A última hora, des de San Francisco

El podcast gravat a més distància de la història

Episodi a contrapeu i contra tot pronòstic, gravat un diumenge a la tarda. L'Àlex és a San Francisco —a uns nou o deu fusos horaris de distància— i avisa que potser la conversa anirà amb un lleuger desfasament per culpa d'això. La idea va sortir d'una excusa tècnica: com que des d'allà hauria de tirar d'AirPods i temia que se'n notés la qualitat, van decidir convertir la situació en tema —com es treballa amb diferència horària— per justificar l'àudio diferent. La gràcia és que el micro acaba sonant millor que el de casa i, segons ell, li ha costat un terç. Marc, des de Barcelona, el descriu despentinat i amb cara de jet lag («sembles un homeless»), molt lluny de l'Àlex impol·lut de cada matí.

Esmorzar amb el Barça i reconnectar amb el país des de fora

Viure a San Francisco vol dir esmorzar amb el Barça: els partits cauen a les sis, les vuit o les nou del matí hora local, i hi ha qui es lleva expressament per anar al bar de la penya, el South Beach Café. Cap dels dos s'aixecaria a aquelles hores, però comparteixen una idea: quan vius a l'estranger, el Barça es converteix en una via per reconnectar amb el sentiment i el país. La conversa derrapa cap a la Fórmula 1 (un dels dos no segueix esports motoritzats) i cap al tòpic que el desert és fred de nit, que matisa la metàfora de sentir-se «tan útil com una bufanda al desert».

Què vol dir realment treballar en remot

Abans d'entrar en matèria, una definició. Treballar en remot no és teclejar des d'una hamaca al Carib —això és «fer el periper»—, sinó treballar des d'un entorn on no hi ha la resta de l'equip: des de casa, des d'un coworking o des d'una multinacional amb departaments repartits per ciutats. Vist així, el remot ha existit sempre: si el màrqueting és a Colòmbia i el tècnic a Malta mentre les oficines són a Barcelona, ja coordines gent que no es desplaça. I aquí entra el tema de debò: les bones pràctiques per treballar amb diferències horàries de vuit o nou hores, cada cop més habituals perquè molta gent treballa per a Silicon Valley.

Calendly, Clara i el setting de zones horàries que ningú activa

La primera recepta de Marc per resoldre el ball d'hores és fer servir eines tipus Calendly, i no entén que no les faci servir tothom (ell n'usa el clon que porta HubSpot). El que no suporta és el ping-pong de correus oferint opcions —«pots dimarts? no? doncs dimecres?»—, com jugar amb els ulls embenats; passar un Calendly ho resol, encara que algú ho percebi com a arrogant. Recomana també Clara, un assistent virtual que t'agenda les reunions per correu i contesta tan bé que ets incapaç de notar que és un bot. I el desconcerta que el paràmetre que posa cada esdeveniment a la zona horària que toca no vingui activat per defecte, quan hauria de ser el més bàsic.

Les eines de l'Àlex per saber quina hora és a l'altra punta

Quan ets tu qui agenda i no saps a quina diferència horària correspon l'altre, l'Àlex dona tres eines. WorldTimeBuddy (worldtimebuddy.com) calcula la correspondència entre dues o tres ciutats; la té fixada entre Barcelona i San Francisco, els fusos que cobreix amb clients i amics, amb algun Nova York o Buenos Aires de tant en tant. Menu World Time és una app de Mac que posa un rellotge tipus Alexanderplatz a la barra de menús amb les ciutats que vulguis —ell hi té Barcelona, Londres, Nova York i San Francisco— i en fixa una al costat de l'hora local. I la tercera: Google Calendar permet afegir una segona zona horària a les preferències, de manera que quan agendes una cosa a les cinc de la tarda de Barcelona veus a l'esquerra també l'hora de San Francisco. Tot plegat estalvia el càlcul mental de restar hores i recordar quins estats dels Estats Units no apliquen el canvi d'hora.

TripMode per als wifis dolents quan viatges

De les eines d'agenda salten a una que va molt bé per viatjar: TripMode. És una app (de Mac, segurament amb equivalent a Windows) que et deixa triar quina aplicació es connecta a internet i quina no, ideal per a connexions febles. L'Àlex la té activada perquè el wifi de l'Airbnb on s'allotja no és cap meravella: només dona accés a Chrome, de manera que Dropbox no li xucla ample de banda intentant sincronitzar. Aquí Marc li clava un consell «en temps real»: en comptes de TripMode, podria tenir menys pestanyes obertes —broma que enllaça amb la confessió de l'Àlex, que va arribar fa poc a un màxim històric de pestanyes i ho va publicar a Twitter.

