Pim, pam, pim, pam

Estrenen el format «pim pam pim pam»

Setmana sense convidat amb un format que volien provar feia temps: el «pim pam pim pam», que vol dir «jo t'explico això, tu m'expliques això i estem tots contents». L'únic precedent semblant era l'episodi de les històries soltes —el de «l'assassí de gatets»—, que recorden amb cariny. Abans d'entrar en matèria, Marc cola una recomanació de videojoc per a qui tingui consola i parella: «It Takes Two», un títol cooperatiu que no es pot jugar sol. Demana a Àlex que n'expliqui l'argument, i Àlex el resumeix: una parella a punt de divorciar-se acaba convertida per art d'encanteri en els ninots de la seva filla i ha de recuperar la forma humana cooperant. Tots dos hi van enganxar unes quaranta hores a casa; a uns quaranta euros, surt a un euro l'hora, «em sembla barat».

Ultrahuman: l'anell i el sensor de glucosa que es parlen

Marc porta una empresa que ha descobert, Ultrahuman, en part perquè està lligada a Balaji Srinivasan —a qui Àlex puntualitza que no és «amic», que només el va entrevistar un cop, en un acudit sobre el concepte tan americà de dir-se «friends» després de coincidir dues vegades. Ultrahuman ven dos productes: un mesurador continu de glucosa i un anell tipus Oura Ring. La gràcia, explica Marc, és que els combina: la majoria de wearables no invasius treballen una mica a cegues, mentre que un sensor de glucosa que sí que punxa la pell deixa veure de debò les corbes de sucre i d'insulina i com reacciona el cos a cada aliment, activitat o son. La novetat d'Ultrahuman és inferir dades d'un dispositiu a l'altre —creuar temperatura, pols, variabilitat cardíaca i glucosa per treure propietats de segon ordre. Com que cada cos respon diferent (la mateixa poma dispara la insulina de manera distinta en cadascú), portar-ho un parell de mesos és de les millors maneres d'entendre's per dins.

El sensor de glucosa secret d'Apple

El tema que Àlex volia portar és una notícia sortida aquell mateix dia: Apple fa anys que treballa, gairebé d'incògnit, en un mesurador de glucosa sense punxades. Es descobreix el time line: durant molt de temps va subcontractar la recerca i alguns prototips a Rockley Photonics, que fa sensors aplicats sobre la pell per monitorar temperatura corporal, pressió sanguínia, tendències de glucosa o alcohol en sang. Després Apple va tallar la relació comercial i va muntar el seu propi Exploratory Design Group (XDG), amb centenars d'enginyers dedicats al projecte, encara en fase de prova de concepte. A Àlex li fascina que una empresa que no es dedica a això hi aboqui tanta recerca, i ho llegeix com el costat lluminós de les grans tecnològiques: algunes, a més de fer mal al planeta, tenen iniciatives que poden allargar-nos la vida. Ho lliga amb una discussió que ja havien tingut sobre per què l'Apple Watch és, de fet, un dispositiu mèdic abans que esportiu.

Bryan Johnson i el projecte Blueprint d'allargar la vida

D'aquí Marc enllaça amb Bryan Johnson, fundador de Braintree —la passarel·la de pagaments que competia amb Stripe i que va acabar comprant PayPal. Johnson va crear l'OS Fund, que inverteix en life science i medicina regenerativa, i un projecte personal, Blueprint (blueprint.bryanjohnson.co), on fa públiques totes les seves dades corporals: glucosa, proteïnes, flora intestinal, composició dels cabells o dels pulmons. Diu haver aturat ja el seu envelliment i estar treballant per revertir-lo a base de dieta, exercici, meditació i dutxes fredes. Marc ho mira amb admiració i un punt d'escepticisme sa: potser el que ha frenat no és l'envelliment sinó el desgast d'haver treballat com a emprenedor vint hores al dia, i convé posar sempre una ombra de dubte sobre el que diuen els fundadors. Però la substància hi és: Peter Thiel, Jeff Bezos i molts altres inverteixen cada cop més a allargar la vida, un camp lligat a la batalla contra el càncer i les malalties sense cura. Àlex es queda mirant la web al·lucinat —«aquest tio viu dins del Matrix»—, tot i recordar que amb centenars de milions al banc i temps lliure infinit és més fàcil dedicar-hi uns quants milions.

