De compres amb l'Elon

Una segona volta a les conspiranoies, ara amb la tecnologia al mig

L'episodi arrenca d'una petició de l'audiència: tornar a parlar de teories conspiratòries, però aquest cop posant el focus en el paper que hi juga la tecnologia. Marc recupera els dos episodis que va dedicar al tema a Safareig amb el Ramon —un sobre QAnon i un altre sobre el terraplanisme—, arran de l'episodi del Pizzagate, quan un home va entrar amb una arma semiautomàtica en una pizzeria convençut que hi amagaven una trama de pederàstia. D'aquell deliri va néixer tot el fenomen QAnon, i la pregunta que obre la conversa és inevitable: quin paper hi juga, en tot plegat, la tecnologia?

Elon Musk compra Twitter i promet una xarxa «neutral»

L'actualitat que ho dispara és la compra de Twitter per part d'Elon Musk. Una de les premisses que defensa és que Twitter ha censurat massa, esbiaixat cap a la sensibilitat woke, i que ell hi vol fer una xarxa més neutral. La rèplica immediata és que la neutralitat d'una xarxa social és un miratge: neutral segons quins estàndards, i decidida per qui? Generalment serà neutral en tant que és la teva xarxa, de manera que ets tu qui dictamina què ho és i què no.

On comença i on acaba l'editorial d'una plataforma

El nus del debat és quan una plataforma ha d'exercir d'editora. En quin moment pots considerar-te neutre i no posicionar-te a nivell de producte sobre el que passa a casa teva, i en quin moment ets responsable i còmplice del contingut que s'hi genera. El rerefons és que l'objectiu de qualsevol xarxa social és lluitar per la teva atenció: el valor es compta en minuts i en vegades que hi tornes. I la maquinària que ho mou són algoritmes que un dels dos descriu com a sociòpates —«una opinió embedida en codi», sense ànima, programats per créixer i optimitzar una mètrica concreta donant-te sempre més del que ja vols.

Del diari de paper a la bombolla a mida

Per il·lustrar el canvi, recorren al diari de paper: amb tot el seu editorial descarat, almenys tothom comprava el mateix exemplar i sabia de què anava. Marc, de casa molt fan de la premsa en paper, ho contrasta amb les xarxes, on el front page que veu un usuari i el que en veu un altre són absurdament diferents —una realitat customitzada per a cadascú. D'aquí surt la reflexió que il·lumina l'episodi: quan algú al sopar deixa anar una salvatjada i tothom el titlla de burro, potser el problema no és que sigui burro, sinó que no veu la mateixa realitat que tu.

Càmeres d'eco: el problema vell que hem digitalitzat

Àlex matisa que la càmera d'eco no és nova: sempre hi ha hagut qui només consumia un sol corrent ideològic —el del que mira Intereconomia, compra un sol diari i va als seus mítings— i es reforçava amb gent que pensava igual. El que ha fet la tecnologia, sosté, no és alliberar-nos del problema sinó tecnificar-lo i perpetuar-lo. La precisió que hi afegeix l'altre: no és el mateix que les bombolles existeixin en paper, amb una distribució més o menys orgànica, que en un entorn on els costos de producció tendeixen a zero i la generació de notícies és infinitament escalable. Quan polaritzes i portes el comportament a l'extrem, és quan floreixen les teories conspiratòries, perquè a l'algoritme li és igual si el que t'enganxa és veritat.

DALL-E, el GPT-3 i la fàbrica de falsedats

La conversa enllaça amb l'actualitat de la IA generativa. Apareix DALL-E, l'eina d'OpenAI que crea imatges a partir d'una frase de text i que un dels dos qualifica de brutal després de veure-la inundar Twitter. El primer pensament és l'entusiasme; el segon, el vertigen: imaginar imatges falses però versemblants de bombardejos a Kíev, abocant gasolina a un conflicte com el d'Ucraïna. Recorden també el GPT-3, el predecessor en text, capaç de completar un article sencer a partir de tres o quatre frases, prou bo per posicionar a Google i fer dubtar del test de Turing. Després del text i la imatge ve el vídeo: els deepfakes, els falsos clips d'Obama o Trump dient bestieses, i fins i tot el detector de deepfakes que va treure Microsoft —feta la llei, feta la trampa.

Qui guanya la cursa: el creador, el censor o el verificador

Lligant amb un episodi anterior sobre censura, es pregunten qui va sempre per davant. La resposta: primer els creadors, que freguen la censura i la verificació amb cada nova iteració, i obliguen els altres a fer enginyeria inversa per detectar-los. El perill real no és que un cap d'estat declari una guerra per un vídeo fals, sinó que l'opinió pública és fàcilment manipulable: n'hi ha prou que algú influent difongui una falsedat perquè el mal ja estigui fet. L'exemple que posen —un tuit que digués que «Albert Rivera és cocainòman»— ho resumeix: el desmentiment posterior té potser un 5 % de l'efecte, perquè ningú escolta la refutació.

Wikipedia, el límit de la neutralitat i la guerra

El contrapunt és Wikipedia, que es posiciona neutral però manté unes veritats categòriques innegociables: no s'hi pot publicar negacionisme de l'Holocaust ni defensar el terraplanisme, igual que l'aigua bull a 100 graus. El difícil arriba quan no parlem de ciència sinó de política, opinió o guerres on no està clar qui té raó. Aquí Àlex és taxatiu: no creu en la neutralitat als negocis. Sempre hi haurà qui et posicioni —inversors, board, la majoria d'usuaris d'on venen els diners—, i una empresa pot mirar cap a una altra banda davant d'un país que matxaca una minoria perquè no li convé tenir la Xina, Rússia o Turquia en contra. De fons, Gazprom acaba de tallar el subministrament de gas a Polònia per haver ajudat Ucraïna.

El geni més boig dels nostres temps i el micròfon més car

Tot torna a Musk, amb respecte explícit per a un personatge que ha portat el cotxe elèctric a les masses, els coets reutilitzables, les bateries, The Boring Company i Neuralink: el geni més boig dels nostres temps, per bé i per mal. Però la compra de Twitter els sembla potser la més inútil de les seves jugades, i no precisament barata —al voltant d'uns 44.000 milions de dòlars, apuntalats amb un crèdit de Goldman Sachs i accions de Tesla com a garantia, de manera que una caiguda de Tesla en posava en risc les condicions. La lectura que en fa un dels dos: Twitter és un micròfon i una eina de manipulació de mercat, perquè un sol tuit de Musk mou la valoració d'una empresa o el preu del Bitcoin, com ja havia fet Trump. No seria el primer cas —Jeff Bezos havia comprat el Washington Post, més tranquil, en paper.

Per què el fenomen fanboy és més absurd que el de Messi

El tancament és el retrat àcid de la deriva del personatge a la xarxa. La queixa és que Musk, podent aportar valor, només publica memes i bestieses —del tipus anunciar que comprarà Coca-Cola per tornar a posar cocaïna a la recepta— i ja no res de substància sobre empresa o gestió. D'aquí el desconcert davant dels seus fanboys: una veneració que es jutja encara més absurda que la de Messi o Cristiano Ronaldo, perquè per a un dels dos Musk ha esdevingut, a parts iguals que el geni, un troll de dimensions catacòniques.