AI, que es casen!

Un episodi atemporal gravat el dia del breakthrough

Setmana sense convidat, i Marc avisa de seguida del problema de calendari: graven el 22 de maig però l'episodi sortirà setmanes després, així que intenten que tot soni atemporal i no caure en la notícia pura. Reconeixen que tenen «el pitjor dels dos mons» —graven en el moment del breakthrough i publiquen en el de la retrospectiva—, de manera que no els toca ni l'avantatge de la novetat ni el de l'anàlisi reposada.

Marc venia preparadíssim: havia dedicat la setmana a la keynote de Google I/O, que aquest any sí que es va mirar de dalt a baix i amb llibreta perquè «estan passant coses tan guapes que val la pena». Però la nit del 21 un amic li va passar un enllaç d'OpenAI i tot l'episodi va saltar pels aires. De passada, broma sobre com la feina desgasta: Sundar Pichai surt envellit a les fotos, com Guardiola, Obama o Pedro Sánchez.

OpenAI compra «io», l'startup de hardware de Jony Ive

La notícia: OpenAI adquireix «io», la companyia de hardware que Jony Ive va fundar fa menys d'un any per crear dispositius pensats per a l'era de la IA. Marc desfà el malentès habitual —no compren LoveFrom, l'agència de disseny que Ive va muntar el 2019 en marxar d'Apple, sinó el seu spin-off—, encara que LoveFrom passa a liderar el disseny dins d'OpenAI, amb Ive de facto com a Chief Design Officer d'un organigrama que ningú acaba de veure clar.

Les xifres són el que escandalitza. Una empresa amb un sol any de vida i cap producte que ensenyar, valorada en 6.500 milions de dòlars. Marc ho va consultar a ChatGPT i el bot li va dir que és l'aventura empresarial més profitosa de la història. Amb només 55 empleats, surt a uns 120 milions per cap; un acqui-hire desmesurat. I la lletra petita: OpenAI ja n'havia comprat un 23%, però la resta —uns 5.000 milions— no és cash, sinó tot equity. Marc hi afegeix el seu «periodisme conspiranoic»: el 7 d'abril TechCrunch ja parlava de l'operació, però amb un preu de 500 milions —en sis setmanes la xifra es va equivocar d'un ordre de magnitud sencer.

El vídeo de la cafeteria, una invitació de boda tecnològica

La peça que dinamita l'episodi és el vídeo de l'anunci, que Marc va haver de mirar dues vegades de pura incredulitat. Tots dos coincideixen que el post sembla literalment una invitació de boda: foto en blanc i negre molt contrastat, Sam Altman amb la mà sobre l'espatlla de Jony Ive, «Sam & Jony» com si anunciessin que seran pares —només falta posar-hi data i un nom de masia de la Catalunya interior.

El vídeo els mostra passejant per un San Francisco idealitzat —«los mundos de Yupi», sense ni rastre de la misèria real de la ciutat— i ensabonant-se mútuament en veu en off. Marc el compara amb els anuncis de banc on dos famosos parlen sense dir absolutament res: un fireside chat de contingut buit, frases soltes que no construeixen res. Acaben en un cafè caspós tret d'una novel·la d'Agatha Christie, fotent-se un espresso de vuit dòlars; Àlex pregunta amb qui parlen, i resulta que les preguntes en off probablement les fa el cambrer. Al costat de Jony Ive, conclou Marc, Sam Altman sembla «la persona més funcional del planeta».

Jony Ive, el geni que mai sortia a l'escenari

Per als no iniciats, Marc fa de guia. Recorda que el seguien des de sempre, també des del sarcasme del compte de Twitter NotJonyIve. Ive mai sortia a les keynotes d'Apple per por escènica —apareixia en vídeo, format que va acabar definint les presentacions— i tenia aquella manera tan seva de dir «aluminium». En recomana, com a parada obligada, l'entrevista d'una hora amb Patrick Collison als actes d'Stripe: si el vídeo d'ara ja sembla estrany, allà no s'entén res.

També repassa l'època fosca d'Apple: quan Ive va assumir software i hardware després de la sortida de Scott Forstall, el poder el va corrompre «infinitament» i d'aquí van sortir iOS 7 amb tipografia il·legible, el teclat Butterfly i la Touch Bar —les coses de què tant es queixaven Gruber i companyia. Àlex pica Marc per haver dit «renda solta»: «la mare que et va parir, Marc».

Del laboratori sense ànim de lucre a una big tech més

El que de debò fascina Marc és la metamorfosi d'OpenAI. El que el 2017-2018 era un laboratori de recerca sense ànim de lucre s'ha convertit en una pura màquina de producte, una big tech al costat de Meta i Google. Un empleat de bata blanca que va entrar a parir l'embrió de la nova intel·ligència artificial s'ha trobat de cop en una multinacional de consum. Àlex ho remata: «vas pujar al viatge pensant que anaves a Nova York i has aterrat a Singapur».

