Doble ve doble ve de ce

John Gruber, persona non grata a Cupertino

Setmana sense convidat, i Àlex arriba havent llegit només la rajada d'algunes veus de TechCrunch i Sifted que deixaven Apple pels terres després de la WWDC. Marc li explica el backstory: John Gruber —el bloguer de Daring Fireball que cada any entrevistava un executiu just per sota de Tim Cook després de la keynote, gairebé l'evangelista no oficial d'Apple— fa uns mesos va publicar «Something's Rotten in the State of Cupertino», advocant de facto per la dimissió de Cook: Apple va prometre molt l'any passat i no n'ha entregat res. La conseqüència aquest any ha estat radio silence: cap entrevista, i el periodisme appleià rebotat. Per Marc, Gruber és l'única persona que fa que li interessin mínimament les coses d'Apple —mai ha estat fanboy— i una inspiració de format per al podcast, encara que el segueixi «més pel factor forma que pel contingut».

La keynote com les palomites del cine

Àlex confessa que aquest tipus d'esdeveniments mai no li han interessat, sigui Apple o qualsevol marca: s'ho troba tot a toro passat. Ho compara amb les palomites del cine, que demanes per pura inèrcia social: mira la keynote per la mateixa raó —i per tenir un episodi on no li toqui parlar—, tot i que la troba cada cop més fabricada i avorrida i enyora quan Apple feia presentacions en directe.

Federighi, l'excusa de deu segons i el camp de distorsió

Marc agafa el relleu i porta els highlights. Primer, una pulla a la infraestructura d'Apple: l'stream d'Apple.com se li va tallar i va acabar mirant la keynote a YouTube —«vull tecnologia de veritat», així que va anar a Google, que és qui la fa—. La keynote, històricament oberta amb una love story de desenvolupadors, aquest cop arrencava amb un vídeo de Fórmula 1 (cunya de la pel·li d'Apple) amb Tim Cook i Federighi fent de pilot i director d'equip. Després del numeret, Federighi va deixar anar dues frases d'excusa per l'overpromise de l'any passat —«igual vam prometre de més i entregar de menys, ja veurem coses noves»— que no van durar ni deu segons. Tots dos ho llegeixen com l'alumne que no ha fet els deures i diu «ja te'ls entregaré l'any que ve, avui parlem d'una altra cosa», una versió descafeïnada del Reality Distortion Field de Steve Jobs. A Àlex li recorda el Dave McClure de 500 Startups, que en una xerrada de Startup Grind anunciada sobre growth hacking va obrir dient que parlaria de mides de mercats.

Apple Intelligence o com gastar més la tecla Escape

El balanç de l'experiència real amb Apple Intelligence és demolidor. El telèfon d'un d'ells (un iPhone 13) no hi arriba —«estic salvat»—, però a l'ordinador l'hi van activar per defecte. Les úniques senyals que el feia servir: les notificacions de dalt van deixar de ser útils perquè en sortia un resum inservible, i en respondre un mail apareixia un suggeriment inútil, sovint en un altre idioma, que l'obligava a prémer Escape un cop més. «Tot el que m'ha servit Apple Intelligence és per gastar més la tecla Escape.» La broma recurrent: el corrector encara subratlla en vermell un «bon dia» en català, i ara Apple anuncia que arribarà a més idiomes —«si era dolent en anglès, imagina't en italià»—. Sort que no hi ha català, rematen.

El moviment de fons és un canvi de pla: en lloc de fer-ho tot ella, Apple exposarà els seus models (on-device i via Apple Cloud Compute) perquè siguin els desenvolupadors qui hi construeixin. Tots dos coincideixen que, vista la incapacitat de fer un producte interessant, dir «desenvolupadors, feu-ho vosaltres» és el millor que podien fer. La por de fons és el nou Siri, que «no és gaire més intel·ligent que el robot Emilio».

Liquid Glass, l'únic que de debò es presenta

Àlex aterra el moll de l'os: tret això, a la keynote no queda res més que un nou llenguatge de disseny, Liquid Glass («vidre líquid»), que unifica els sis sistemes operatius —iPhone, Mac, iPad, rellotge, ulleres i tele, que Marc enumera de memòria visualitzant una vitrina de dispositius—. El director de disseny d'UI, Alan Dye (que un d'ells confon momentàniament amb Alan Kay), sortia al laboratori amb les peces d'interfície impreses físicament sobre una pantalla; queda l'enigma de si ho feien per dissenyar de debò o només per rodar el vídeo —«probablement les dues, per despilfarrar».

