Europa, la vella catedral que aixopluga els valors occidentals, amb Anna Gener

Una consultora immobiliària que volia ser arquitecta

L'episodi arrenca amb el Marc tot just tornat d'Orlando, sense jet lag i acceleradíssim, i amb la presentació de la convidada: l'Anna Gener, executiva en cap de la consultora immobiliària Savills. Tot i que li agradava l'arquitectura, va estudiar Ciències Econòmiques a la UPF —un punt en comú amb l'Àlex, que volia fer filosofia i va acabar fent informàtica—, va ser sis anys auditora a KPMG i va entrar al món immobiliari a través d'Aguirre Newman. Forma part de la Junta de PIMEC, del Círculo Ecuestre i del patronat de la Fundació Museu Picasso; l'Àlex, que la coneix des que la va entrevistar per Startup Grind el 2016, la presenta com algú que personifica Barcelona. A més és escriptora, i parlaran del seu nou llibre i de la seva relació amb la bellesa.

Sense Rodalies no resoldrem mai el problema de l'habitatge

L'Anna entra de ple al drama de Rodalies, que no només fa perdre competitivitat, sinó que té una implicació directa sobre la seva feina: si el tren no funciona, no es resol l'habitatge. El raonament és que Barcelona capta oportunitats de primer nivell i crea llocs de treball molt interessants, però la ciutat estricta no pot generar prou habitatge per a tothom. Cal pensar en una Barcelona molt més àmplia, ben connectada per transport públic amb tota la regió metropolitana i amb ciutats com Vic, Granollers o Cerdanyola, perquè el que penalitza no és la distància sinó el temps de trajecte. El Marc ho il·lustra amb el Japó, on de jove viatjava de motxiller lluny de Tòquio i el tren el deixava al centre en vint minuts: un transport fiable i puntual fa que, en el mateix territori, les ciutats es facin més petites.

Les ciutats van guanyar el pols a la utopia rural de la pandèmia

Durant la Covid es va pronosticar que les ciutats es buidarien i que tothom marxaria a viure amb les cabres al Pirineu, una fantasia que el Marc reconeix haver compartit el 2020. Però la pandèmia va deixar un aprenentatge contrari: som éssers socials, i tancats a casa no ens desenvolupem ni intel·lectualment ni socialment. Per a l'Anna, l'accés a la sanitat, a la cultura i, sobretot, la interacció social fan que el talent jove vulgui ser a la ciutat, i el procés d'urbanització és global i difícilment reversible. Recorden la dada que el 55 % de la població viu en el 2 % del territori i que el percentatge no para de créixer, perquè concentrar població incrementa la productivitat i té sentit econòmic, pràctic i aspiracional.

Zoom amb oficines i la crisi reputacional del retorn

Del debat sobre el teletreball en surt l'anècdota més divertida de l'episodi. Cap al 2022, quan les empreses ja demanaven tornar a l'oficina, l'Anna va penjar a X que fins i tot Zoom —que viu del teletreball— ocupava un edifici corporatiu enorme i retolat. La que va liar: tot un col·lectiu del món tecnològic, indignat perquè els obligaven a tornar ni que fos dos dies, se li va tirar a sobre. Comenten que la política de retorn ha funcionat sovint com a acomiadaments encoberts, però l'Anna també reivindica que en moltes indústries la flexibilitat horària i el dia i mig de teletreball de mitjana han estat un guany de conciliació que sense la pandèmia no hauria arribat.

Talent, AstraZeneca i la sortida del turisme de borratxera

El moll de l'os econòmic és el talent. L'Anna explica que Barcelona s'ha posicionat en l'àrea digital i en les life sciences —biotech, deep tech, farmacèutica, medicina personalitzada—, i que empreses com AstraZeneca o la possible operació de Sanofi hi vénen perquè saben que hi ha el talent, sostingut per unes universitats públiques molt bones en recerca. El cas d'AstraZeneca és exemplar: per muntar el seu hub d'investigació van repatriar investigadors catalans emigrats als Estats Units i a Europa, amb una feina equivalent a la vora de casa. La recepta —connectar el món acadèmic amb l'empresarial— és, admet, una utopia coneguda, però és l'única via per virar del turisme de borratxera cap a un model intensiu en coneixement.

