Per fer-se ric Naval tot

Un episodi travessat que es rescata gràcies a Chris Williamson

Obren admetent que aquest era un tema encallat a la llista de feia temps —tant, que gairebé se'ls n'havien passat les ganes— i que van estar a punt d'esborrar. El que el rescata és el fil històric de Naval Ravikant sobre com fer-se ric, que un dels dos va revisitar arran d'una entrevista de tres hores que Naval va fer al podcast de Chris Williamson. La conversa neix d'un fil de Twitter d'uns trenta-vuit tuits, ja del 2018, que un dels amfitrions ha reestructurat i agrupat per temes per desgranar-lo en directe.

El concepte Chris Williamson i la fauna dels podcasters anglosaxons

Abans d'entrar en matèria es perden en una digressió sobre els grans podcasters de format entrevista. Defineixen el patró que va popularitzar Joe Rogan —un host que «creix com un paràsit» a base de portar la flor i nata de la societat— i el rastregen en Chris Williamson, Dwarkesh Patel, Lex Fridman, Rich Roll i Steven Bartlett (The Diary of a CEO): format calcat i convidats compartits que salten d'un programa a l'altre en setmanes fins a tenir «mig planeta capturat». El que els fascina de Williamson és la transformació: va sortir del reality britànic Love Island i avui és un entrevistador de profunditat intel·lectual notable.

Qui és Naval i per què un d'ells el va deixar de seguir

Contextualitzen el personatge: fundador d'AngelList, amb la mateixa imatge de Twitter des de fa anys, sense seguir ningú i amb 2,8 milions de seguidors, que ha cultivat una aura de filòsof pausat de l'emprenedoria. Tot i admirar-ne les idees de negoci, un dels amfitrions explica que el va deixar de seguir per les seves derives polítiques: el situa com l'arquetip de Silicon Valley que arriba a un «nirvana ideològic» i fa apologia d'un capitalisme dur («a Europa són tots uns subnormals, els comunistes són uns vagos»), amb comentaris dignes d'un xaval d'institut. Plantegen l'episodi com un exercici de separar l'autor de l'obra, i el justifiquen perquè als catalans els costa parlar de diners —sense, això sí, acabar com aquells «xavals d'un pla» que es vanten d'haver facturat 10.000 euros a YouTube sense dir què s'hi han gastat.

El disclaimer i la riquesa contra l'estatus

El matís de partida, que un dels dos remarca amb insistència, és que aquests aforismes només apliquen a qui ja té una mínima estructura vital i financera: el títol és esbiaixat perquè parla de fer-se ric sense comptar amb la sort, però amb zero euros al banc no pots tenir ingressos passius. Així s'entenen els dos primers tuits: la riquesa són actius que generen ingressos mentre dorms; l'estatus és la teva posició a la jerarquia social. La distinció clau és que la riquesa no és de suma zero (et pots fer ric sense que ningú deixi de ser-ho) i l'estatus sí (per ser el capità de l'equip, algú ha de deixar de ser-ho); per això perseguir estatus «perd més gent pel camí». Un dels dos hi afegeix un matís idiomàtic: wealth no es tradueix bé per «riquesa», que en català lliguem massa als diners, quan evoca més aviat confort i independència —la gent realment wealthy, la que canvia el món, viu apartada del soroll i sense haver de fer el xou de les notícies.

Posar 100 euros a un fons no et canvia la vida

Desmunten l'aplicabilitat real dels ingressos passius per a la gent corrent. Un dels amfitrions, que fa cinc anys que inverteix de manera diversificada amb un compte d'Indexa, és contundent: li han generat ingressos, però no li han canviat la vida. La inversió en borsa o en cripto només té sentit si jugues fort —de 10.000 euros en amunt per transacció—; amb 100 euros aquí i allà, o esperes quaranta anys o necessites una sort de campionat tipus GameStop, i amb comissions i renda sovint acabes amb menys del que tenies. Ho emmarquen amb el clàssic «Padre Rico, Padre Pobre», que qualifiquen de mig frau. El contrapunt el posa l'altre amfitrió: el valor del fil potser no és el consell individual, sinó l'impacte poblacional de canviar la mentalitat de molta gent que abans no n'era conscient, igual que fa vint anys no veies ningú corrent pel carrer i ara és un «net positiu» col·lectiu. Tot i així, avisen: «la gent que et ven contingut per fer-te ric normalment s'està fent rica a costa teva».

