FIRE a terra

Un preàmbul llarguíssim sobre el faldoplon i la moda

Setmana sense convidat, i Marc obre amb un dels seus preàmbuls mastodòntics. La idea: et crida l'atenció quan veus que saben coses gent que no n'hauria de saber —el canari a la mina—. Si ell, que va amb un outfit de tres peces de roba i un buff de màniga curta, arribés dient que s'ha comprat un faldoplon —una peça que s'inventa en directe— per Shein, voldria dir que el món no funciona. El detonant real: fa un any cinc o sis persones que no n'haurien d'haver estat "protagonistes" li van parlar del moviment FIRE, senyal que s'havia tornat mainstream i que tocava explicar-lo. L'Àlex situa l'origen del tema a la llista —probablement deriva de l'episodi primer d'inversió, recomanat per l'audiència— i avisa que ve sense gaire material.

Mr. Money Mustache i l'autoparòdia de l'estalvi extrem

Les referències de Marc venen del blog de Mr. Money Mustache, a qui reconeix com el founder del moviment per ser el primer a abraçar públicament la idea. Llegint-lo, va veure que el missatge essencial no és tant com inverteixes sinó retallar despeses fins a l'absurd —preparar i congelar tots els àpats del mes—. Arribat aquí, Marc desconfia: potser t'estàs amargant la vida per estalviar vint euros al mes. Hi ha un principi de Pareto sobre què val la pena agafar, però sospita que el bo de l'home "estirava el xiclet" perquè se li acabava el contingut.

El moviment va recuperar força durant la pandèmia, lligat a un fenomen dels Estats Units que primer confonen amb el silent quitting i que l'Àlex acaba precisant: el silent quitting és quedar-te en una corporació fent veure que treballes perquè vols que t'acomiadin sense plegar tu, mentre que la great resignation és el contrari, la gent deixant les empreses en massa. FIRE i la great resignation es van retroalimentar —l'ideal de no matar-se davant l'ordinador, fugir cap a la natura i ser feliç—, sense que ningú sàpiga del cert què és causa i què és conseqüència.

Què promet el FIRE i la utilitat dels diners en forma d'U

FIRE —independència financera, retirar-se aviat— planteja just el contrari del que solen dir al podcast (que ningú es fa ric estalviant un sou): la recepta és una despesa extremadament austera per capitalitzar un petit tresor i retirar-se als 40 anys. Marc hi veu una promesa que no sap fins a quin punt és certa, i obre el meló que més l'interessa: els diners tenen una utilitat marginal en forma d'U —mil euros no valen igual als 20 que als 60—. El test mental clàssic: et canviaries pels milers de milions de Warren Buffett sabent que, com ell, tens 97 anys? El moviment intenta maximitzar l'ús dels diners a l'etapa on en pots treure més plaer, el "gaudi" (paraula que els fa dubtar i derivar cap a si Gaudí ve d'aquí). Això sí, no parlen de multimilionaris ni del FatFire (el criptobró que compra sis bitcoins i es retira), sinó de gent amb feines normals que, a base de ser "rates de cloaca" amb la despesa, acumulen prou per no treballar mai més.

La política de cadascú: lifestyle business i Ein guter Plan

Marc pregunta a l'Àlex quina és la seva política vital. MarsBased no és una empresa per vendre sinó un lifestyle business: una agència de serveis que no es ven per gaires diners (si la venguessin, calcula, "mig quilo per cap", que no et soluciona la vida). Per això es veu seguint molts anys amb un sou estable i fent créixer a poc a poc els rendiments de les inversions, més que no pas fent un FIRE clàssic.

Lligat a la planificació, explica el seu ritual: cada any es compra a Alemanya una agenda anomenada Ein guter Plan per fer journaling —escriure el diari, prendre consciència que s'ha saltat el gimnàs—, i a principi d'any hi fa un exercici de projeccions vitals que t'obliga a replantejar, com si fos el primer cop, què vols fer a cada dècada. Ho troba una mica ridícul però útil per prioritzar. Marc, en canvi, confessa planificació zero: ni sap quins mitjons es posarà demà. Li hauria agradat tenir una brúixola vital, però li costa tant encaixar-se en un lloc que prefereix posar un peu davant de l'altre i arribar on surti.

