Els bons catalans no parlen de diners

Per què a Catalunya no es parla mai de diners

Després d'una digressió sobre la Game Boy de Lego que els han regalat i que, decebedorament, no deixa jugar a res, els amfitrions ataquen el tema que l'audiència els reclama des de fa anys: els diners. El punt de partida és cultural i fins i tot religiós: parlar-ne obertament queda mal vist perquè es confon amb ostentació i arrossega una mena de culpa heretada. El resultat és que l'únic espai per fer-ho se'l queda qui es queixa de pagar massa impostos, i la proposta de l'episodi és reduir-los aquest monopoli.

Tots dos maticen el tòpic de «al cole no ens ensenyen finances perquè el sistema no vol que en sapiguem»: recordant la gent amb qui van anar a escola, coincideixen que a les famílies que no arribaven a final de mes les finances personals bàsiques tenien poc sentit. Per a qui escolta el podcast, en canvi, sol haver-hi un marge per estalviar i invertir.

Un episodi recurrent des de l'era del «No compreu el puto bitcoin»

La broma és que sempre diuen que no parlen mai de diners i, en realitat, hi tornen un cop l'any. Repassen les iteracions: «Primer d'inversió», «Segon d'inversió» —on un oient, en Noel, els va corregir el que s'havien deixat— i l'històric «No compreu el puto bitcoin» de principis del 2022 (episodi 26). El valor de revisitar-ho és veure com canvia el seu pensament amb contextos macro molt diferents: l'enfonsament de les tecnològiques el 2022, la recuperació del 2023, guerres pel mig. Escoltant-se de nou, un d'ells admet que ja no apalancaria amb renda fixa, que avui no li sembla tan bona opció.

El totxo, la dignitat i la càrrega mental d'un immoble

Marc explica un canvi recent: ha començat a invertir en immobiliari a través de plataformes que tokenitzen cases o financen deute per construir habitatge, una manera d'exposar-se al sector sense la càrrega mental de tenir un pis. Hi conviu una incomoditat moral —la paraula que busca, li apunten, és dignitat— pel fet de veure com factors de mercat expulsen de Barcelona gent que hi ha viscut tota la vida. Tot i això, deixa clar que el motiu real pel qual no compra totxo físic és que no vol lidiar amb llogaters, escapaments d'aigua, humitats ni avaries: és molt més net posar-ho en un fons.

El paral·lelisme l'estira a les startups: qui vol invertir-hi sovint no vol de debò la part operativa. Comenten que tot es pot fer igualment a través de plataformes —un Urbanitae per a immobiliari, un AngelList per indexar-se a carteres de startups— perdent l'última milla de retorn a canvi d'estalviar maldecaps.

De la inversió directa a entrar com a LP, i la qüestió de la liquiditat

Àlex confessa el seu vici recurrent: cada any es proposa fer menys inversió directa en startups i cada any hi torna a caure. La idea és deixar els tiquets petits i posar-se més com a LP en fons, on tens accés a moltes més startups de cop i et gestionen la paperassa, encara que renunciïs al retorn pur. Subratllen que la inversió en startups és molt poc líquida perquè el capital queda bloquejat i vendre abans d'hora és «una putada» per a la startup; per això Àlex va obrir cap al 2020 una banda més líquida amb borsa, on menciona haver encertat amb NVIDIA i haver-se pillat els dits amb GameStop.

Diversificar i descorrelacionar: la cartera permanent i l'or

La conversa deriva cap a la cartera permanent de Harry Browne: tenir actius que es comportin bé en diferents escenaris macro i estiguin descorrelacionats, de manera que quan a una classe d'actiu li vagi malament, a una altra li vagi bé. Un d'ells admet que la seva estava sobreponderada en creixement —fons indexats i bitcoin—, que avui es comporten gairebé igual, perquè el bitcoin actua més com un S&P 500 amb una mica més de beta que no pas com l'or.

Sobre l'or, expliquen per què històricament ha estat valor refugi en èpoques inflacionàries i de tipus baixos, i per què ara puja malgrat la situació inversa: un eix de països com la Xina o Rússia el compra per reduir la dependència del dòlar. La idea és que algun dia el bitcoin es comporti com aquest «or digital»; de moment, no ho fa.