Àlex hi posa el paral·lelisme de The Social Network i les jugades brutes de Zuckerberg amb els seus cofundadors (s'embolica amb si era Dustin Moskovitz), i recorden les pròpies turbulències d'OpenAI: l'acomiadament i retorn de Sam Altman, la guerra amb Elon Musk i el malestar dels qui van donar diners quan era non-profit i ara no surten a la cap table. El xat mateix va néixer com una prova de concepte per a les demos i va acabar transcendint al gran públic. Marc hi veu clar el camí cap a un nou conglomèrat —rondes cada cop més grans, un CEO que posa les barreres molt lluny—, fins i tot més clar que el de NVIDIA.

El cementiri del hardware d'IA, de Humane a Limitless

La gran pregunta: quin producte faran? La lectura que més es ven és la de l'era post-pantalla. Marc repassa els antecedents al cementiri del hardware d'IA: el Humane Pin i el Rabbit —que el mateix Ive ha qualificat públicament de «subpar»— i Limitless, un pin que no grava imatge sinó només àudio per fer-te després el resum del dia. Limitless és, de fet, l'antic Rewind, els pioners que gravaven la pantalla 24/7 per construir el teu corpus personal de dades; van evolucionar a un wearable per cobrir el gap entre la vida digital i la vida «d'àtoms». A Marc la idea li sembla direccionalment correcta tot i les implicacions de privacitat, però hi té dubtes: segurament acabarà sent un altre Humane, com desenes de dispositius que aniran a parar a un abocador d'un país tercermundista.

La tesi de Marc, un dispositiu que se salti el telèfon

Marc especula sumant pistes. Si Ive diu que el Humane i el Rabbit són dolents i que els dispositius actuals per interactuar amb la IA són anacrònics, la conclusió és que el seu aparell no estarà connectat al telèfon. El telèfon, sosté, és gairebé el factor de forma perfecte, i qualsevol accessori que en depengui serà sempre un subproducte. Si vols el salt de debò has de fer un moviment ortogonal i saltar-te el «dispositiu mare», cosa que Apple no farà mai perquè no vol deixar de vendre iPhones; a l'ego de Jony Ive, dependre'n seria un fracàs. Àlex compra la tesi i hi suma l'Apple Watch com a precedent: va néixer captiu del telèfon i s'ha anat emancipant fins que avui pots sortir de casa només amb el rellotge.

De fons, una crítica generacional al telèfon: tendinitis, problemes posturals i de vista, el dispositiu que abans ens amplificava i ara ens reté. La segona barrera, diu Marc, és tornar a la veu —i quan la interacció és només veu, la pantalla deixa de tenir sentit. La seva aposta sobre què sortirà d'aquest matrimoni creatiu de Sam Altman i Jony Ive: un món molt semblant al de la pel·lícula Her.

Worldcoin i la sort de Sam Altman

Marc cola la notícia que va saltar el mateix dia, sota el radar: Worldcoin —el projecte distòpic de Sam Altman per escanejar l'iris de la gent— va aixecar 135 milions d'Andreessen Horowitz i Bain Capital, amb el token un 15% amunt i, diuen, una adopció desbocada. Àlex confessa que en un esdeveniment va coincidir amb algú que hi treballa i no es va atrevir a preguntar-li res; Marc el renya en broma per desaprofitar «l'oportunitat de la nostra vida». A Sam Altman, rematen, la vida li somriu el mateix dia per partida doble.

El que sí que va presentar Google, de Veo al Projecte Mariner

Abans de tancar, Marc lliga el tema amb les keynotes de Google i Microsoft. El fil comú és com adaptar la web als agents: avui un agent mira la pantalla com un humà i intenta endevinar què hi ha, i per això es parla tant del protocol MCP. És el mateix esforç que es va fer quan va caldre redissenyar la web d'escriptori per als mòbils; ara toca fer-la amable per a uns agents que ens trauran els bitllets i ens compraran els mitjons.

I no s'està d'elogiar el naming de Google, que sospita que porta algú espanyol o català: el model de vídeo es diu Veo, el d'imatges Imagen, i l'agent que et navega la web es diu Projecte Mariner —«qui t'ajuda a navegar al mar? Doncs el mariner». Tanca content d'haver pogut tirar dos o tres triples de Google després d'una setmana de recerca, i de remat: han explicat més coses ells dos per molts menys diners que els que Sam i Jony s'han gastat en el seu anunci.