El capitalisme com «el millor dels pitjors» i l'elogi a Elon Musk

La conversa deriva cap als sentiments antagònics que desperta aquesta mena de riquesa. Marc reconeix que el capitalisme és «el millor dels pitjors» —un sistema que pretén créixer de manera infinita en un món finit no té sentit, i potser d'aquí dos-cents anys, si la humanitat no s'ha estavellat contra el gran filtre de Fermi, es mirarà enrere i no serà el motor social. Però cada cop li veu més valor al fet que l'acumulació desmesurada de capital acabi tenint un retorn brutal per a la societat: que aquests milionaris s'enriqueixin de manera esperpèntica i després es llancin a provar coses rares fa que arribin a la realitat innovacions que mai ningú s'hauria pogut plantejar. El seu exemple és Elon Musk: malgrat la merda que li tiren i la seva personalitat delicada, defensa que el món serà millor pel sol fet que hagi existit.

La llista de referents i el llibre de Tim Urban

Marc, completista de mena —«tinc llistes per tot»—, confessa que en té una d'especialment estimada: la dels seus referents, mentors que mai ha arribat a conèixer, segmentada en set verticals. Promet desgranar-la un altre dia, com a suspens. Un d'aquests referents és Tim Urban, l'autor del blog Wait But Why, que acaba de treure llibre: «What's Your Problem», on ha consolidat la sèrie d'articles «The Story of Us» (retirada del blog). Hi ha una secció amb vint personatges sense els quals el món no seria el mateix, i això mou Marc a una reflexió íntima: ell, si no hagués existit, no passaria res, i quan els ànims se li enfosqueixen es repeteix que a l'univers els seus problemes no li importen gens, cosa que el calma. Són poques persones les que acaben modelant el destí de la societat.

Sense Hitler no hi hauria Steve Jobs? La provocació històrica

D'aquí surt una digressió provocadora i mig de broma. Abans els noms coneguts eren els que anaven a la guerra —Napoleó, Churchill, i sí, dictadors com Hitler—; avui ho són els que fan productes com l'iPhone. Plantegen l'experiment mental que, si una nit s'hagués creuat l'atzar, en lloc d'un Hitler potser hauria nascut una «Clàudia» que no hauria desencadenat cap guerra mundial. I és que Marc admet que d'un ídol de joventut —Steve Jobs, l'home del discurs de Stanford que feia fer «palletes a l'habitació»— cada cop en pensa pitjor: el considera proponent d'una tragèdia col·lectiva, la de caminar pel carrer mirant «una matriu retroil·luminada de cinc polzades». Enyora els temps en què el cavall de batalla de la telefonia era un Nokia N95, abans que calgués pintar línies a terra als passos de vianants perquè la gent no s'atropelli mirant el mòbil.

Una llança a favor del bon Venture Capital

Àlex, que sol tirar molta merda al Capital Risk perquè «n'hi ha massa» —fons que cremen diners, sovint públics i dels nostres impostos, en empreses que no fan res—, hi trenca igualment una llança. El valor fonamental del Venture Capital, diu, hauria de ser invertir en gent sobradament qualificada per canviar el món: no a la primera empresa, però sí ajudant-los a muntar-la, escalar-la i vendre-la bé, perquè amb els diners d'aquella venda després puguin fer-ho. L'exemple és Marc Andreessen, en qui es va invertir i que va crear Mosaic, el primer navegador gràfic popular, el que va treure internet del cercle de friquis i militars per fer-lo de masses. El mateix que ara passa amb allargar la vida, l'exploració espacial o les renovables. La condició: que deixin d'invertir en «merdes com el quick commerce», que per ell no millora la vida a ningú.

Per què només els tecnòlegs fan aquestes animalades

Marc llança una observació: milionaris n'hi ha a totes les indústries, però sembla que només els de l'espai tecnològic facin aquestes animalades de voler canviar el món. Potser només veuen aquests perquè és el seu sector, però els exemples conviden a pensar-hi: Warren Buffett viu a la mateixa casa de sempre, i Bernard Arnault —el cap de LVMH, l'única companyia gegant no tecnològica del top mundial— és arximilionari i no l'ha vist mai ningú, mentre que Elon Musk surt al telenotícies de TV3 al costat d'un pagès. La conversa busca el patró: bona part de qui crea aquestes empreses són fills d'immigrants o expatriats (Bezos adoptat, Musk sud-africà, els d'Uber i Google de fora), gent sense tradició familiar que continuar, a diferència dels sectors industrial, assegurador o de la banca —una Estrella Damm o un Banco Sabadell—, més conservadors i que passen de pares a fills. Com a contraexemple del «creador» que no va crear res citen Gary Vaynerchuk, que va heretar les bodegues del pare i es ven com el gran emprenedor; d'aquí l'avís final, fent un gir sobre la pròpia llista de referents de Marc: compte amb els ídols que triem.