El món immobiliari encara és artesanal i el VC ho ha vist

El Marc observa que el venture capital, sempre buscant negocis disruptius, no para de llançar fons d'inversió immobiliària, i pregunta si les startups han passat de moda o si es busca el valor segur. L'Anna ho relativitza: els grans capitals sempre han diversificat, i l'immobiliari aguanta molt bé les plusvàlues malgrat les crisis i les eufòries. El que sí que posa sobre la taula és que el sector continua sent molt artesanal en el model productiu —com es fa un habitatge, un hotel, una nau logística o fins i tot un data center— i que necessita una capa digital. És el pont natural perquè el món tecnològic i l'immobiliari es parlin.

L'art ve prejutjat, la música no, i el llibre que no és del club

La conversa gira cap al llibre de l'Anna, un assaig amb pinzellades autobiogràfiques sobre art, arquitectura i ciutats. El Marc, que es defineix de ment neurodivergent, confessa que no entén la pintura, l'arquitectura ni la poesia: la música la pot veure —fins i tot ha experimentat sinestèsia—, però davant d'un quadre se sent incapaç de dir si li agrada. La seva tesi és que la pintura ve ja prejutjada per uns crítics que han decidit què és bo: davant la Mona Lisa un se sent obligat a admirar-la, mentre que amb la música un se sent lliure. L'Anna hi dona la raó: hi ha hagut molta pedanteria i molta pose, i ella mateixa va patir suors fredes escrivint d'art sense tenir-ne el carnet VIP. Reivindica el llibre com una invitació a apropar-se a la cultura sense complexos, perquè una bona obra —una cançó de la Rosalia o la Gioconda— tracta des de sempre els mateixos temes: la mort, el sexe, el desig, el poder. Reconeix que els cercles intel·lectuals no l'han considerat —ni crítica a Babelia ni invitació a l'Ateneu Barcelonès— perquè no és del club; l'Àlex hi connecta des de l'elitisme del món de la inversió, que diu que li tanca portes pels cognoms i per la seva ideologia política pública. Plantegen un experiment: si al Museu del Prado totes les obres tinguessin el mateix marc i la mateixa mida, algú que mai ha vist art es pararia davant de les Menines?

Optimitzem el món digital i abandonem el físic

El Marc llança una reflexió que enllaça els dos universos: algú dels anys 90 portat a la Barcelona d'avui gairebé no notaria el canvi de la ciutat física, però al·lucinaria amb el món virtual que hem creat. I mentre s'inverteixen esforços enormes a quadrar el padding d'un botó perquè dos píxels mal posats fan perdre un 2 % de revenue, el món físic s'abandona: cables de fibra penjant, aparells d'aire condicionat —per a ell, les màquines més lletges del planeta— i normatives que multen si pintes el marc d'una finestra però toleren tot el desordre del carrer. Ell optimitza per la conveniència i admet que no entén el valor de l'estètica.

Les belleses mínimes de Roger Scruton com a símptoma de civilització

L'Anna respon amb el concepte de les belleses mínimes del pensador britànic Roger Scruton: la quotidianitat feta amb cura —una taula ben parada, endreçar la casa abans de rebre algú— millora la vida i és una forma de respecte que no té per què ser cara. La deixadesa dels cables i de les terrasses muntades de qualsevol manera durant la pandèmia és, per a ella, el contrari de la civilització, i denuncia que tenir cura de la bellesa s'hagi etiquetat de posició conservadora o burgesa. Citant Sánchez Ferlosio, avisa que la lletjor és la porta de la decadència, i recorda que Barcelona porta la bellesa a l'ADN gràcies a l'Eixample de Cerdà. Comenten que abans fins i tot les estacions de drenatge victorianes de Londres es feien com a catedrals.

La IA, la intencionalitat i una Sagrada Família amb mans de set dits

El tram final s'endinsa en la intel·ligència artificial. L'Anna explica que en l'arquitectura la IA ja s'utilitza de manera modular en parts del procés de disseny i que va guanyant terreny; en l'art ja hi ha un debat enorme sobre si és art el que en surt i sobre com protegir els autors. Per a ella no ho és, perquè l'art i un edifici ben fet han de tenir intencionalitat. El Marc deixa anar un hot take: havent crescut a quatre carrers de la Sagrada Família, troba horrenda la façana nova —com feta per la primera IA que va aprendre a dibuixar, amb mans de set dits— i es pregunta quant trigarem a veure un gran referent arquitectònic conceptualitzat per una màquina. Tanquen amb la pregunta del convidat anterior, el Carlos, sobre on pot ajudar la tecnologia a la ciutat: l'Anna respon que en moltíssimes coses, de les PropTech a la industrialització de la construcció, perquè sense tecnologia tampoc resoldrem l'accés a l'habitatge.