anys d'antelació. D'aquí la lectura sobre els seus líders: Steve Jobs era el geni de producte per a un públic segmentat, i Tim Cook, home d'operacions, és qui ha pogut fer l'streamlining d'una gamma immensa. La tesi provocadora que llancen: si Jobs tornés avui, enfonsaria l'empresa.
Apple no fa cotxes ni teles, posa la puteta a cada indústria
El marc que més els engresca és que Apple ja no entra verticalment als sectors, sinó que s'apodera del contacte amb l'usuari. Ho va fer amb els operadors —el deal amb AT&T va convertir el carrier en una capa invisible—, i ho està fent amb el cotxe: ni Apple Car ni res, sinó esdevenir el sistema operatiu del vehicle via el port OBD i el CarPlay, deixant que un altre posi el metall. El que van ensenyar a la WWDC, diuen, «és un ordinador amb rodes». Mateix play que l'Apple TV, que no és una tele sinó una experiència ja integrada a televisors com els d'LG. I el cas més clar, els serveis financers: l'Apple Card i el nou Buy Now, Pay Later (Apple Pay Later), que s'autofinancia amb Goldman Sachs de proveïdor. Apple no és un banc, però vol ser-ne la interfície. Pel mig, una dada curiosa: ja no és l'empresa més valuosa del món, l'ha desbancada la petroliera Aramco.
L'ecosistema que t'atrapa i les API que només Apple toca
El tercer eix és la continuïtat entre dispositius: un dispositiu d'Apple és bo tot sol, però en tens un de molt millor com més en sumes. Compartir el porta-retalls entre Mac i iPhone, el hand-off d'una trucada, compartir la contrasenya del wifi… són funcions que troben fascinants. El debat s'encén amb la Continuity Camera, que converteix l'iPhone en webcam del Mac. Un ho veu una solució lamentable —en comptes de millorar la càmera del portàtil, t'enganxen el telèfon a la pantalla—; l'altre la defèn recordant Camo, un servei que ja feia això i li va donar la millor experiència de webcam mai. Tots dos hi veuen el mateix patró que amb Duet Display: Apple observa un producte de tercers, l'absorbeix i el fa natiu. La clau és una API que cap tercer no tindrà mai: la càmera s'activa sola només si l'acceleròmetre detecta el telèfon horitzontal, immòbil i cap avall. Pel mig, una digressió sobre per què la càmera del portàtil sempre ha estat dolenta —no és cosa de píxels sinó de profunditat focal, i per això existeix el notch— i la proposta de moure-la a la frontissa metàl·lica, com Dell va provar als XPS abans de revertir-ho.
El MacBook Air i el desacord M1 contra M2
El bloc de hardware arrenca amb el desacord estrella de l'episodi: si l'M2 «mata» l'M1. Un defensa que sí, perquè ell mateix va cancel·lar la comanda d'un M1 per demanar-se l'M2; l'altre replica que és una millora incremental, més d'eficiència que de performance. D'aquí surt la peça més romàntica de la xerrada: el MacBook Air que Steve Jobs va treure d'un sobre de correus el 2009 era una visió molt per davant de la tecnologia del moment, i el disseny va quedar pràcticament intacte fins al 2022. No es va poder materialitzar aquella experiència fins que Apple va abandonar Intel i va controlar tot l'stack amb el seu propi silici. El que ara celebren és l'autonomia del calendari: amb Apple Silicon, els xips s'iteren cada any com a l'iPhone, sense dependre del fabricant.
Les cagades que Apple corregeix en silenci
El que més els sorprèn del nou portàtil és que Apple esmena, sense demanar disculpes, anys de decisions errònies: torna el MagSafe magnètic, i queden enrere la Touch Bar —«el gran fiasco d'Apple de l'última dècada»— i el Butterfly Keyboard que van patir els del MacBook Pro del 2017. Hi ha fins i tot una correcció històrica entre ells sobre el connector jack (els Mac sempre el van mantenir; el que afegeix el nou és l'àudio bidireccional). També destaquen dues coses inèdites: Apple va anunciar un producte que ni es podia comprar ni reservar —senyal de l'escassetat de xips del moment— i un salt de preu brutal, un mateix Air configurat que passa de 1.500 a 2.099 euros, un 33 % més en dos anys. Pel mig, la queixa que el jack mai hauria d'haver desaparegut del portàtil i que la directiva europea de l'USB-C és benvinguda per acabar amb el calaix ple de carregadors morts.
Passkeys i iCloud Keychain per eliminar el factor humà
Per als dos, el més interessant de tot el WWDC són els passkeys, l'estàndard (de la mà de FIDO) que vol substituir les contrasenyes. L'argument: la contrasenya pot ser molt segura sobre el paper, qui la fa insegura és l'humà —«1234», la mateixa clau a totes les apps, el post-it al cubicle—. Els passkeys, basats en un intercanvi de claus públiques i privades, eliminen aquest factor i fan que el servidor ja no en guardi cap còpia, de manera que un hackeig no la pot robar. Tots dos són usuaris d'1Password i en reconeixen el límit: depèn d'una master password. Per això celebren l'iCloud Keychain com a cas d'èxit «only Apple»: gent no tècnica, com els seus pares, ja té contrasenyes robustes sense saber-ho, perquè pensen que entren «amb el dit» i que no en tenen. Hi posen el matís que el Keychain és un stepping stone, no la forma final, i que biometries com el Touch ID o el Face ID es poden falsejar, però només en escenaris de pel·lícula.
Matter, els estàndards i el bateig de l'episodi
Una tendència de fons que els sembla nova en Apple: l'aposta pels estàndards d'indústria, com Matter (la llar connectada) i els mateixos passkeys, en una companyia històricament dogmàtica. Critiquen, de passada, formularis de login inaccessibles —Caixa d'Enginyers, Domino's Pizza— que no deixen autocompletar amb 1Password. I tanquen amb la nota lingüística que els fa més gràcia, la paraula «automàgicament», vista a Slack i adoptada com a traducció afortunada de seamless. El títol surt d'una broma sense lloc on encaixar-la: la gent guai de la universitat que anava amb el MacBook fent-se els interessants, els «MacBook Bro».