Palantir no parla català

Arc es ven a Atlassian i s'obre la guerra dels navegadors

L'episodi arrenca amb una operació que es veia venir de lluny: The Browser Company, l'empresa darrere del navegador Arc, s'ha venut per uns 600 milions de dòlars a Atlassian després d'haver aixecat 128 milions. La picossada no està malament per a un producte amb bona base d'usuaris i molt bon màrqueting, però que arrossegava un pivotatge molt brusc i, segurament, pèrdues prou grans com per no poder remuntar tot sol.

Un dels dos hi llegeix el principi d'una guerra més gran: Atlassian, que històricament no ha tingut una manera pròpia de construir productes innovadors, entra així a la batalla dels navegadors, amb Comet de Perplexity i els moviments de Google amb Gemini a l'horitzó, i es comprometen a dedicar-hi un episodi sencer amb la recerca feta. De fil, una broma recurrent sobre Josh Miller com a viva imatge del "Founder Mode" caigut dins d'Atlassian, i el dubte de si passaria un performance review: la perxa perfecta per al tema gros del dia.

Per què les performance reviews estan en boca de tothom

Marc confessa que el porten al terreny on menys autoritat té —ni n'hi han fet mai cap, ni n'ha fet mai cap, ni sap ben bé com funcionen—, però que s'ho ha preparat perquè el sistema li sembla arcaic. Recorda a l'audiència què són: les avaluacions periòdiques en què una empresa et diu, un o dos cops l'any, què fas bé, què has de millorar i quins cursos et calen per pujar de nivell.

La seva tesi és que, la majoria de vegades, aquestes guies s'acaben fent servir només en benefici de l'empresa: una narrativa que justifica no apujar-te el sou o canviar-te de projecte, emmascarada com si fos un progrés per a tu.

On sí tenen sentit i on es perverteixen

Àlex hi posa el contrapunt des de la seva experiència a Deloitte i a BAS. Recorda l'entusiasme naïf de les primeres avaluacions —veure-les com pujar de nivell en un videojoc, fer A, B i C i esperar el fast track— i la decepció acumulada quan, després de reviews boníssimes, arribava el "però aquest any no apugem el sou a ningú" o "no podem pujar-te de rang fins que no se n'alliberi un de dalt".

Per ell, en empreses molt grans és el sistema menys injust: l'únic que escala bé en el temps quan no pots donar feedback individualitzat. El problema és veure'l replicat en empreses de 10, 15 o 20 persones. Aquí coincideixen tots dos: és un llast que una startup no hauria de carregar, perquè el que avalues avui no es podrà comparar amb el que avaluïs d'aquí a sis mesos, quan l'empresa ja serà una altra. Una Ford o una General Motors no canvien cada any; una jove sí.

La llei de Goodhart i els empleats del coneixement

A Marc el preocupa encara més la taxonomia del negoci que la mida. A les fàbriques del segle XX la mètrica era senzilla de lligar a la productivitat —qui fabrica més cargols, qui posa més seients a la línia—, però la feina d'un treballador del coneixement no té res a veure amb això.

Aquí surt la llei de Goodhart: quan una mesura es converteix en objectiu, deixa de ser una bona mesura. L'exemple clàssic són les línies de codi: si pagues per línies escrites, acabes tenint el "millor" empleat de l'empresa programant com un model de llenguatge, però sense haver posat res en producció. Per això és tan difícil trobar una bona mètrica per mesurar directament la qualitat del treball intel·lectual.

Eines d'IA per avaluar, però amb una capa humana

Del debat sobre fer servir intel·ligència artificial per a les avaluacions, en surt una posició matisada. Les eines són benvingudes per generar el report —recopilar dies treballats, connexions, avisos formals previs—, cosa que pot estalviar deu hores de feina i deixar-ho a l'instant.

Però la màquina no té empatia ni context: no pot saber que algú s'està divorciant o passant un primer trimestre d'embaràs horrible, informació sensible que l'empresa, com a part contractant, ni tan sols té dret a conèixer. La conclusió compartida és que l'eina et dona el report, però l'enteniment i la lectura humana els hi has de posar tu a sobre.

Tots els sistemes es poden trampejar

Àlex il·lustra com qualsevol sistema d'auditoria es pot adaptar perquè doni el resultat que vulguis amb una anècdota a Deloitte: reviews molt bones en tot el que era parametritzable —dies treballats, tasques completes, dress code impol·lut— però un fre sistemàtic en l'únic apartat subjectiu, el "sentit d'orgull de pertinença", baixat just el necessari perquè la mitjana no donés per al salt ràpid. El motiu real era que es negava a fer hores extres, una pràctica directament il·legal i l'únic que li van poder retreure.