El cor del fil: la riquesa ètica i la profecia dels cínics

Per a un dels dos, els dos tuits més importants són el cinquè i el sisè: que crear riquesa de manera ètica és possible —cosa que qui parla de finances mai no menciona— i que, si en secret menysprees la riquesa, aquesta t'evitarà. Ho connecta amb un altre tuit sobre no envoltar-se de cínics i pessimistes, perquè les seves profecies tendeixen a complir-se. Aquí l'altre amfitrió s'obre: es declara obertament anticapitalista però pragmàtic —creu que el capitalisme s'ha de canviar des de dins—, i diu que veu la riquesa com un mitjà per millorar la gent del seu voltant, justament perquè «el món està ple d'autèntics fills de puta». Recuperen la metàfora que els diners són com l'alcohol: amplifiquen el substrat previ, de manera que un dèspota es torna «un dèspota amb vitamines».

On el fil frega el «què»: oferir el que la societat no sap demanar

Discuteixen que el fil et diu sovint el «com» (com apalancar-te, com generar relacions a llarg termini) però rarament el «què». El punt on més s'hi acosta és quan Naval diu que la clau és oferir a la societat allò que vol però encara no sap com obtenir, a escala. Aquí salta l'escepticisme: un dels amfitrions critica Paul Graham —a qui respecta com a assagista— per haver frustrat molts emprenedors empenyent-los a aixecar rondes sense posar al centre que el més important és fer diners. Proposa refactoritzar-lo: en comptes de barallar-te amb el món per educar la gent, busca allò pel qual ja paga i dona-li una volta que hi afegeixi valor. I rebenten el tòpic del «cavall més ràpid» de Henry Ford amb una anècdota letal: era un antisemita que tenia la foto de Hitler al despatx.

Els jocs d'estatus i el Littlefinger de l'emprenedoria

Naval recomana ignorar qui juga a jocs d'estatus, i aquí un dels dos comparteix l'aprenentatge d'onze anys com a emprenedor: la gent amb qui mai no s'ha acabat associant és la del name dropping permanent —els que et diuen amb qui van a sopar o de quin cercle són, sense que quedi clar què fan—. Amb el temps molts segueixen al mateix lloc, en rols relacionals i institucionals, vivint d'influències i favors; els compara amb Littlefinger de Joc de Trons, que arriba molt amunt a base de carisma i làbia tot i ser percebut com una rèmora. L'altre amfitrió hi afegeix que ell és l'antítesi del jugador d'estatus —«sóc jo perquè no vaig a sopar amb ningú»—, fins al punt que si comencés a anunciar sopars amb gent influent el seu company sabria que «l'estan segrestant».

Coneixement específic: hobby per a tu, tortura per als altres

El tuit preferit de l'altre amfitrió és el del «specific knowledge»: coneixement que no s'ensenya fàcilment, que desenvolupes seguint la curiositat, difícil de replicar i adquirit amb experiència pràctica, no als llibres. La definició que els agrada: allò que per als altres sembla feina i per a tu és gairebé un hobby —posa l'exemple de gaudir muntant documents de producte a Notion, una cosa que altres trobarien una tortura—. Ho il·lustren també amb els mateixos podcasters, perquè entrevistar bé requereix context i estar al nivell del convidat, i si tan poca gent ho fa és perquè per a ells és un joc. Un dels dos admet que no sabria dir-ne el seu, més enllà d'haver-se especialitzat en pagaments bank-to-bank i blockchain —cosa reemplaçable—; l'altre identifica el seu en posar ordre i treure entropia, en fer la query exacta a Google o a SQL (els operadors són entrenables; la intuïció, no) i en tenir sempre al cap la persona exacta a qui presentar.

Accountability, la fama neta de Buffett i qui ha de seguir

Repassen els darrers tuits. El de l'autenticitat el veuen com la mateixa idea amb un llacet nou. El de les persones accountable no supera la prova del cotó perquè Naval hi posa Oprah, Trump, Kanye West i Elon Musk. El contraexemple que reivindiquen és Warren Buffett (i Charlie Munger): riquíssims, sense gairebé taca a l'expedient, amb una fama que els ha vingut pel reconeixement sense cercar-la. Un dels dos confessa que aquesta seria l'única fama que acceptaria, perquè li costa el reconeixement públic com a persona introvertida, però sap que és una eina que no menysprea. Tanquen amb l'aforisme que «tothom intenta liderar, però algú t'ha de seguir», molt vigent ara que tothom vol ser influencer, i reivindiquen la resiliència de qui no es rendeix —ells mateixos van passar per episodis amb dues descàrregues i xerrades amb tres persones— com a avantatge competitiu.