Google Chrome, les 73 extensions i la suor freda de compartir pantalla

El tema deriva cap a Chrome, que tots dos reconeixen com una màquina de drenar la connexió, tot i que un matisa que si li dones motius en consumeix més del compte. Apareixen dues «suors fredes»: la gent que comparteix tota la finestra del navegador en comptes d'una sola pestanya i deixa veure totes les que té obertes; i, encara pitjor, la gent amb la barra d'URL reduïda a tres centímetres perquè té setanta-tres extensions instal·lades. De fons, una reflexió de Marc sobre Twitter: per a ell és una xarxa passiva, hi entra poc i fins i tot es planteja tancar el compte, però li sap greu deixar anar el nom d'usuari perquè és, simplement, Marc Collado.

Qui guanya la negociació horària quan els Estats Units manen

El bloc central, conduït des d'una posició declaradament antireunions, denuncia la cultura tòxica de fer reunions a qualsevol hora —«tinc un departament a Nova York i he de fer una call a les dotze de la nit cada dia»—. La tesi: si això passa cada setmana, tens un problema, perquè avui hi ha prou eines per treballar de manera asíncrona. Qui hi surt perdent no depèn de la mida de l'equip, sinó de la jerarquia: el client mana sobre el proveïdor, el cap sobre el subordinat, i entre iguals guanya qui agenda primer, perquè el primer que llança la proposta fixa les bases. Si només t'ofereixen hores que et queden de nit, et menjaràs la reunió de nit. La proposta més justa seria alternar: una setmana et quedes fins a les dotze, la següent és l'altre qui es lleva a les sis. Hi ha excepcions agraïdes —clients que s'aixequen a les sis i esmorzen mitja hora abans sense queixar-se—, però són rares.

Matins o tardes, i la rutina impossible dels influencers

A propòsit de quan treballava a Miami a Ironhack —amb fundadors a Miami i campus fins a Mèxic—, Marc obre una confessió personal. A primer de carrera li va tocar anar de tardes i, de tanta mandra, va fer una «triquiñuela» amb un contracte de feina fals per canviar-se als matins. Anys després ho replanteja: pensava que era de matins, però potser li aniria millor la tarda, perquè al matí és quan deriva el plaer personal —esport, temps lliure— i la jornada ideal començaria amb tot l'equip a les onze o les dotze. De passada, riu de la rutina impossible dels flipats de LinkedIn —llevar-se, meditar, llegir tres llibres, córrer una marató— i constata que, com que la tarda sempre s'estira fins a les vuit per inèrcia, potser val més començar més tard d'entrada.

Sota quin concepte t'has d'arreglar per a una call a les cinc del matí

L'últim argument, lligat a la videoconferència de l'episodi anterior, és sobre l'aparença. Si fas l'esforç de llevar-te a les cinc del matí o d'allargar la jornada fins a la una de la matinada per una reunió extraordinària, sota quin concepte t'has d'empolainar i posar la càmera? En aquestes trucades a deshora pot ser que ni siguis a l'oficina, així que en casos excepcionals es justifica no posar la càmera, encara que impliqui admetre que estàs suat, despentinat o esmorzant (cosa que un dels dos confessa dominar sense que se'l senti). Demanar, a sobre, presentabilitat els sembla un esclavisme exagerat.

El no de Laporta a les trucades de matinada i el regal de San Francisco

Marc tanca amb una analogia futbolística: com deia Joan Laporta en plena bronca a la llotja, «a mi això no em passa». El sentit: a la nit només hi ha un univers possible, que és estar dormint, així que qui proposi una trucada a la una de la matinada que agafi un avió o que doni opcions, perquè dins de les dotze hores de qualsevol fus sempre hi ha un moment que funciona. I, com a comiat, Marc reclama un regal: el penjador de fusta de l'Airbnb amb el «hello» del Mac original de 1984 pintat a sobre. L'Àlex hi discuteix que no és la tipografia exacta de l'screensaver «Hello» —la O és diferent—, així que la petició acaba reconvertida en «porta'm alguna cosa del mundillo Apple», amb la promesa que no robaran res.