El Noel no monetitza

La pregunta del Noel: viure malament per no cobrar?

Despés d'aparcar un joc que es guarden pel proper directe —disparar noms del món anglosaxó i trobar-ne l'homòleg català—, recuperen la pregunta que dona títol a l'episodi. El Noel, un oient, escriu un correu llarg amb una situació molt personal: treballa en un sector molt ben remunerat però a les empreses on ha estat ha cobrat menys del que podria, defuig les que no estan alineades amb els seus valors i ni tan sols vol monetitzar els seus projectes propis. La seva pregunta, en cru: es pot viure malament pel fet de no perseguir la retribució econòmica dels teus projectes?

La resposta: no, però és una postura de privilegi

L'Àlex respon que no, però matisa de seguida que aquesta llibertat es viu des d'una posició de privilegi. El Noel s'està posant «pals a les rodes» voluntaris: podria treballar per una gran tecnològica, viure tranquil i finançar els seus side projects sense pressió, però tria no monetitzar res en cap àmbit. Això fa que progressi menys en allò que la societat percep com valuós —riquesa, prestigi, reconeixement— tot i que aquestes no siguin les mètriques de tothom. El privilegi clau, insisteix, és venir de la tecnologia: qui ha fet una carrera vocacional poc demandada no té l'opció de regalar la feina, perquè no en pot triar.

Fes una cosa que t'agrada i la monetització ve sola

Davant la dificultat de monetitzar projectes nobles, l'Àlex defensa una convicció que admet que sona a tòpic de «happy flowers i porros a la platja», però que creu de debò: quan fas una cosa que t'agrada, la monetització ve sola. El raonament és una heurística sobre la mediocritat: molta gent és dolenta a la seva feina perquè l'odia, així que si a tu t'agrada el que fas ja parteixes d'un avantatge brutal; el consell que es donaria de jove és que la competència no és ferotge i que només aixecant el cap ja ets al top 10%. Tots dos detecten, però, una relació culpable amb els diners pròpia de la cultura d'aquí: l'Àlex parla com a autònom, «l'últim mono de la fila», el que abaixa el cap quan envia un pressupost com si fes alguna cosa malament, quan la relació hauria de ser la inversa —la divisa més líquida són els diners, i el client té justament això mentre tu hi poses el talent escàs.

La vida de Brian i el regateig com a contracte cultural

La conversa deriva cap a la cultura llatina del regateig. L'Àlex recorda l'escena de La vida de Brian dels Monty Python —que en Marc confessa no haver vist, per a escàndol del seu company— on un fugitiu vol pagar de cop el preu que li demanen i el venedor s'enfada perquè l'obliga a regatejar, perquè sense regateig no hi ha comerç. Ho lliga a la seva experiència de negoci a fora: la cultura anglosaxona és més transaccional i comença des de la confiança ja guanyada, mentre que aquí cal guanyar-se-la de zero amb moltes reunions de vendes i un regateig previ obligat, on un sobrecost s'interpreta com voler estafar en comptes de marge per a imprevistos.

Naval Ravikant: si odies la riquesa, la riquesa et fuig

El segon eix ve d'una frase de Naval Ravikant que el Noel cita pertot: el fil famós de 2018 sobre com tornar-se ric sense comptar amb la sort —que els hosts apunten com a futur episodi—. Un dels tuits diu que si secretament odies la riquesa, la riquesa et defugirà. L'Àlex hi veu fonament: si actives estratègies d'evasió de la riquesa —passar un pressupost de 7.000 euros per una feina que en val 30.000— acabes agafant l'hàbit de generar «antirriquesa», cosa que et perjudica a tu i a qui depèn de tu. Ell, en canvi, reconeix un valor pragmàtic als diners: en vol guanyar amb l'empresa per finançar coses més altruistes com el codi lliure, i reparteix activament l'activitat econòmica que genera —contracta amics, va contractar la Carol pels dissenys de Foc a Terra— per reduir la dependència d'una sola font d'ingressos de la gent del seu voltant. En Marc hi suma que aquesta reciprocitat fa el pastís més gran i que la miopia social més gran és creure que tot és un joc de suma zero: l'Amancio Ortega segurament paga més impostos en un mes que ell en tota la vida, i tant de bo n'hi hagués molts com ell, perquè són els que paguen la festa. I fa d'advocat del diable amb una frase que el diverteix —quan algú fa apologia intel·lectual dels diners, la rèplica és «si ets tan llest, per què no ets ric?», la retòrica dels criptobros i dels influencers de les finances.