La crítica: tanta unificació però en una mateixa pantalla hi havia sis o set radis de cantonada diferents, impropi de l'atenció al detall d'Apple. La victòria petita però celebrada: els sis sistemes passen a compartir nomenclatura i ara tots porten l'any que toca (el 26), «com el FIFA».

Continuity, la maledicció europea i automatismes que molesten

Apple va posar molt èmfasi en la transició entre dispositius, però bona part de la continuity entre Mac i iPhone no funcionarà a Europa per la normativa (debaten si és el Digital Markets Act o el Digital Services Act): rebre trucades o veure live activities al Mac no es veurà aquí. De fet, molts d'aquests automatismes més que ajudar molesten —caminar amb els AirPods i que, en desplegar el portàtil a una cafeteria, saltin sols al Mac tallant el podcast—, i tots dos comparteixen la dèria de desactivar-los gairebé tots.

El target ja no som nosaltres, sinó el long tail

Entre les funcions que els van fer alçar la cella, un coach dins del rellotge que et va parlant mentre corres —«no ho voldria ni en la pitjor de les tortures»—. La lectura de fons, i una crítica al mandat de Cook, és que Apple ja només pensa en el long tail, l'usuari amb anys d'inèrcia que ni sap que existeix WhatsApp perquè el seu grup de Karens segueix als missatges natius; la cosa a què van dedicar més estona va ser personalitzar la pantalla d'inici —«a la gent li flipen les collonades»—. L'altre gran nus és l'accessibilitat: tanta transparència, moviment i colors difuminats fa una escala poc perceptible per a persones amb dificultats visuals, dolorós en una empresa que n'ha estat campiona històrica —tot i que també hi ha hagut sensacionalisme i gent fent llenya de l'arbre caigut.

Contra les transparències i les animacions addictives

De les transparències, cap dels dos n'és fan: idea bonica, realitat dolenta —ja a Windows Vista veies les icones a través del notepad però no les podies clicar—. El truc d'or que comparteix un d'ells: activar Reduce Motion i Reduce Transparency a iPhone i Mac canvia el telèfon, al principi sembla trencat però després ho fa tot megacartesià. De fons, una queixa contra l'excés d'animacions a apps i jocs, més lentes perquè aplicar-les surt negligible —«com que és gratis fins al cul, anem posant»—: resten valor i les sospiten addictives. El pull-to-refresh el va inventar el client Tweetie de Twitter —que segons un d'ells «ha fet més mal que els microplàstics», amb gent enganxada a estirar avall a veure si hi ha res més.

Mac, Raycast i Apple Shortcuts amb IA al damunt

Vision OS el despatxen ràpid —les vendes del visor no acompanyen («em van vendre quatre i en van tornar deu»)—. El que els toca de prop és el Mac: cada any Apple copia una app de tercers (fa un any, la gestió de finestres a l'estil Magnet) i aquest any li toca a Raycast. El problema dels shortcuts de Spotlight és que has de recordar-los i crear-los és com fer scripting al terminal; el nirvana és el model ChatGPT, parlar-hi en llenguatge natural. Per això Apple ha integrat Apple Intelligence dins d'Apple Shortcuts, fent-ne una programació menys determinística però més friendly.

Això obre un parèntesi de productivitat: Àlex fa mesos que ha deixat de pagar Raycast. Repassa la genealogia —venia d'Alfred, que va caure en complaença, i Raycast el va aniquilar amb integracions i llenguatge natural—; a l'empresa van provar Raycast AI, però van tornar a la versió gratuïta, que «et fa pràcticament tot». Marc descobreix en directe que el té instal·lat però que ja no el fa servir ni per obrir apps: el que li ha substituït el Command Space és ChatGPT.

Age of Empires i la microfeature definitiva

La pulla sobre qui va més avançat amb el mòbil deriva en una digressió de videojocs: Àlex situa Marc «com la primera persona de l'Age of Empires 1», amb un sol aldeà, mentre ell ja és a l'edat de bronze. Recorden el truc del lumberjack per acumular fusta i acaben fent els sons mítics, el «Wololo» del monjo.

I, com és tradició, Marc es guarda per al final la microfeature de les release notes de la qual ningú no parla però que tots dos faran servir. Després de detalls com sincronitzar les etiquetes de mail entre iPhone i Mac, la joia: a partir d'ara es podrà personalitzar la durada de l'snooze de l'alarma, que deixa de ser un temps fix. Una funció que fan servir més del 95 % dels usuaris d'iPhone i que no s'havia tocat en gairebé vint anys. «És l'hòstia. Gràcies.»