La importància obsessiva de les comissions

Un punt en què coincideixen plenament és que les comissions s'han de vigilar més que res, perquè et resten rendibilitat vagi bé o vagi malament. Recuperen l'«energia d'activació de la riquesa», batejada per un d'ells: per notar el retorn passiu cal «jugar fort», perquè amb molt pocs diners l'agulla no es mou. Sobre una cartera gran, una comissió de l'1,5 % —que sembla baixa— pot raspar 1.500 euros l'any sí o sí, perquè no és a èxit. Recorden el clàssic Where Are the Customers' Yachts? i celebren que plataformes com Indexa redueixin molt aquesta despesa: un 0,5 % durant vint anys pot significar comprar-te o no comprar-te el cotxe.

La història del pis cancel·lat el 16 de març del 2020

Preguntat per quan va començar a prendre's els diners de debò, Marc explica una anècdota que diu no haver detallat mai. El 2019 va comprar un pis d'obra nova i li donaven les claus el 16 de març del 2020. Havia venut els fons del Banc Sabadell i deixat l'entrada en un compte a la vista, just quan va esclatar la pandèmia. Amb tot tancat i sense poder ni anar al notari, va cancel·lar la compra i li van tornar les arres. Aquells diners aturats el van empènyer a mirar què podia fer-ne, i d'aquí va arrencar el seu viatge inversor. Reconeix que és profundament anti-actius immobles per un tema de cap, no de números, igual que es va vendre el cotxe per no carregar amb el manteniment: aquelles «microansietats» que atribueix a la seva generació.

Dos perfils oposats: el deal flow d'Àlex i la frugalitat de Marc

Àlex dona context biogràfic: fins que no va crear la seva empresa el 2014 va anar molt just, acostumat a fer-se els calés com a freelance i venent cartes de Pokémon i de Magic, on va aprendre que tot va de cashflow. La seva primera inversió van ser 1.000 euros a Kantox el març del 2015 —el 100 % del que tenia—, i admet que els seus consells són temeraris. Va arribar a tenir el 90 % del patrimoni en startups, possible perquè és frugal.

Marc subratlla que aquest model no és accessible per a tothom: l'èxit en startups depèn de generar deal flow i d'aportar valor —fer una intro, obrir la porta a un fons o a un client, presentar un CTO— cosa que mou l'agulla del valor de la inversió com l'immobiliari no permet. Per això Àlex hi segueix, no tant pel retorn com per la influència que hi exerceix. Hi afegeix un concepte que toca molts fundadors: la millor inversió sempre és la teva pròpia empresa, i per això no comptabilitza el seu 33 % de MarsBased a les finances personals —com qui no compta el primer habitatge—, tot sabent que el gran risc del fundador és posar tots els ous a la mateixa cistella.

La cartera de Marc en cinc actius i com fer servir Indexa des del banc

Marc resumeix la seva cartera amb una simplicitat radical: 65 % renda variable, 20 % bitcoin, 10 % or, 2,5 % immobiliari i 2,5 % startup, sense comptar-hi les accions d'empreses on ha treballat (com RSS), difícilment quantificables i que funcionen com una loteria. La seva filosofia és «el més simple possible»: mai triar guanyadors concrets, sempre indexat, i fer-ho tot a través del banc assumint comissions una mica més altes a canvi de conveniència. Explica que es pot fer servir Indexa sense ser-ne client, contractant des de qualsevol banc els seus dos fons —el de renda variable pura i el que porta un 25 % de bons— i afegint un ETF d'or (Invesco) o de bitcoin (BlackRock). Àlex, en canvi, es lamenta de tenir la pasta repartida en una quinzena de plataformes.

L'«incompassiu», la nota del tresor i l'addicció al gambling

El fil més tècnic gira al voltant del neologisme «incompassiu», un mecanisme de generació de caixa que no requereix cap esforç. Àlex precisa que un fons indexat no ho és del tot, perquè li falta predictibilitat. L'incompassiu paradigmàtic és una nota del tresor americana (un T-bill) que paga un percentatge fix cada any i torna el principal al venciment; desgrana per què el seu preu al mercat secundari és invers als tipus d'interès, i distingeix els fons d'acumulació dels de distribució.

Per tancar, tots dos alerten contra l'«apostificació» dels productes financers: les apps de banca, com les xarxes socials, t'empenyen amb tickers i notificacions cap a una sensació de gambling addictiva. Recuperen un punt d'un episodi anterior —dedicar més hores no equival a més diners si la inversió no és la teva feina— i conclouen que les finances, com la nutrició o la salut, són tan transversals que tothom s'hi trobarà tard o d'hora. Marc s'acomiada confessant que el resum de la seva vida financera és tenir moltes idees i no executar-ne gairebé cap —mai ha posseït accions d'Apple, tot i creure en l'empresa—, i Àlex remata la broma dient que, si hagués invertit en Apple tot el que ell ha gastat en cartes de Pokémon, seria trilionari.