El Japó: jubilats amb propòsit i el FIRE impossible

Marc porta una anècdota que il·lustra el seu dubte de fons: al Japó, on es deriva tant honor de la feina, va veure gent gran fent tasques aparentment inútils —un home a l'entrada d'un pàrquing fent senyals perquè passis— i li van explicar que són programes del govern perquè els jubilats mantinguin un propòsit, encara que no sigui remunerat. La seva conclusió: el FIRE al Japó no funcionaria, i ell mateix, amb un "paquetet de FIRE" als 40, es despertaria sense saber què fer. A més hi ha l'arrítmia social: si et retires i la gent del voltant no, no pots quedar a jugar a golf a les dotze del migdia. L'Àlex hi afegeix el que ha vist entrevistant multimilionaris a Startup Grind: acaben fent-se un cercle nou de gent del seu estatus perquè ja no poden compartir activitats amb els amics de sempre.

La llista de coses per fer abans de morir

De l'exercici de projeccions surt el fil més divertit. L'Àlex té des de l'Erasmus —inspirat per un llibre de Tim Ferriss— una llista de coses per fer abans de morir, que va retrobar fa pocs anys en un backup. El problema, diu Marc, és que tatxar en retrospectiva no emociona: l'Àlex va descobrir d'un cop que ja n'havia fet quinze (un llibre, un tatuatge, un festival de metal, pujar a un volcà, viatjar sol, donar sang) sense la satisfacció de marcar-les al moment, mentre que Marc seria del que la tatxaria en directe amb Todoist. A sobre, la llista pesa: hi ha ítems que ja no tenen sentit (un interrail, Cuba) i d'altres que frustren (els set continents, la volta al món), de manera que de joves les il·lusions empenyen i de grans frenen. "Vaja merda de vida que tenim", reblen tots dos.

El FIRE de l'Àlex: índexs avorrits contra startups

Lligant-ho a les inversions, l'Àlex admet que la seva única part FIRE ve per aquí. Hi ha coses imprevisibles —Marc recorda haver comprat bitcoin just abans d'un dels seus grans cracs del 2018— i d'altres més estables, els fons indexats de baixa volatilitat i llarg termini. Amb el temps, i sobretot des que té família (que el fa més conservador), ha anat traslladant pes cap a aquesta part avorrida i predictible de la cartera. Reconeix que com a business angel "encara ha de rebre": els retorns de les startups estan molt per sota del que li hauria donat posar tota aquella pasta en un índex, tot i que en segueix fent.

Pagar per la conveniència i el parany anticonsumista del lloguer

Marc detalla per què el control de despeses, l'altra pota del FIRE, no va amb ell: les finances personals li agraden zero i les ha delegat a un assistent virtual que li fa de gestor de patrimoni. Tot i venir d'un background humil, hi ha terrenys on no vol estalviar: de vacances vol hotel a cos de rei i prou Airbnbs sense xampú ni plats nets; el gimnàs el vol bo, tipus Metropolitan, no el muntatge casolà de Mr. Money Mustache. Optimitza el que no l'incomoda, però paga de gust per la conveniència. I aquí el té "confós": prefereix invertir en experiències que en propietats, però sospita que aquest discurs aparentment anticapitalista és el contrari: una manera que les propietats acabin en mans d'altri i que, acostumat al lloguer, et puguin exprimir més, cap a una generació amb zero possessions.

Morir amb zero al compte i la confessió final

Marc recupera l'argument de la utilitat amb un exemple absurd recurrent —la Fundació de Roc Català—: deixar-li cinc milions quan et mors té utilitat zero; molt millor donar-ne cinc mil cada any i veure'n l'impacte en vida. La idea provocadora és que l'objectiu vital seria morir amb zero al compte. Critica que estalviar s'hagi tornat un dogma buit: la "seguretat" té un preu —una bona assegurança de salut per uns 3.000 euros l'any— i no cal immobilitzar mig milió per tenir-la. Tots dos confessen que a la pràctica han abandonat el poc que n'havien aplicat: l'Àlex, les dues idees útils que en va treure fa deu anys (un coixí d'uns 20.000 euros per viure un any sense ingressos i la regla que el lloguer no passi del 30 %), que ja no manté; i Marc admet que aquella persona que abans ha qualificat d'imbècil —la que estalvia sense propòsit i es morirà rica— és, bàsicament, ell mateix. Predica unes idees i en fa unes altres. "Aquí estem, Àlex". I del títol: si FIRE es pogués lligar amb foc a terra, l'episodi es diria "FIRE a terra".