Indexar la vida: el Sims, el coneixement i l'any del growth

La conversa gira cap a com tries les mètriques que et defineixen. L'Àlex recupera una imatge que ja ha fet servir: quan creaves un personatge als Sims triaves la seva meta vital —riquesa, fama, família, coneixement…— i ell sempre triava el coneixement, i hi segueix indexant. Però aquest any s'ha posat un objectiu diferent a la feina: categoritzar tasques i projectes pel seu percentatge d'impacte en el creixement de l'empresa i descartar els que no la fan créixer, per focalitzar-se en growth. Distingeix dos vectors —la magnitud del creixement i la immediatesa—: dedicar dues hores a millorar plantilles i contractes amb prou feines fa créixer res, mentre que les mateixes dues hores en una proposta de 100.000 euros, o en doblar les reunions de vendes, sí.

«Sell out, cash out or die out» i les conviccions amb condicions

L'Àlex porta el cas que el Noel citava d'un article seu a la newsletter de MarsBased: «sell out, cash out or die out» —o et vens els principis, o et mors—. La idea és que les conviccions fortes són fàcils de mantenir quan les condicions hi juguen a favor; quan vénen mal dades, t'has de relaxar. Hi connecta la màxima que cita com a strong opinions, loosely held, que atribueix a Marc Andreessen: aguantar com un talibà totes les teves conviccions et pot anar bé un cas entre mil, però perdre'n algunes és un càlcul de riscos i recompenses, i perdre-les totes mata la credibilitat.

MarsBased: onze anys de pals a les rodes conscients

L'exemple concret és la seva agència. Van néixer treballant només en remot, només amb Ruby i Angular, només web, i a sobre més cars que la competència: molts pals a les rodes, però conscients, amb línies vermelles i grogues. La vermella era no fer mai feina presencial —i van perdre clients que, en realitat, mai haurien estat bons clients—; les grogues, com la mida mínima de projecte, les han anat reavaluant, i durant la Covid es van permetre ser més laxos. El punt de l'article: de totes les empreses similars que existien el 2014, avui no en queda ni una, i la diferència no era el talent sinó que a MarsBased els agradava la part de negoci, mentre que als altres a la mínima fugien cap als seus projectes. Per això deixen molts diners sobre la taula: si un client té 100.000 euros per un projecte que es pot fer per 30.000, l'hi diuen, i fins i tot rebutgen projectes que saben que aniran malament. No és superioritat moral, sinó el seu prisma: es pot fer diners èticament, però costa molt més.

Reforça les fortaleses i la regressió social que ve

El tercer consell que en treu: en un món on la barra de satisfacció ha pujat tant, val més reforçar les teves fortaleses que parxejar les debilitats. Ho il·lustra amb les normes laborals: abans, per entrar a una consultora calia traje i corbata, i un xandall era un showstopper; avui, a un crack li perdonen que vagi en xandall si és el millor en el seu vector. Ho lliga al normativisme —quan hi ha menys negoci, l'empleador imposa més normes, com ell va viure a Deloitte— i a la regressió actual: empreses que revoquen el teletreball, mercats que premien les retallades agressives de plantilla, i el discurs de Zuckerberg contra qui no performa i contra la diversitat i la inclusió. Ho emmarca en una societat que vota líders com Trump, Le Pen, Wilders o Orbán. En Marc hi reconeix la teoria pendular d'en Roger —el segon oient que citen en el mateix episodi—. A nivell econòmic, en canvi, l'Àlex es mostra menys pessimista: li han comentat que el 2026 podria portar recuperació, tot i que els efectes arriben a la societat amb un parell d'anys de retard.

Tancament: el Patreon, el «president» i l'esborsada de forquilla

Demanen a l'audiència propostes de temes i passen als afers de la casa. L'Àlex pregunta com tenen el Patreon, i en Marc respon que ja està fet i només espera el vistiplau «del president», càrrec que l'Àlex descobreix divertit que ostenta després de tres anys, amb broma inclosa sobre el seu despatx a la planta 46 i el gest del Cèsar polze amunt o avall. Acorden anunciar-lo i convocar la primera «esborsada de forquilla» de 2025 el dia 23, abans que l'audiència surti amb les eines esmolades a reclamar-la.