Aquelles fitxes amb triangulets d'habilitats li recordaven les estadístiques dels jugadors del FIFA o el Pro, i va acabar perdent-hi la fe. Per ell, la majoria d'empreses les fan per avaluar el ramat que tenen, no per ajudar els empleats a créixer; el creixement de la persona, si arriba, és una derivada secundària. Són, bàsicament, un ritual burocràtic.

Com ho fan a MarsBased i el dubte d'implementar-les

Àlex explica que a MarsBased no fan performance reviews, tot i que ara estan valorant si introduir-les —d'aquí que tingui el tema tan al cap. El que fan és dir-li les coses a l'empleat al moment, sense esperar; per a això ja hi ha el període de prova, i cada trimestre, a la reunió de socis, revisen un a un si cal apujar sous, sempre cap amunt, comparant amb mercat i amb la resta de l'equip.

Amb una trentena llarga de persones encara poden tenir aquesta informació al cap, cosa impensable amb 300 o 5.000. També adverteix contra copiar pràctiques de corporate: recorda una conversa amb David Poblador al podcast de MarsBased sobre com tothom va implementar el model d'Squads de Spotify —que en part era màrqueting de Spotify—; quan els clients els ho demanaven, ells responien que no eren Spotify. Copiar el que ha funcionat en una altra empresa, sobretot si és més petita, és assumir un deute equivalent al deute tècnic.

Problemes complexos amb eines per a problemes complicats

Marc reordena tot plegat amb una distinció que li agrada: una cosa complicada és un rellotge mecànic o un motor de combustió, granular però deductivament resoluble; una de complexa és trobar la parella de la teva vida, sense un mecanisme de deducció ràpid. Els grans mals de la societat, diu, venen de voler resoldre problemes complexos amb eines pensades per a problemes complicats —com fer servir Tinder per a una cosa tan complexa com l'amor.

N'hi posa l'exemple del handicap del golf —l'únic esport, amb els escacs i els bolos, que pots practicar molt cansat—, un sistema elegant perquè un novell i un expert juguin una partida igual de divertida. Però traslladar aquesta mecànica neta a una avaluació de persones es fa dificilíssim: el que en el golf és trivial, en la feina del coneixement és irreductiblement complex.

Igualitari no és el mateix que just

De la conversa en surt una de les idees més fortes: avaluar tothom exactament igual és igualitari, no just. La imatge de referència és la dels tres espectadors de diferent alçada darrere d'una tanca: donar a tothom la mateixa caixa és igualitari, però només donant la més alta al més baix tothom veu el partit. La justícia, però, és subjectiva i l'igualitarisme és mesurable, i d'aquí la temptació de quedar-se amb el segon.

Àlex ho aterra a MarsBased, on no poden puntuar la "comunicació amb client" a qui no vol ni pot tenir-ne, sense que això el faci pitjor treballador. I tanca amb una anècdota d'haver tingut el Barça com a client: a la Masia no podien castigar massa un jugador molt talentós i conflictiu —fa servir Gavi com a exemple— perquè, si l'apretaven, un Manchester City o un Liverpool se l'enduria. Saltar-se el sistema igualitari per un de més just és el que et permet no perdre el possible pròxim crac (encara que el nou Messi de debò, puntualitza, sigui Lamine Yamal).

Tancament, captiu d'Apple i la por a Peter Thiel

Entre bromes sobre uns hipotètics performance reviews aplicats als oients de Foc a Terra —avaluar qui ve, qui repeteix o qui fa un esmorzar massa light—, admeten que queden vint-i-cinc opinions al tinter i material per a dues o tres hores més. Surt també el record que els OKRs implementats a Ironhack van ser una de les coses més dures, brillants sobre el paper i dramàtiques a la pràctica.

El repàs final inclou la keynote d'Apple del dimarts —un tema que un dels dos troba ja molt llepat— i una confessió: se sent un "captiu feliç" de l'ecosistema Apple, lligat per detalls com el porta-retalls compartit entre dispositius, sense possibilitat realista de passar-se a Framework o Android. Es recorda el Patreon (patreon.com/focaterra), amb les seves imatges d'IA pertorbadores, i s'apunten per a un altre dia les quatre lliçons de Peter Thiel sobre l'anticrist, una figura que els fa pànic com la mà que mou els fils més foscos de Silicon Valley. La cloenda dona títol a l'episodi, davant la por digital que desperta Palantir: de moment, Palantir no parla català.